No sé com, va començar una conversa
amb ma germana -o era ma cunyada?- sobre Tàpies. Jo tinc una educació artística
limitadíssima, especialment en pintura, sobretot en pintura
contemporània; a més, la meua sensibilitat en aquest camp -i potser
en l'art en general i el contemporani en particular- és també escassa. En canvi, ma germana -ma cunyada?-, a base
de dedicació i segurament a partir d'unes condicions naturals més
treballades, és capaç d'explicar de forma convincent la seua
admiració per Tàpies.
Davant de les valoracions estètiques i de tot tipus de bona part de l'art contemporani que fan els entesos, professionals o aficionats, jo he d'optar pel silenci o la vaguetat. Només algunes vegades sóc capaç d'expressar-me amb cert convenciment, encara que pobrament. Potser per tot això, com passa sovint amb els ignorants o els insensibles, vaig trobar una mica de consol sobre el tema i la meua condició en algunes pàgines de Bloody Miami (per què aquesta traducció de Back to Blood?), de Tom Wolfe:
Strauss le cuenta el ingenioso comentario de Tom Stoppard sobre que “La imaginación sin habilidad nos da el arte moderno”. Luego sigue explicándole que el arte contemporáneo podría considerarse una ridícula broma si cierta gente inteligente para otras cosas no lo hubiera elevado a un plano superior... momento en el cual muchísimo dinero empieza a cambiar de manos.
Algú pot dir que Stoppard (stop art?) o Wolfe no són precisament personatges consultats pels museus d'art, que són bàsicament fabuladors, o confabuladors. Sí, sí. D'acord.
