Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges

13.3.17

tastets


He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

3.2.17

panoràmica general


1. Em continua sorprenent la falta de públic a les galeries d'art, fundacions artístiques, etc. Normalment són llocs gratuïts, amb la temperatura adequada, moltes amb seients i, sobretot, amb boniques vistes. Algú pot opinar que la gent porta pressa, que té l'agenda plena. Va, home -dona-, va!

2. A la Fundació VilaCasas, a l'Espai Volart, tres artistes, tres, per un euro.

3. Vaig a veure especialment els retrats -Persones pintades- de Gonzalo Goytisolo, el fill de Juan (no sé si hauria d'esmentar la saga, els orígens, però els cognoms, per a bé o per a mal, existeixen). Un recopilatori resumit però extens de 30 anys de retrats que difícilment es repetirà.

4. M'agrada, molt, la pintura de Goytisolo, sobretot la d'espais urbans i la dels retrats, més que la de les petites coses. En aquest cas es tracta d'un conjunt extraordinari, des dels carbons als olis, des de la família als prohoms del país i de més enllà. El retrat és un art difícil -no em refereixo a la fidelitat o no als personatges retratats- ple de petits matisos, de subtileses -res és de bades- que el pintor deixa i que l'espectador, que a la fi, com en qualsevol obra artística, és qui té la darrera paraula, ha de descobrir (els blaus foscos de els personalitats del soterrani, uniformes i prodigiosos). Primer repte doncs.

5. Encapçala el fullet de presentació de l'artista una confessió extreta del catàleg, de la traducció al català: Tinc 50 anys complerts, començo a fer panxa, ja pentino canes i em falten algunes dents, i de vegades tinc inclús la sensació d'estar perdent facultats que no estic gaire segur d'haver arribat a tenir. Quan (sic) a allò d'oferir al públic experiències genuïnes i innovadores, sóc pintor, treballo principalment a l'oli i em dedico professionalment al gènere artístic més mercenari i carca que existeix: el retrat per encàrrec. Si heu llegit atentament, la cosa pinta bé, aquest despullament físic i artístic només pot indicar, en el fons, un desafiament -i més coses- que l'espectador haurà d'acceptar i valorar. Segon repte.

6. La presentació del catàleg, extensíssima, del mateix pintor, és un interassant tractat sobre l'art en general, la pintura en particular i, sobretot, el retratisme. Directa, sincera, sense concessions; poques vegades una aproximació tan clara al sovint expressament i textualment món clos de la pintura. Tercer repte: llegir, comprendre, assentir, dissentir.

7. A més a més, l'espectador té la possibilitat de concertar una llarga visita guiada amb el el pintor, que assenyala, indica, teoritza, concreta, detalla, explica anècdotes, circumval·la... S'accepten preguntes. Quart repte.

Afegir més punts, desvetllar petites coses, em semblaria anar més enllà del que cal. En definitiva, ara que es tornen a acostar dies de fred i potser de pluja, val molt la pena entrar a la Fundació Vila Casas.


P.S.: Dubte: Per què no hi ha aquest retrat en blau més clar? Li ho preguntaré.



18.2.16

la curiositat


Tinc tendència a passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes, permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma, sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també tranquil...

Fa uns dies, caminant pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses, sigui del que sigui, acaben cansant.
 

 
P. S. Durant el minut llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos, tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica, els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats, parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que sigui. Una vagada a l'any?

 
 

29.1.16

divagació fotogràfica sense imatges


Em disgusten els categòrics en art, encara que les seues conviccions siguin molt documentades, fruit del coneixement d'una llarga tradició, raonables i raonades i excel·lentment exposades. Quan dic art em refereixo a tot, des de l'arquitectura a la pintura, però pensava especialment en fotografia, un -una- art que encara provoca molta suspicàcia, tant entre entesos com entre aficionats, entre creadors o entre usuaris, fins i tot entre els qui passaven. Descarto els qui consideren que la fotografia no és un art; ja poden parar de llegir, i no és que pretengui argumentar a favor de la consideració de la fotografia com un art, com ho podria fer? Després hi ha els sí, però no, o no tant. Finalment, els qui equiparen la fotografia amb l'art més proper, la pintura i, per tant, amb qualsevol art.

Crec que un dels aspectes que provoca més reticència a l'hora de catalogar la fotografia com un art és l'aparent facilitat de creació. Agafes una càmera fotogràfica, busques un subjecte o una escena, t'ho penses un moment i si convé -i la càmera o permet- ajustes uns quants paràmetres, prems el disparador... Vet aquí que ja has aconseguit plasmar la realitat que després anirà a parar al paper o no. I ja està? Bé, hi pot haver un tractament de la imatge posterior, és a dir, de manipulació, més o més llarg i complex, al laboratori o a la pantalla de l'ordinador abans de donar el resultat per bo, però no necessàriament. I res més? Doncs no. Així tothom pot ser artista fotogràfic? Bé, tothom que escriu és artista literari? I els qui pinten? I els qui esculpeixen? I d'aquesta manera arribem una altra vegada al principi, al concepte d'art, a les ortodòxies i a les heterodòxies, als qui tenen la veritat (?) i l'educació i als qui són analfabets... Però tot això ho deixo per un altre dia que és possible que no arribi.

25.1.16

el preu de la patata i altres consideracions artístiques


La Fundación Casa de Alba se siente muy orgullosa de entregar al Museo del Prado estas auténticas joyas del arte europeo, reunidas y conservadas durante dos siglos por nuestra familia, para que a partir de ahora puedan ser disfrutadas por todos los españoles y los amantes del arte de todas partes del mundo que se acercan con admiración a nuestro principal museo nacional.
Duque de Alba

Si un comença a llegir a partir d'aquí i no passa més endavant o més enrere té la certesa que l'actual duc és un mecenes del Prado i dels espanyols en general que en el moment precís ha lliurat les pintures que tenia en custòdia la família. La veritat, però és que es pagaran 18 milions per la Madona de la magrana de Fra Angelico i, de propina, un quadre “menor” del mateix autor. En resum, que s'endeuta l'Estat en funcions, i una sèrie d'altres compradors públics i privats per tal que tothom pugui gaudir de l'obra. Meritori esforç explicat aquí amb bona literatura.

Que consti que la Madona em sembla genial -una obra única, com moltes altres- i no pararia d'extasiar-me en la seua contemplació al menys durant mitja hora, però, artísticament primitiu, políticament elemental, socialment limitat i econòmicament incompetent com sóc, em costa entendre la despesa i, ja de retruc, els disbarats de xifres que mou una pintura -i tantes altres coses- i el voler estar al dia i la competència entre museus. No cal que ningú intenti explicar-me l'operació, ho entenc.

Esclar que els 18 milions pagats pel Fra Angelico em semblen, comparativament parlant, una xifra insignificant respecte el milió d'euros d'un comprador anònim per una patata -sí, literalment una patata- que ni es pot menjar. Es tracta d'una fotografia del famós Kevin Abosch que només ha aparegut en publicacions especialitzades, la patata, vull dir.

Imagino que en el procés de compra hi va haver un malentès i va arribar un moment que ja era impossible fer-se enrere. Continuo imaginant que la cosa devia anar més o menys així: l'agent d'un inversor que contacta amb el seu patrocinador per comunicar-li que es ven -tot és possible- la Monalisa a un preu de riure. L'inversor, absolutament excitat i irreflexiu -a vegades l'adrenalina mana-, que s'apressa a donar l'ordre de compra. Al cap d'uns dies li arriba la patata i comprova que ni tan sols és de la varietat Monalisa i, a més, està plena de terra. En qualsevol moment la tornarà a posar a la venda i un altre incaut caurà en el parany. El món de l'art funciona així, la qüestió és girar, bombollejar, la resta són formes i colors.





2.10.15

Barcelona Gallery Weekend: el cos humà


Dolça la boca
que a la nit s'entreobre:
Antonio López


Em permeto la frivolitat dels versets anteriors per recordar que només dura quatre dies el tastet de les seues obres. Feu una marrada fins la Marlborough encara que sigueu republicans.


(deixo aquí la imatge corresponent: cal promocionar els altres espais)

14.9.15

inacabats


Hi ha repenjades entre la paret i la persiana metàl·lica unes quantes pintures inacabades, gairebé només esbossades, col·locades de tal manera que unes tapen les altres. Les mides i les temàtiques de les dues que més es veuen són diferents: el retrat d'un home amb corbata, el rostre només perfilat, i un croquis urbà que no identifico. M'atreu el retrat, fins i tot me l'emportaria si no fos tan voluminós. Ignoro si la tècnica és bona, si el resultat final seria convincent, però em fascina aquest tot és possible que presenta, puc imaginar centenars de continuacions per omplir la cara, infinites combinacions de colors repartits en una amplíssima gamma d'estils. Una obra acabada pot ser sublim, admirable i admirada per sempre més, però diu tot el que volia o sabia dir; l'obra incompleta és un repte.

Mentre contemplo breument els prequadres, elucubro sobre el motiu de l'abandonament. Les possibilitats són diverses i no estic, però cap m'és prou satisfactòria per explicar que totes les pintures estiguin en procés de realització.

Mentre estic mirant, baixen un noi i una noia d'una moto; el noi, el conductor, s'acosta als quadres i estira els que quedaven amagats. Es gira cap a la noia assenyalant el bust amb bandera tricolor i li pregunta si li agrada. La noia no dubta:

-El marc és bonic.

11.6.15

fascinacions


Encara que amb sensibilitat escassa per a gairebé totes les manifestacions artístiques, a vegades em sobresalta una imatge, una música... No sabria explicar clarament per què, ni per què en uns casos i no en uns altres. Fa pocs dies, veient uns gats, animals que em fascinen i que tracto amb respecte, per si de cas, vaig començar a intuir una mica -una mica més- el procés que m'afecta, el motiu d'aquest sobresalt interior que esmentava. Com que encara estic a les beceroles d'entendre'l, i més de poder-lo concretar, em limitaré a presentar les imatges -gentilesa de Jordi Hurtado- per, com a mínim, compartir l'origen del que dic: fragments de pintures de Goya, Balthus, Freud, Renoir, Velázquez i Gauguin, presentades en un ordre aleatori per si algú vol jugar a les identificacions. Curiosament, quan ja tenia en ment parlar de gats, una amiga que no sabia el meu propòsit, em va fer arribar la pintura sencera de Goya: temo per la pobra urraca, pels pardals no, que estan engabiats.
 
 

 
 






 



 



 

22.12.14

l'art de mostrar i amagar


Interessant reposició de la conversa que Josep Puigbó va mantenir amb Antoni Vila Casas, farmacèutic, empresari i filantrop, que no mecenes. Les subvencions públiques alenteixen i mediatitzen. Alguns les necessiten? Segur, segur. Som encara un país de poca filantropia privada, potser perquè les administracions -els administradors- tenen tendència a les medalles i a la necessitat de ser figuratius i els empresaris tornen a ser petits, de curta volada. L'art que col·lecciona i exposa Vila Casas entra pels ulls, que és una manera com una altra de presentar l'art; a mi m'agrada que sigui així, i ja se sap que tot el que entra pels sentits acaba impregnant el cervell, que tria o rebutja. En algun moment potser m'entretindré a recordar el seu excel·lent museu de fotografia a Torroella.

De tota manera, potser el que m'ha impactat més ha estat un moment curt del diàleg, com de passada, aquell en què explicava que hi ha cura contrastada, efectiva, per a la leucèmia. El tractament costa un milió al mes... Dotze mesos a l'any, etc. Qui se'l pot permetre? Perquè no arriba a tothom? Què s'ha de fer per tal que tothom arribi a la cura? Són tan complicades les respostes que no les arribaríem a entendre i per això no se'n parla? O just és tot el contrari, la obvietat de les respostes fa que ningú tingui interès a airejar-les. I suposo que on es diu leucèmia es podria escriure el nom de moltes altres malalties. Quin món!

4.9.14

oposicions, complements i singularitats


Tinc la percepció, gairebé el convenciment, que la majoria de gent considera quatre arts estretament emparentades (de dos en dos o totes quatre alhora) de forma ben diferent. Em refereixo al teatre i el cinema per una banda i la pintura i la fotografia per l'altra; tinc en compte, a més, l'estreta relació, sovint indestriable, entre, per ordre d'aparició, fotografia i cinema.

Algú pot oposar que pintura i teatre respecte fotografia i cinema, són coses diferents. D'acord, no entraré en detalls de les característiques de cada activitat o art; ja ens entenem. A hores d'ara, però, estic gairebé segur que generalment es considera superior -no entro en raonaments ni en nombre de gent o espectadors- la manifestació teatral a la cinematogràfica i estic plenament convençut que la pintura té una consideració positiva, un respecte públic i privat, que supera de bon tros la valoració fotogràfica.

Més de cent anys després de la primera projecció cinematogràfica pública i gairebé dos-cents anys d'aconseguir la primera fotografia “moderna”, les dues arts -insisteixo, sobretot la fotografia- són considerades menors. Per què? Un dels arguments podria basar-se precisament en la modernitat de les dues arts -activitats- enfront del teatre i la pintura, que duen al darrere una tradició de milers d'anys. Em temo, però, que un dels arguments que conscientment o inconscientment seria més utilitzat és que una pel·liculeta o una foto la pot fer tothom, i encara més actualment, sovint sense cap voluntat artística, mentre que teatre o pintura tenen al darrere uns professionals preparats, llargament entrenats. Evidentment, la percepció és falsa pel que fa al segon supòsit:tothom ha fet teatre, ni que sigui a l'ensenyament primari i, qui més qui menys, ha dibuixat, i acolorit els dibuixos, amb molta o poca fortuna. Què més es pot dir a favor o en contra? Un argument definitiu: una representació teatral o una pintura són una obra única, irrepetible; una pel·lícula o una foto admeten tantes còpies idèntiques com es vulgui. En darrer terme, doncs, és possible que el tema de la singularitat sigui determinat a l'hora de les valoracions de les quatre arts o activitats. A part de tot això, hi ha esclar, la qüestió comercial, de venda del producte; però aquest món em sobrepassa.

En arribar aquí, vull deixar constància explícita que en cap moment he intentat definir teatre, pintura, cinema o fotografia. Ja tothom té clar els conceptes, per bé que les definicions diferirien, cosa que, insisteixo un altre cop, contribuïx a explicar la valoració diferent de cada art.

Llarga introducció que m'havia de servir per començar a parlar del museu dedicat a la fotografia que la Fundació Vila Casas va obrir fa uns anys al Palau Solterra, edifici del segle XV de Torroella de Montgrí. Com sigui, però, que el text se m'ha allargat i sobretot que el suplement de “La Vanguardia” d'avui dedica una pàgina al museu, deixo per un altre moment les consideracions personals sobre aquest centre enormement interessant.




Com en molts altres museus -em costa denominar museu el Palau- no es permeten fer fotos de les fotos, però si fotos generals. Suposo que aquesta que em serveix d'il·lustració no es pot considerar foto d'una foto.


3.9.14

les emocions de l'art (addenda)


Estic segur que alguns lectors del post (apunt) anterior no han gosat deixar la llista dels pintors localitzats a partir de les descripcions del text per una mena de prudència deguda a diferents motius. Per si de cas, per desfer possibles dubtes, afegeixo el fragment de la novel·la que ve a continuació i completo i tanco el tríptic sobre Miami amb reproduccions desordenades que potser responen a les pintures que van provocar tanta hilaritat en les ignorants residents veïnes del pintor que no acabava de trobar el seu estil.

—No. ¿Un ambulatorio?
—Estás viendo dos Picassos, un Morris Louis, un Malévich, un Kandinski, un Matisse, un Soutine, un Derain, un Delaunay, un Braque y dos Légers. —Por primera vez a largo de ese recitado, John Smith alzó la vista lo suficiente para mirar a Nestor a la cara —. Fíjate bien, Nestor. Estás viendo doce de las falsificaciones más perfectas y sutiles en las que nadie más va a poner nunca la vista encima. No te preocupes. No son de «Nicolai». Son de un verdadero artista.
Diciendo eso, John Smith guiñó un ojo a Nestor, con aire confiado y tranquilizador.
 

 

2.9.14

les emocions de l'art


Per què no es veu mai en els museus gent que es parteix de riure mentre observa determinada pintura? Se m'acudeixen unes quantes respostes, que van des de la perplexitat immobilitzadora a la por al ridícul, passant per un sentit de la modèstia que impedeix manifestacions extremes, sigui riure o plorar. El que sí que es veu és força gent que passa per davant d'alguns quadres a pas de desfilada de la Legió amb llambregada ràpida i de gairell.
 
 
Penso que hem de tendir a exterioritzar els sentiments davant de les manifestacions artístiques que ens criden l'atenció. I, si és possible, hem d'intentar encomanar les nostres emocions. Res d'entotsolar-se en reflexions internes no compartides. Sense vergonya. Estic segur que si al nostre voltant hi ha altra gent que comparteix la nostra sensibilitat ens agrairan les nostres manifestacions i s'afegiran al gaudi en un procés d'empatia imparable.
 
 
Per posar un exemple del que vull dir, recorro una altar vegada a Wolfe. Situo el text: un polícia i un periodista arriben a una residència bàsicament de gent gran on viu un suposat falsificador de pintures. Acompanyats per unes residents, entren a l'habitació del pintor.

En la otra pared había colgados doce cuadros, seis en una fila y, debajo, otros seis. Las mujeres reían entre dientes.
—Mira éste, Edith —dijo Lil—. ¡Ese de ahí tiene los dos ojos en el mismo lado que la nariz y fíjate en el tamaño de las napias! ¿Ves eso? ¿Lo ves? Tengo un nieto de siete años que lo hace mejor. ¡No es tan pequeño para no saber dónde están los ojos!
Las tres mujeres se echaron a reír, y Nestor, sin poderlo evitar, rio a su vez. El cuadro consistía en el grueso y burdo contorno de un hombre situado de perfil con una nariz infantilmente grande. Tenía los dos ojos en el lado de la nariz. Las manos parecían peces. No había intento de sombreado ni de perspectiva. No había nada sino gruesas y torpes líneas negras que creaban formas rellenas de colores planos… sin intención alguna de que alguno destacara por encima de los demás.
—Y el de al lado —prosiguió Lil—. ¿Veis a esas cuatro mujeres de ahí? ¡Menudas desgraciadas! ¿Veis eso? Tienen los ojos en su sitio… ¡pero la nariz! Pobrecitas, la nariz les sale de las cejas, y luego les llega a donde una chica normal tiene la barbilla, y los agujeros parecen los de una escopeta de dos cañones que amenaza con volarte la cabeza!
Más carcajadas chillonas.
—Y fijaos en ese de ahí —dijo Edith. Sólo eran unas franjas verticales de color… debía de haber una docena… y tampoco eran muy uniformes. ¿Y por qué estaban tan húmedas?—. Es como si hubieran mojado el lienzo antes de pintarlo.
—No creo que sea un cuadro de verdad —opinó Phyllis—. Sólo quería limpiar la pintura de los pinceles, creo yo.
Lo dijo de un modo categórico, enteramente propio de Phyllis. Phyllis no bromeaba nunca, pero Lil, Edith y Nestor se rieron de todos modos. Se estaban divirtiendo mucho burlándose del engañado ruso que se creía artista.
—¡Jahhh! ¿Veis ése? —dijo Edith—. Ese pobre bobo coge una regla y traza esa cruz que está a punto de caerse de lado y la mira y dice «¡Gilipollas!», golpeándose la frente con la base de la mano. «¡Me rindo!», y pinta en blanco todo lo demás para que nos creamos que lo ha hecho muy bien. ¡Le queda mucho mejor que una cruz normal y corriente!
Las tres mujeres rieron y rieron, y Nestor, sin poder contenerse, también soltó una risita.
Echaron una mirada a otro con lombrices saliendo del retrete y a otro con manos como manojos de espárragos,y a uno a un extremo, ¡parece un montón de ostras chupadas y podridas, y fijaos en ese otro!, el que está debajo, Barcos en Collioure. ¡Lo de Collioure debe significar que se embadurna todo con cola, se vuelca luego encima una bolsa de confeti de diversos colores y ya se tiene un cuadro!… Y cuando llegaron al de la colcha de retazos multicolores, sólo que el pintor es incapaz de trazar una línea a derechas y al final se cae a pedazos… y al otro de la jarra de cerveza y una pipa cortada por la mitad… y aquel de allí, que parece como dos desnudos de aluminio con los pezones atornillados…, y al de más allá que es como tres hombres de aluminio jugando a los naipes o comiéndoselos… y se ríen todos hasta que se les saltan las lágrimas, sacuden la cabeza, hacen muecas, esbozan sonrisas burlonas o ponen cara de retrasados con la boca desencajada y los ojos tan en blanco que casi no se ven. Edith está tan arrebatada, que sigue doblada sobre sí misma, apoyada en el andador, pero logra aporrear el suelo con el pie en un paroxismo de hilaridad descontrolada.
Ni siquiera la impávida Phyllis es capaz de resistirse. Sale de su cápsula de hierro con una sola carcajada: «¡Jonnnccajjj!»
—Se supone que es pintor —dice Lil—, ¿y eso es todo lo que es capaz de hacer? ¡Yo también saldría y entraría de noche! ¡No querría que la gente me viera la cara!
Otro estallido de risa incontrolable… incluso la firme resolución profesional de Nestor se torna gelatina, y él también ríe. Mira a John Smith para ver su reacción… pero el periodista parece totalmente ajeno a lo que le rodea. Lo mismo podría estar solo. Tiene en la mano su estrecho cuadernito de espiral y el bolígrafo, y se le ve muy atareado observando los cuadros uno por uno y tomando notas.
—Oye, John —le dice Nestor, acercándose a él con disimulo—, ¿qué estás haciendo?
John Smith se comporta como si no lo hubiera oído y, sacando una pequeña cámara del bolsillo interior de la chaqueta, empieza a tomar fotografías de los cuadros, uno por uno. Se mueve entre las mujeres como si no estuvieran allí… Lil se agacha a la altura de Edith y dice en voz baja:
—El que manda.
Luego las deja a su espalda, los ojos fijos en la pantalla trasera de la cámara. Aquello lo había puesto en trance. Ni siquiera alzó la vista cuando llegó a Nestor. Dando la espalda a las tres mujeres, agachó la cabeza, con los ojos fijos en el cuaderno, y dijo:
—¿Sabes lo que estás viendo en esa pared?

Tom Wolfe: Bloody Miami

 
Per cert, estic segur que alguns dels qui han llegit el text anterior reconeixen els autors i les obres tan magistralment i emotivament descrites. Jo, la veritat, no puc dir que aconseguís tancar la llista.



 
 
 

27.8.14

arquístic


No sé com, va començar una conversa amb ma germana -o era ma cunyada?- sobre Tàpies. Jo tinc una educació artística limitadíssima, especialment en pintura, sobretot en pintura contemporània; a més, la meua sensibilitat en aquest camp -i potser en l'art en general i el contemporani en particular- és també escassa. En canvi, ma germana -ma cunyada?-, a base de dedicació i segurament a partir d'unes condicions naturals més treballades, és capaç d'explicar de forma convincent la seua admiració per Tàpies.

Davant de les valoracions estètiques i de tot tipus de bona part de l'art contemporani que fan els entesos, professionals o aficionats, jo he d'optar pel silenci o la vaguetat. Només algunes vegades sóc capaç d'expressar-me amb cert convenciment, encara que pobrament. Potser per tot això, com passa sovint amb els ignorants o els insensibles, vaig trobar una mica de consol sobre el tema i la meua condició en algunes pàgines de Bloody Miami (per què aquesta traducció de Back to Blood?), de Tom Wolfe:

Strauss le cuenta el ingenioso comentario de Tom Stoppard sobre que “La imaginación sin habilidad nos da el arte moderno”. Luego sigue explicándole que el arte contemporáneo podría considerarse una ridícula broma si cierta gente inteligente para otras cosas no lo hubiera elevado a un plano superior... momento en el cual muchísimo dinero empieza a cambiar de manos.

Algú pot dir que Stoppard (stop art?) o Wolfe no són precisament personatges consultats pels museus d'art, que són bàsicament fabuladors, o confabuladors. Sí, sí. D'acord.




6.6.13

múltiples i singulars


Avui, esperonat pel post de l'Allau i per una idea que fa dies que tinc, havia començat a escriure un post llarg i ben fonamentat sobre fotografia. Bé, no només havia començat, sinó que ja en tenia les tres quatres parts, però una vegada més el meu processador de textos -LibreOficce Writer- se m'ha penjat i m'ha dit que no podia recuperar l'arxiu; qüestions de corrupció, m'ha dit.

No repetiré el post, que tractava sobre la finalitat de la fotografia amateur, les modalitats i el seu ús gràcies a la digitalització i a internet, per acabar concloent que les finalitats artístiques que molts aficionats pretenem aconseguir amb les nostres imatges sovint són poc reeixides a causa de diversos factors més enllà de la qualitat de les càmeres. Deixant de banda, perquè és opinable, una predisposició congènita a fabricar art, sovint falta un aprenentatge seriós, continuat, de les tècniques i, tant o més important, temps per crear. A vegades l'atzar pot produir alguna imatge bonica, però és la preparació, la reflexió, la constància, les hores, en definitiva, les que permeten veure obres interessants; com en música, literatura, escultura, etc. Esclar, caldria parlar del concepte d'art, de les modes, de la pervivència de l'obra artística, de la immensa quantitat d'estímuls artístics que rebem cada dia; però ja ens entenem.

Volia il·lustrar les meus paraules amb dos exemples ben diferents. Un en què el treball de postproducció és fonamental i l'altre en que el resultat és fruit de la paciència: Una guitarra realment potent i un detall que singularitza.

Erik Johansson i Marcel van Oosten:





19.4.13

presantjordi: Edicions de l'Eixample


Potser alguns teniu presents els llibres tan bonics que heu fullejat alguna vegada a les llibreries però que no us vau endur a casa perquè en aquell moment -ara menys- no teníeu diners per comprar la bellesa afegida a la lletra: La nit (dels Comediants), Le Demon des Anges, Transnarcís (de Pau Riba, LP inclòs)... Jo, a casa, segons em sembla, només tinc d'Edicions del'Eixample La música i el III Reich, resultat d'una magnífica exposició a la Pedrera.

Avui he llegit al diari que l'editorial, que es mou entre el disseny i l'edició, té problemes perquè la seua comptable els va anar desviant els guanys i va passar molt temps fins que se'n van adonar. La comptabilitat va aconseguir passar tres auditories i qui sap quantes coses més fins que van descobrir el desfalc; ara, després de confessar els fets, la comptable es troba a l'espera d'un judici en què el fiscal ja ha presentat les conclusions i demana deu anys de presó, però la justícia, ja ho sabem, és lenta i, mentrestant, els editors tenen problemes de liquiditat malgrat l'èxit dels seus llibres, el darrer dels quals està a punt d'exhaurir-se. El diari parlava avui del tema i explicava que Edicions de l'Eixample ha decidit treure a la venda el seu patrimoni d'art per tal de redreçar la situació.

He anat fins els baixos del carrer Diputació 278, on s'exposen les obres dels artistes que ja tenien a l'editorial  o que han estat cedides per a l'ocasió. És una nau freda, despullada de qualsevol ornament, d'aspecte desolador, amb els quadres a les parets o descansant sobre el terra, amb dues vitrines enlairades amb petites escultures i uns quants llibres que també es venen. Potser podria comprar algun dels llibres, entre 50 i 250 euros, crec, però sé que no arribaria als preus, possiblement més assequibles que al mercat, que demanen pels quadres. Un petit cercle vermell m'indica que s'ha venut una obra de les petites, de Joan Henández Pijoan. Als baixos, a part de gent que imagino de l'editorial, hi ha cinc persones. Una senyora, amb qui he coincidit en el recorregut, s'interessa pels preus. Potser comprarà alguna cosa en aquesta galeria d'art improvisada que continuarà fins demà.

En sortir, parlo amb un dels dos socis fundadors que m'explica els detalls que he transcrit més amunt. Té  ulls blaus de  mirada clara i confiada, però també inquisitiva  que em recorda la de l'escriptor Vicent Marqués. Al cap d'una estona em demana qui sóc i li responc que Ningú, però que em sap greu la seua situació i que en parlaré aquesta nit. Xerrem sobre ètica i moral, sobre la confiança entre persones, sobre el motiu omnipresent i poderós dels diners en la vida i en la literatura: cap novetat en la història de la civilització. Parlem una estona més d'editorials, llibres i llibreries. Em diu que em llegeixi l'article d'avui de Julià Guillamon (ho he fet, però per enllaçar-lo aquí hauria de ser subscriptor del diari). Em diu que quan pleguin de la nau, si algú s'interessa per la seua situació, els pot trobar a través del telèfon. Li (els) desitjo sort.

Demà potser hi tornaré. I si li comprés un llibre a la Joana pel seu aniversari que és a tocar? La Joana potser em diria que en realitat l'he comprat per a mi. Seria mentida: per a ella, per a mi i per a ells. I, sobretot, perquè ja començo a estar tip de veure desaparèixer les coses que m'agraden.


24.10.10

de la massificació a l'obra d'art

Cada setmana faig fotografies, moltes o poques. Gairebé sempre són un passatemps, encara que a vegades tinguin una finalitat testimonial i en algun cas allò que diríem “pretensions artístiques”. Les d'avui, per exemple, entraven en el primer i segon apart: una manifestació d'entre tres-centes i quatre centes persones que no sé molt bé de què anava perquè pancartes i consignes tenien certa diversitat; unes quantes imatges del mercat al carrer que amb participació no només del país sinó també francesa i italiana s'ha organitzat aquest cap de setmana a la plaça de la Catedral (tastaré el pesto dels italians; la coca de recapte dels del país, horrible; moltes parades d'oli, però algú hauria de dir a alguns venedors de cooperatives que la seva feina es vendré, no desanimar possibles compradors amb mirades assassines i mudesa congènita)














































Quant a l'art fotogràfic, com que la meva educació en aquest aspecte, més que primitiva és gairebé inexistent, em temo que les meves tries serien poc compartides, d'escàs valor. Una forma de saber que es porta en fotografia és, per exemple, observar quines són les fotos per les quals s'ha pagat més al llarg de la història. Les busco, me les miro i... què us sembla? Bé, les situo una mica.
5. Nude (1925), d'Edward Weston. Casa de subhastes Sottheby's, 2008. 1.609.000 dòlars.
4. Kremlin of Tobolsk, de Dmitry Medvedev (president de Rússia). Subhasta benèfica a Sant Peterburg, 2010. 1.750.000 dòlars.
3. The Pond-Moonlight (1904), d'Edward Steichen. Casa de subhastes Sottheby's, 2006. 2.928.000 dòlars.
2. Sense títol (Cowboy) (2001), de Richard Price. Christie's de Nova York, 2007. 3.401.000 dòlars.
1. 99 Cent II Diptychon (2001), d' Andreas Gursky. Sottheby's de Nova York, 2007. 3.346.456 dòlars.









































Em desanimo perquè veig que mai no aconseguiré entendre el valor de l'art i, per tant, les meves fotos no passaran de ser instants ciutadans, rurals o casolans.


4.11.09

oralitat: notes ràpides (i text literari)

El novembre, familiarment, continua sent un mes nefast, de morts anunciades o precipitades; no li donem més voltes.

Fora de la família, però no tant, se’ns ha mort José Luís López Vázquez (remeto a les meves lectures de la Júlia, de la Iruna, i encara d’altres) avui m’assabento de la mort de Francisco Ayala, de qui he llegit molt poc, i de Claude Lévi-Strauss, de qui encara he llegit menys (comentari llegit als comentaris del diari: No lo conozco ni le he leido, me suena el apellido de los vaqueros pero no creo que sean parientes. En fin, mi conduelo para la familia, creo que se va uno de los grandes pensadores del siglo pasado, como mínimo me suena el nombre cosa que no pasa con los premios Nobel.), tots dos d’una generació anterior (si comptem de quinze en quinze anys) a la de López Vázquez. De l’actor, ho he vist pràcticament tot, dels altres dos, segurament no sabré gaire res més del que sé.

(sembla, segons les enquestes, que el proper govern de Catalunya serà convergent (amb socis o sense) i si no és convergent, repetirà el tripartit. Tant en un cas com en l’altre (no hi ha més possibilitats fins a la fi del meu temps), la meva desafecció és total, sense possibilitat de desinfecció, el meu futur mental és la marginació, el desig de l’oblit de la realitat)

Penso una altra vegada que en el cas dels creadors literaris es fa servir poquíssim la paraula artistes per designar-los, en canvi, són artistes els que interpreten personatges en teatre o en cinema. Certament, tots dos creen, però qui és que crea més (es tracta d’una qüestió quantitativa o qualitativa?)? Què creen? Què és l’art?

Quina incidència i han tingut en la meva vida López Vázquez, Ayala o Lévi-Strauss? Deixo de banda consideracions qualitatives, sempre tan difícils de mesurar. En els dos darrers casos, cap. En el primer, no ho sabria dir.

Copio un text d’Ayala que ara no tinc ganes de comentar però que dóna matèria suficient per enfocaments diversos tantes vegades fets i que qui sap si un dia intentaré, quan el meu pensament sigui més fèrtil i produeixi un llenguatge més ric, menys deutor, fins i tot en l’escriptura, dels altres ritmes comunicatius (quimera):

Continuamente se repite la queja acerca de lo poco que en este país se lee; y no hay duda: se trata de una queja muy justificada. La escasa afición a la lectura viene a acentuar entre nosotros los efectos de lo que sin embargo es un fenómeno de extensión universal, fenómeno que resulta de factores varios, todos ellos concurrentes al mismo efecto de empobrecer el lenguaje. Entre esos diversos factores quisiera ocuparme hoy en concreto del fuerte predominio de la comunicación oral sobre la comunicación escrita en la esfera pública, originado por los medios audiovisuales.
A este propósito habría que referirse una vez más a la pretensión, exagerada desde luego pero no carente de base real, según la cual debe darse por ya periclitada la era del libro; esto es, la llamada "Galaxia Gutenberg", que abarca desde la invención de los tipos móviles para la imprenta en el Renacimiento hasta los progresos electrónicos de nuestro siglo. Según ese postulado, estaríamos entrando ahora en una época, parecida en esto a la Edad Media, en que la escritura y lectura eran práctica reducida a un pequeño sector de clérigos dentro de una sociedad donde la inmensa mayoría de las gentes eran analfabetas. Confirmación de la analogía podría serlo otra de las quejas hoy frecuentes: la de que son "analfabetos funcionales" muchos de entre nosotros que, habiendo aprendido a leer en la infancia, no leen, o incluso lo han olvidado, y apenas son capaces ya de entender un escrito sencillo. Recuerdo a este propósito cierto incidente, al que hace no menos de de veintitantos años diera publicidad la Prensa en Nueva Cork, cuando, requeridos por el juez que los había procesado, unos mozalbetes fueron incapaces de leer sus propios diplomas de graduados en Enseñanza Media. De entonces acá, situación semejante ha dejado de llamar la atención y, como cosa más o menos corriente en todas partes, no alcanza constituir noticia.
Lo cierto es que vivimos unos tiempos en los que prevalece resueltamente la imagen sobre la escritura, aún en aquellos medios publicitarios -periódicos diarios y, sobre todo, revistas ilustradas - donde ambas, escritura e imagen, aparecen combinadas. Más frecuente es, sin embargo, que la palabra hablada se combine con imágenes animadas, según ocurre en el cine y la televisión, o que, como en la radio, llegue sola a los oídos del receptor. Ciertamente, la información -y toda clase de publicidad- se ha desarrollado fabulosamente a través de los medios electrónicos, alcanzando así a la totalidad de la población; pero son mensajes que la gente recibe de manera directa por la vista y el oído, sin mediación de la lectura. Ahora bien, las noticias de varios tipos que los modernos medios de comunicación emiten vienen dados con la urgencia que hace inevitable una elocución precipitada, torpe, imprecisa, primaria y muchas veces confusa, con abuso de formas verbales mostrencas y giros expresivos de la más elemental pobreza repetidos hasta la náusea, sin contar con las distorsiones idiomáticas a que en las noticias de origen extranjero da lugar a la traducción improvisada de unos textos a su vez poco cuidados en su redacción originaria.
Por lo demás, de esta sociedad de masas han desaparecido por completo cualesquiera otras formas de oralidad pública. Basta comparar lo que había sido durante el siglo pasado y hasta el primer tercio del presente la oratoria parlamentaria -y en general, la oratoria política, mítines y debates públicos- con las prácticas que hoy pueden pasar por su equivalente: discursos leídos, o mal pronunciados con la vacilante gramática de la improvisación, en los que el efecto persuasivo se confina más a la elocuencia de los datos aportados que a la del orador, para darse cuenta -sin que ello implique valoración alguna, pues en cada tiempo las circunstancias mandan y dos ponen- de que en el nuestro no existe una expresión verbal pública que pueda servir como modelo de lenguaje para e común de los oyentes. En verdad, el habla que desde los medios audiovisuales asalta sin tregua los oídos de todo el mundo, ya provenga de informadores profesionales, de promotores comerciales o de personajes de la vida política, es la misma habla negligente que todo el mundo usa para comunicarse con el prójimo en el trato cotidiano: un amanera de expresión descuidada, imprecisa, hecha a base de perezosas y siempre repetidas fórmulas, en la que los más torpes vulgarismos se mezclan en grotesca amalgama con la pedantería de tantos vocablos mal traducidos de manuales sociológicos o científicos o de los folletos que instruyen en el manejo de nuevas tecnologías; y todo ello engastado en impresentables construcciones gramaticales, cuya incorrección queda cubierta y aceptada como buena por la autoridad que parecería prestarles la instancia pública desde donde se emiten.
Por lo demás, en esta sociedad amorfa y atomizada que es la actual también han desaparecido los diversos círculos sociales -los famosos salones literarios del pasado, hasta incluso las más modestas tertulias cafeteras de ayer mismo- donde, con diversos grados de refinamiento, era cultivado antes el arte de la conversación. Nada puede extrañar, siendo así, que el lenguaje generalmente hablado se degrade, reducido su empleo a las urgencias de la más elemental y funcional comunicación. El común de los hablantes no encuentra, pues, otra norma idiomática a que atenerse -dado que su práctica de lector es tan deficiente, tan escasa- y da por válido aquello que oye decir por la radio o desde la pantalla televisivas.
De otra parte, y siendo también cada vez menos frecuente el ejercicio de la escritura epistolar entre los particulares, que abandonan la correspondencia postal en sus comunicaciones a distancia a cambio del teléfono, el único reducto que le queda ya a la conciencia idiomática será el libro y su lectura. El escritor, por el mero hecho de escribir, se enfrenta con la tarea de dar una expresión de máxima eficacia a su pensamiento, cualquiera sea el objeto de que deba tratar, instrumento de su actividad es el idioma, y manejar cualquier instrumento requiere aprendizaje, destreza. Más aún: deberá él mismo forjarse un instrumental adecuado a la obra que se propone llevar a cabo, eligiendo las herramientas apropiadas en el arsenal que, sobre la base de la tradición literaria, le proporciona el lenguaje corriente en su tiempo. Y cuando esa obra intenta acceder a la categoría de creación artística, incluso será capaz, si su autor es bastante afortunado, de encontrar formas idiomáticas nuevas, elaborando ese lenguaje corriente hasta elevarlo a un plano estético.

Francisco Ayala: Oralidad y escritura

13.5.08

art conceptual

Casualitat o realitat, m’adono que les teles passen aquests dies algunes pel·lícules que tenen com a protagonista el poble jueu, en col·lectiu o en singular. Centrades en l’holocaust, parlen de sofriments, acceptacions, heroïcitats desinteressades dels jueus i dels no jueus. Qui ho pot negar? Se m’acut, només per un instant, i confesso que buscar informació sobre el tema seria una tasca que ara em sobrepassaria, que no se m'acudeixen pel·lícules de jueus ajudant desinteressadament altres ètnies –val encara la paraula ètnia?-, però segur que n’existeixen molts exemples. Segur, per exemple, que l’ajuda als palestins, encara que discreta, deu ser nombrosa i efectiva, tot i que aquests veïns i llogaters –alguns també propietaris- del seu territori no solen ser gaire agraïts.


Repasso grafits de Banksy (avui l’he sentit esmentar dues vegades). Ara li retreuen que s’hagi decidit a pintar quadres i que li comprin en Pitt i la Jolie, o d’altres, a preus astronòmics. Em pregunto què els deuen semblar als palestins aquestes finestres fictícies, que potser encara existeixen, de Cisjordània. No en tinc resposta. De tota manera, no sé si hi troben cap consol, si els serveixen de res, ni si el importa que Banksy ja no sigui tan anònim. Estic segur que aviat algú ens dirà que aquestes obertures han estat pagades pel govern d’Israel, sempre tan discret.