21.6.10

músiques

Són vora les sis d’aquest penúltim diumenge del mes de juny: la Joana fa anys. A l’ombra fa encara un temps com de principi de maig. En aquest patí interior de l’Eixample tot és calma de tarda interminable. Només el refilet d’algun ocell i el xiscle intermitent d’orenetes despistades i de gavines ja omnipresents. Des de no sé quina finestra surt la melodia greu, reiterativa i trista d’un saxo sense cara que puja, baixa i penetra suau en les cases adormides. Més lluny, més ràpid, més apagat, més efímer, fora del nostre clos, el so inconfusible d’una Harley. Algun petard s’avança a la revetlla. Més lluny encara, deu haver qui celebra el dia de la música –no importa que sigui avui o demà- amb notes de partitures més reglades.

Pujo una sardana per a la meva col·lecció particular, la darrera d’ahir de la Cobla Sabadell. Mentre la veia i l’escoltava, tres noies aragoneses, ja granadetes –turistes, funcionaries, eternes estudiants?-, la comparaven amb la seva jota (abans s'havien esplaiat amb una comparativa demencial entre els papers de Salamanca i els de l'Arxiu de la Corona d'Aragó); els semblava que la rotllana simbolitzava un joc de nens. Tant de bo, perquè de nens, i de joves, se’n veien pocs agafats de les mans, però els vells... Per què les sardanes, fins i tot i tot les de Mas Ros, són tan nostàlgiques? Avui, o potser demà, comença l’estiu: despús-demà encendrem els focs nous, “i al foc ningú faria espeternec més gai”.


7 comentaris:

Júlia ha dit...

Realment, en general, produeixen una certa melangia i tristor per alegres que sigui. Hores d'ara puc pensar que em recorden el meu pare, que n'escoltava sovint, però recordo que ja de molt petita em produïen aquesta sensació que comentes.

Pais secret ha dit...

Les sardanes em produeixen una barreja de nostàlgia i alegria, un sentiment entranyable.
Com que sóc una mica massoca algun diumenge al matí em poso el repertori ( ja pots imaginar-te´l, Bou, sobretot...), llavors se m´eixampla el pit i deixo anar la llagrimeta. És una teràpia com una altra.
Del que dius de les turistes aragoneses, a mi sempre m´ha fet gràcia la cara que se´ls queda als estrangers quan veuen ballar sardanes.I ja no et dic res si hi ha algun agosarat que la balla al compàs del sirtaki...

Per molts anys a la Joana!

Clidice ha dit...

sempre m'he mirat la sardana com una cosa aliena, ei! i me'n van ensenyar a ballar-les i tot, malgrat que jo volia aprendre la jota :( per cert, que algú els hauria de dir a les teves aragoneses que la jota neix al delta ;) a veure si així els passa la ruqueria. ja se sap, quan surts de casa amb les orelles posades t'arrisques a escoltar cada barbaritat!

jaka ha dit...

Molt bonic tot el que dius i com ho dius. Felicitats a la "Joana" !!!

Abraçades,

kika ha dit...

per molts anys a la Joana, i a tots dos, és clar!
feia dies que no en sentia, però dissabte al matí em vaig despertar amb les sardanes matineres de rac1. eren de les molt clàssiques, em van anar agradant i m'hi vaig passar estona fent el ronso :-)
les sardanes matineres dels caps de setmana de catradio són més modernes, i les trobo massa estridents per poder anar despertant a poc a poc :-)

pere ha dit...

No hi puc fer res, Júlia, i mira que a mi m'haurien de recordar moments feliços de la infància; potser és això, recuperar la infància és impossible, i qui sap si pervers.


És curiosa, A., aquesta barreja de sentiments que quasi sempre es produeix.
Jo vaig sovint els disabtes a la tarda a la plaça de la catedral i l'edat dels balladors i balladores -ep, que s'ho passen molt bé- m'entristeix una mica, tinc la sensació com de temps passat. Al teu nord -i una mica el meu- no és ben bé igual, però tampoc no és la festa actual entre els joves.
I encara bo que ho intentin, encara que de vegades destrossin rotllanes.
La Joana et dona les gràcies :-)

Uf, Clidice, i no t'explico els detalls de les barbaritats mentre anava passos endavant passos enrere fins arribar a la plaça.
És curiós, per què costa tant arribar a la sardana?

Gràcies, jaka. Els diumenges em solen agafar nostàlgic, o me la solen produir, la nostàlgia.
Gràcies en nom de la Joana :-)

Gràcies, Kika; ja veig que la Joana haurà d'escriure un bloc si vol que li recordin que fa anys :-)
Ai, quin plaer quedar-se al llit una estona més escoltant música.
has mirat alguna vegada "Nydia" a TV3? Una recomanació que no cal que segueixis: el llibre "Una màquina d'espavilar ocells de nit", del seu director Jordi Lara.

Clidice ha dit...

potser pere perquè la sardana no és un ball popular, nascut del poble vull dir i això es nota. I no sé per on tu has ballat, però al meu entorn això d'haver de ser de la colla sardanista pagant perquè t'obrissin la rotllana, i no permetre l'entrada a ningú que no en sabés, ha fet molt de mal. No es pot anar per la vida d'estupendu i pretendre, després, que els altres t'estimin. Allò de "els catalans només som nosaltres".