No sé com, va començar una conversa
amb ma germana -o era ma cunyada?- sobre Tàpies. Jo tinc una educació artística
limitadíssima, especialment en pintura, sobretot en pintura
contemporània; a més, la meua sensibilitat en aquest camp -i potser
en l'art en general i el contemporani en particular- és també escassa. En canvi, ma germana -ma cunyada?-, a base
de dedicació i segurament a partir d'unes condicions naturals més
treballades, és capaç d'explicar de forma convincent la seua
admiració per Tàpies.
Davant de les valoracions estètiques i de tot tipus de bona part de l'art contemporani que fan els entesos, professionals o aficionats, jo he d'optar pel silenci o la vaguetat. Només algunes vegades sóc capaç d'expressar-me amb cert convenciment, encara que pobrament. Potser per tot això, com passa sovint amb els ignorants o els insensibles, vaig trobar una mica de consol sobre el tema i la meua condició en algunes pàgines de Bloody Miami (per què aquesta traducció de Back to Blood?), de Tom Wolfe:
Strauss le cuenta el ingenioso comentario de Tom Stoppard sobre que “La imaginación sin habilidad nos da el arte moderno”. Luego sigue explicándole que el arte contemporáneo podría considerarse una ridícula broma si cierta gente inteligente para otras cosas no lo hubiera elevado a un plano superior... momento en el cual muchísimo dinero empieza a cambiar de manos.
Algú pot dir que Stoppard (stop art?) o Wolfe no són precisament personatges consultats pels museus d'art, que són bàsicament fabuladors, o confabuladors. Sí, sí. D'acord.
8 comentaris:
Bona, bona, la interpretació de Stoppard, però mira Blooody Miami, m'ha quedat entrevessat, no puc avançar...tanta societat americana...the stupid american hapiness!!!
Aquest el vaig trobar molt bo per entendre l'art modern:
http://www.casadellibro.com/libro-que-estas-mirando-150-anos-de-arte-moderno-en-un-abrir-y-cerra-r-de-ojos/9788430601257/2076833
I aquest (també en català i/o edició de butxaca) és un clàssic per tenir una visió general.
http://www.casadellibro.com/libro-la-historia-del-arte-16-ed/9780714898704/1196083
Fes-hi una ullada, que són molt bons!
No sé si ho veurem però algun dia es descobrirà l'engany sobre tot això que en diuen art modern i que ja és fins i tot antic, hi ha crítics i 'entesos' que ho pensen i t'ho diuen en privat, en públic ja és més difícil, hi ha molt de muntatge comercial en tot plegat però aquelles històries del retaules de les meravelles i el vestit de l'emperador són molt antigues.
Si la cosa no bellugés tants dinerons seria més creïble, en aquest sentit em semblen més interessats les pintades dels carrers, ja que els qui les fan no cobren -de moment-.
Segons les teories d'un professor d'història de l'art que vaig tenir, és com qui va a missa i és creient o no, si ets creient 'sents' alguna cosa, si no ho ets tot et sembla una comèdia. Es el meu cas.
Aquest també pot estar bé. Es veu que el tauró, per una mala barreja del formol, es va començar a podrir. 12 milions de dòlars invertits en un peix passat, hahah!
http://www.amazon.es/El-tibur%C3%B3n-millones-d%C3%B3lares-contempor%C3%A1neo/dp/843448837X
Molts artistes han mostrat les seves habilitats tècniques en una primera etapa i després han evolucionat a la recerca del seu propi llenguatge artístic.
És el cas de Tàpies que va començar fent uns retrats clàssics, una pintura figurativa surrealista fins arribar a l' informalisme pel qual és conegut i reconegut.
T'entenc, Macondo, però el llibre presenta prou línies per poder continuar. De tota manera, aquí és més o menys el mateix, però en petit.
Gràcies per les recomanacions, Carles, faré la ullada que em proposes i ja et diré després. el primer fa especialment molt bona pinta, encara que potser la publicitat és un pèl exagerada: "cómo un urinario cambió el curso de la historia ..."
El peix sempre s'acaba podrint -quina desgràcia el propietari del tauró- si no el consumeixes, com les pintures que no mira ningú.
Ja veus que jo estic més aviat amb tu, Júlia, no tant perquè pensi que la totalitat de la pintura contemporània sigui un bluf, sinó perquè el valor afegit -afegit per uns quants- a gran part de les obres és absolutament desproporcionat en alguns casos i en altres del tot increïble. Bé, les xifres esperpèntiques d'euros que es paguen per moltes coses les trobo una burla.
Assum ja saps que amb mi tens mal alumne. Necessitaria tants cursets per arribar a entendre... Per gaudir de molt art contemporani, els cursets no em servirien de res, crec.
Ei, i que consti que sovint reconec un Tàpies quan el veig i en tinc dos penjats al menjador de casa, un dels quals comprats a la Fundació. :-)
A mi Tàpies no em sembla una presa de pèl, però l'Ulisses de Joyce sí, potser m'equivoco. De Tàpies n'he comentat obres als meus blocs.
No t'equivoques, no, Helena. el que importa en art és la visió de cadascú, més allà dels cànons. Una altra cosa és tot el procés de comercialització i els elements que hi intervenen.
Publica un comentari a l'entrada