no es pot matar tot el que es gras?

Diners, magres fan tornar gords

Anselm Turmeda

Veig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.

Tot això m'ha portat finalment a recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben. Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes- amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo. Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què, en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la possibilitat de canviar el seu dialecte?

surieries

Hi ha qui pensa, potser pocs, que si una paraula no es troba al diccionari -a poder ser en la darrera edició- no existeix i s'encaparra a negar l'evidència de la seua oïda i fins i tot la realitat, sempre polièdrica, que el mot inexistent vol suggerir. Potser hi ha més gent que no nega l'existència dels mots que escolta, però, procurant espolsar-se qualsevol responsabilitat personal, en un acte de covardia, afirma que com que la paraula no apareix (o ha desaparegut) del diccionari més valdria no fer-la servir, potser oblidar-la, perquè és una paraula incorrecta, que és, diuen, una de les pitjors coses que pot ser una paraula. El grup més nombrós, que podria encabir els dos anteriors, el formen els creients que quan tenen un dubte sobre el més lleu matís semàntic de paraules llargament fixades en el diccionari, el consulten, queden satisfets i menyspreen i sentencien a la mort lingüística més horripilant el qui s'ha atrevit a insinuar la novetat significativa. En qüestió de mots i fixacions encara hi ha altres grups que ara no cal esmentar.

També es podria parlar dels qui passen dels diccionaris, que són molts i variats (els diccionaris i els qui en passen) i no s'han de confondre amb les gramàtiques (un tipus de llibre, que una vegada ben dominat, pot ajudar a evitar, per exemple, possibles ambigüitats, com la que m'ha obligat a fer servir un parèntesi explicatiu). Els qui passen dels diccionaris es poden dividir en dos grups: aquells qui més aviat ignoren l'existència d'aquest tipus de llibre (i de la resta de llibres), i els qui ho fan a consciència. Entre aquests darrer grup encara es podrien fer distincions importants de dubtós interès: segons l'assiduïtat de la transgressió, la motivació, la finalitat, etc.

No continuaré per aquest camí perquè, encara que tard, m'adono que tot això que escric, com tantes coses que escric cada dia i després m'atreveixo a compartir aquí, no són més que surieries, i jo mateix suporto malament les surieries, com quan un botiguer m'explica amb detalls infinits les qualitats marginals d'un producte que jo tinc la intenció de comprar sense necessitat d'informació adicional i supèrflua.

Veig que he fet servir el mot surieries sense saber si es troba al diccionari. Al meu poble l'he sentit dir sempre, i això que al poble el percentage de suriers -parlo de quan era jove i tenia els carrers ben apamats- no era excessiu i els teníem, excepte els circumstancials, ben catalogats, i procuràvem evitar-los si no era per caritat cristiana, que quan un surier (s'escriu així? ve de Súria?) o una suriera t'agafaven despistat ja havies begut oli, el teu temps era el seu.

Res, que la paraula no surt al DIEC. Tampoc al DCVB. Tampoc a... I si no la busco bé? A Google n'he trobat algun esment, sempre centrat en els parlants d'una àrea geogràfica limitadíssima.

Deixem-ho estar i pleguem veles, que, un dia més, tot això no són més que surieries... I el verb surierejar? El verb sí que no el conec; ni l'adverbi en ment. Si no fos perquè els diccionaris...