La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

no es pot matar tot el que es gras?

Diners, magres fan tornar gords

Anselm Turmeda

Veig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.

Tot això m'ha portat finalment a recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben. Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes- amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo. Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què, en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la possibilitat de canviar el seu dialecte?

A

hores d'ara, quan ja ha passat una mica més d'un any de la seua publicació, em sobta no haver trobat, i llegit, més -alguns- comentaris en els blogs i els mitjans en general sobre la Gramàtica Catalana de la A a la Z, de Marta Mas i Albert Vilagrasa. És una gramàtica bonica, escrita, com el seu nom indica, en forma de diccionari, que pot solucionar ràpidament la majoria dels dubtes més freqüents dels qui parlen i escriuen en llengua catalana. Tant apareixen mots concrets amb els seus usos, exemples i contraexemples, com aspectes més generals: les perífrasis verbals, per citar un cas. Si qui fa la consulta no troba directament en l'ordre alfabètic el mot o el concepte que busca, només li cal anar a l'índex del final per localitzar la pàgina adequada.

A vegades costa de trobar algun mot o expressió; així, poc a poc o mica en mica no apareixen, i cal anar a modals, allà (millor allà que allí? on?) sí, podem trobar el que cal, encara que a la Gramàtica van precedides per la preposició a, que no sé jo, segons puc comprovar cada dia (avui amb els periodistes esportius de TV3), si és un inici gaire del gust de la gent: és tan insignificant aquesta preposició.

La Gramàtica, quan convé, adverteix que si no parla de tal mot o tal expressió és perquè no pertany al llenguatge estàndard o és d'ús restringit. I aquí és quan la Gramàtica i jo, malgrat que la comprenc, no ens acabem d'entendre, perquè no pertànyer al llenguatge estàndard o ser d'ús restringit sovint vol dir que no es tracta d'un ús propi del català central, és a dir, del dialecte majoritari en nombre de parlants.

Els autors ja adverteixen en la introducció: El corpus sobre el qual hem treballat s'ha triat en virtut de l'ús de la llengua estàndard del català central i no ens hem referit a altres a altres formes dialectals, cosa que ens hauria suposat tractar extensament els parlars de tot el domini lingüístic català. Molt bé, d'acord, la majoria de solucions són bones en qualsevol dialecte, però el lector, que també existeix, de més enllà del central no gaire entès en la matèria pot tenir en alguns casos un sentiment de culpa, com a mínim de desconcert, fins i tot de rebel·lia, quan fa servir mots com prompte o encabat i,  se li diu que és d'ús restringit o que no pertany a la llengua estàndard, en el primer cas,  o se li diu que cal escriure en acabat en el cas del segon. Em sembla més greu, per esmentar un conjunt, aquesta dèria generalitzada d'explicar l'”hora catalana” - n'estic tip de veure-la en molts blogs amb rellotge inclòs- sense, al menys, una petita nota que adverteixi que el seu ús no és propi de tot el domini de la llengua i que les altres solucions també són genuïnes. En definitiva, ¿els del meu poble haurien de consultar aquesta gramàtica o haurien d'esperar que, passat un temps, els mateixos autors també resolguin els seus dubtes en una nova edició ampliada i corregida?

Després de l'exposat suara (no feu ús aquest mot, sisplau), cal insistir que la Gramàtica és fàcil de fer servir i eficaç, i si té el nihil obstat de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, no cal dir res més.

xeic, Xeic!

El xeic -que consti que jo pronuncio xeic, com tots els del meu poble, amb e oberta- que encapçalava el comentari de fa uns dies de la iruna em retorna un mot del qual ja vaig parlar i que recupero únicament quan vaig al sud o quan en ve algú a Barcelona.

El DCVB diu:

XEIC, XEICA m. i f. Xic (usat només en vocatiu, o sia, aplicant el mot a la persona a qui es dirigeix la paraula) (Tortosa). Acabem-hu, xeic, que si no, mos embolicarem, Moreira Folkl. 424. (V. xec, art. 3). Fon.: ʧéјk (Tortosa).

3. XEC m., forma dialectal, per xic (Tortosa). També es diu xeic. Les formes xec i xeic s'usen només en vocatiu, és a dir, dirigint-se a la persona mateixa a qui es vol donar el nom de xic.

Doncs això; però ara possiblement el substantiu s'ha convertit en una interjecció que té usos diversos, des d'expressar sorpresa a cridar l'atenció de l'interlocutor, encara que voldria creure que quan algú em diu xeic!, ha vist en mi la dignitat d'un ancià o del cap d'alguna tribu sense nom ni geografia.

El mot, però, em recordà també que havia de repassar la carrera del grup rasquerà que el porta, amb exclamatiu final. Des de la darrera vegada que en vaig parlar han tret dos discos més, Batecs, fa un mes just; l'anterior -poca broma!- amb lletres de Desideri Lombarte, Hèctor Moret, Artur Bladé, Gerard Vergés... Sirga em sembla un treball notable i variat que afegeix l'interès de presentar alguns poetes de la terra. Ara, a Batecs, el grup ha optat per lletres pròpies amb temes variats i reivindicatius d'actualitat.

No sé quin lloc ocupa Xeic! en el panorama dels grups actuals, que sovint són coneguts o no tant a partir de l'atzar, la publicitat encertada o la pròpia vàlua, però jo els tinc una simpatia especial, no únicament pel veïnatge teritorial, sinó també perquè tinc més tendència al vent, si pot ser metàl·lic i de ritme accelerat, que a les cordes. Valoro també el seu tarannà, la seua llibertat creativa, el fet que encara facin música per divertir-se que, a més, es pot baixar gratis -o comprar o escoltar- des del seu blog i que la seua font d'ingressos musicals siguin els concerts. En fi, qui vulgui conèixer la seua trajectòria amb algun detall, escoltar o baixar les cançons, etc.,  pot fer un clic aquí.

He llegit que el 25 d'aquest mes faran un concert a la sala Apolo de Barcelona. Suposo que ja tenen totes les entrades venudes, però ja ho miraré. De tota manera, el que m'agradaria és poder-hi assistir assegut en una cadira amb cul de balca en un lateral de l'escenari i estic segur que no en queden, d'aquestes entrades.

Ara, encara que és molt fàcil trobar la seua música a Internet, és quan toca pujar una cançó del darrer disc al blog. N'he triat una que deu ser de les més escoltades. La veritat és que la lletra, de lluita, combativa,  em sembla una mica dispersa i el seu contingut discutible, però precisament aquesta és la gràcia, que pugui servir per iniciar un debat. El que dubto és que en els directes col·laborin les veus del principi (Wert) i del final (Serra), però coses més estranyes s'han vist. Si realment aconsegueixen reunir a l'escenari els dos invitats, sobretot el primer, les entrades poden arribar a preus estratosfèrics.

migracions i mestissatges

S'ha parlat -i s'ha escrit- extensament sobre la immigració a Catalunya, des de Candel fins a Pérez Andújar, per citar escriptors coneguts arribats de fora, tenim ficcions, complementades amb estudis diversos, que ens ho diuen gairebé tot; i, si convé, també tenim versos. En canvi, s'ha parlat i s'ha escrit molt poc sobre la immigració interior, com si fos una anècdota intranscendent. Quina diferència hi ha entre els que marxaven de Granada per trobar un lloc on la vida els fos possible i finalment arribaven a Gavà o a Barcelona i els que arribaven al mateix lloc en circumstàncies semblants des de Rasquera, per exemple? Una diferència de distància, de llengua, de costums? El procés d'adaptació al nou territori era més fàcil en segons quin cas? L'aventura de la supervivència tenia menys incògnites? Algú se'n recorda de la gelada del 56 -les oliveres mortes-que va fer fugir tanta gent del camp cap a la indústria o vés a saber què?

La mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.
...
Desideri Lombarte

No vull, ni sé, continuar amb el tema general de la immigració interior sinó amb el de la llengua dels desplaçats de parla catalana. Me'l suggereix una anotació a l'interessant bloc Do de llengua!:

Actor Pep Molina, natural d'Alcoi. Fa de Blai (propietari del bar). També li fan fer el ridícul, a TV3 parlar valencià no està ben vist. Fa prou bé les neutres, però de tant en tant se li escapa alguna "e" sense reduir...
[...]
Altres actors se'n surten molt molt bé. Es veu que tenen tanta pràctica que dissimulen a la perfecció d'on són. Molt sovint són actors de les Illes. Un exemple? Na Margalida Grimalt.
[...]
En fi, per què a TV3 no agraden els dialectes? Per què seria tan estrany que un cambrer d'un bar de Barcelona fos valencià? La directora d'una residència d'avis de Catalunya ha de ser per força de Barcelona?


Trist, molt trist. Després lluitem perquè TV3 es vegi més enllà del Principat.

Com que no miro sèries, no puc saber alguns detalls que serien determinants en el que diré, però m'arrisco i ja se'm corregirà.

Deixo de banda la ficció i els seus interessos, que segurament existeixen, i passo a la realitat que conec. No és possible que un cambrer valencià -i aquí val qualsevol ofici i qualsevol procedència- d'un bar de Barcelona, acabi parlant amb més o menys fluïdesa el dialecte del seu entorn si porta uns quants anys a la ciutat -em refereixo a un entorn català, és clar-, encara que no aconsegueixi imitar les neutres orientals i continuï fent servir alguns característiques lèxiques del seu dialecte original? Aquest cambrer, o qui sigui, ha de fer bandera del seu dialecte original? S'ha de mantenir impermeable a la modalitat lingüística majoritària amb què conviu diàriament? Per què? Com?

Imagino ara un cambrer del Gràcia, de parla catalana, evidentment- que porti un temps treballant en un bar de la ciutat de València -no sé si a les ficcions del canal 9 abunden casos semblants. No acabarà adquirint, fins i tot sense adonar-se, molts trets del català de la ciutat? Potser aquest exemple no és gaire bo, perquè el més segur és que el cambrer de Gràcia acabi tenint una certa gràcia en el castellà valencià. Però ja se m'entén.

Jo mateix, que sóc originàriament parlant del dialecte nord-occidental i porto tants anys a Barcelona, puc autoexaminar-me. Encara predomina en la meua parla el tancament d'unes quantes es que aquí són obertes, la neutra m'és definitivament adversa, però si necessito comprar una granera demano una escombra, tot i que continuo parlant d'arena i no de sorra; si volgués comprar un test de timó a can Navarro -cosa que no faré perquè el timó és una planta sagrada de garriga- demanaria farigola, però continu demanant tomates a la parada del mercat, i... La llista és interminable. I quan vaig al lloc on vaig nàixer, o rodalies -compte, que en alguns pobles del costat determinats elements lèxics i fonètics són diferents-, és inevitable que deixi anar la meua -poca o molta- parla barcelonina -o empordenesa -ai, Joana, com m'emboliques a vegades!-. Cap problema, la llengua és així. Benvingut l'inevitable mestissatge dialectal, i també benvinguda la puresa, dels qui la tenen per tria conscient -no parlaré de cortesies i descortesies territorials, que no és això- o per incapacitat.

----------------------------------------------------------------------

I de regal:

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

integristes, integrats i disgregadors

És evident, i no cal detallar-la, la importància de la tasca normalitzadora del català parlat i escrit que s’ha fet des de l’ensenyament primari i secundari –també des d’altres àmbits i mitjans, és clar- des de finals del 70 a Catalunya, i no sé des de quant en altres territoris. Només en l’aspecte lèxic, ha aconseguit fer desaparèixer, tant directament com a partir de les lectures, barbarismes secularment estesos i que ja semblaven fixats en la llengua. Al mateix temps, però, aquesta purificació lingüística ha comportat, al meu entendre, una excessiva uniformització i, el que és pitjor, en alguns casos, els llibres de text i els seus divulgadors han prescrit que calia evitar determinats mots sense donar-ne motius clars, raonats, convincents; simplement com si els llibre de text (els mateixos en tot el territori) fossin la plasmació de la llei i el mestre o professor el jutge –o sacerdot- que la divulga i imposa les penes als infractors.

Per què el pobre nen (o els seus pares o avis, a qui el nen transmet el seu aprenentatge) no pot dir, com deien els seus grans tocino i ha de dir porc? I de tocino, ha de fer el femení truja? I en aquell lloc, on sempre hi ha hagut ames, ara s’han de substituir per mestresses? I aquell pintor, ha de canviar les seves fatxades per façanes, que, total, potser és una novetat literària del XIX? I per quina raó queda prohibida la perífrasi d’obligació “haver de + infinitiu”?

A vegades fer massa cas dels llibres és perillós. La llengua, malgrat les múltiples interferències que ha tingut (i algunes s’han quedat), és viva i sovint sàvia i a vegades pateix quan se la intenta constrènyer en les pàgines d’un llibre. Per altra banda, se sap i es profecia, la llengua no cap en cap llibre.

I de la lletra impresa ha sortir, per exemple, la idea de l’hora catalana que fins i tot ha arribat als rellotgers (pocs) que han quartificat els seus rellotges. I ha arribat a alguns blocs (blogs) que ens diuen que hem d’aprendre definitivament a fer servir la forma tradicional de dir les hores del país i ens ajuden amb un rellotge virtual, habitualment col·locat a la dreta. Des de quan s’ha de dir l’hora com tants ens diuen? De quina part del territori prové aquesta tradició? Se sap qui la va inventar? Jo, que crec poc en el temps, però tot i així entenc de la necessitat de consultar el rellotge en la nostra societat, confesso que tinc problemes per poder precisar l’hora catalana en el meu antiquat rellotge de sorra, llegat familiar molt estimat d’un avantpassat que mirava poc el sol. De tota manera, i malgrat el meu desinterès pel temps que es fixa, com que en parla tothom, he volgut investigar una mica el tema i de moment he arreplegat documents, com ara el que deixo a continuació, i perdoneu la llargada (si voleu, podeu anar al final), més pròpia del 28 d’aquest mes, i els salts de ratlla que ara no corregeixo perquè ja m’ha arribat l’hora d’anar a dormir:

Saber dir les hores correctament en català preocupa tothom que té interès per parlar bé la nostra llengua. Això no obstant, hi ha una certa confusió sobre la formulació adequada dels enunciats horaris, perquè dins el parlant es superposen el sistema castellà estàndard i el sistema català genuí. De fet, l'únic que generalment hom té clar és que "les tres menos quart" no pot ser correcte, perquè menos és clarament una paraula castellana.
Aleshores, hom es planteja: basta substituir menos per menys o manco, o s'ha de canviar tota l'expressió? Quina és la fórmula tradicional catalana per a l'enunciat de les hores?
En realitat, sembla que la tradició d'expressar l'hora ben exacta, o quasi, és relativament moderna.
Als antics, no els preocupava tant com a nosaltres, conèixer l'hora i els minuts en què qualsevol cosa succeïa.
De fet, encara que els hagués preocupat, els rellotges de sol, d'aigua, d'arena o de combustió d'oli que es feien servir fins que, a la darreria de l'Edat Mitjana, varen aparèixer els rellotges mecànics, no eren gaire capaços de marcar l'hora amb una certa precisió. Quan aquests darrers començaren a generalitzar-se, a torres d'esglésies, convents, castells i altres edificis públics, la llengua ja estava plenament conformada i la
formulació horària ben establerta. Vegem unes mostres de quines eren les expressions normals catalanes a l'Edat Mitjana per indicar l'hora més o menys aproximada: a hora d'alba, a hora d'Ave Maria, a hora del sol post, a mig jorn, tocades les XII hores, a VI hores aprés dinar, al toc de l'oració, tocant l'oració, tocada l'oració, a X hores de la nit, ans del sol post, aprés dinar, entre nou e deu hores, hora del seny de l'Ave Maria poc més o menys [= a posta de sol], vers hora de tèrcia, a hora del seny o aquèn entorn, a hora de dinar o
aquèn entorn, a hora de vespres o aquèn entorn, a hora del seny del lladre callat [= hora de recollir-se dins les cases per passar la nit], a hora de despertada o aquèn entorn, al sol ixent, a hora de mitja tèrcia o aquèn
entorn, hora de l'esquella [= abans de l'alba], prop de les nou hores de nit, quasi entre les huit e nou hores de
nit, vers les cinc hores, en hora del sopar, a les IIII hores aprés mitja nit, a l'una hora aprés mig jorn, devés
la mitja nit, una hora ans del dia, ans lo gall no cantàs, hora colgaderes poc més o menys... Altres expressions
eren també usuals quan no es volia indicar una hora tan precisa: per lo matí, diumenge de matí,
dilluns en la nit, vespre escur, dimarts en la vesprada...
No sabem quan començaren a ser habituals les expressions temporals que volien indicar l'hora
exacta, però és segur que s'havien de generalitzar així com s'anava estenent l'ús del nou rellotge mecànic, que
permetia molta més precisió. En qualsevol cas, aqueixes expressions heretades de la llengua medieval
continuaren usant-se durant els segles XVI i XVII, al costat de les noves més precises, que apareixen ja el
segle XVI:
"Tocaren a missa bisbal a sis hores y una quarta, y aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set
hores" (1527)
"Dimarts, a XXI de maig MDXXVII, a quatre hores y mija aprés migjorn, parí la senyora nostra reyna
e princessa y emperatriu"
"arribats a la Seu a una hora y mija" (1528)
"A missa tocàrem bisbal, a sis hores y mija" (1528)
"A onze hores y mija arribà lo emperador" (1528)
"Acabà's tot lo offici a onze hores y tres quarts" (1535)
(Del Libre de Antiquitats de la Seu de València. Estudi i edició a cura de Joaquim MARTí MESTRE.
Volum I. València / Barcelona, 1994.)
Aquest tipus d'expressions, comptant els quarts o minuts a partir de l'hora passada, pareix general
tant en aquest segle com en el vinent, i a tot el territori català:
"les vespres sonaran [los escolans], destiu ales dos hores y mija aprés mijorn, de invern ja dada la una"
1He d´agrair al meu company Joan Alegret que m'hagi facilitat una bona part de la documentació citada en aquest capítol.
(L'Alguer, 1581; "Primer sínode diocesà de Monsenyor Andreu Baccallar ", transcrit per Antoni
NUGHES: El Sínode del bisbe Baccallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI, p. 238. Barcelona,
Institut d'Estudis Catalans, 1991.)
"Dilluns a 10 de juliol 1600... començà a eclipsar-se lo sol, i casi quan fonc a les dotze hores i un quart
perdé molta de la sua claror"
"Dimecres a 12 de octubre 1605, a la una hora de migjorn i un quart, fonc lo eclisse de sol en signe de
Libra"
"Divendres a 21 de maig 1621, a les set hores i un quart del matí..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari, 1589-1628. (Antologia). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran GARCIA
GARCIA. València, Institució "Alfons el Magnànim", 1983.)
"A las sis y mija de tarda tornà la patrona de Nàpols" (1603)
"Divendres de matí a les set hores y mija" (1603)
"Dimarts a 16, a les tres hores y tres quarts de la matinada, en la vila de Castelló de Empúries parí ma
muller Elisabet Pujadas una filla" (1605)
"Dimecres a dotze de octubre 1605, a la una hora y un quart passat mitjorn..."
"Comensant a aclipsar-se a una hora 15 minuts y finint a 3 hores 17 minuts passat mitg dia..." (1605)
(Dietari de Jeroni Pujades (1601-1605; 1606-1610; 1621-1625). Edició a cura de Josep Ma. CASAS
HOMS. Barcelona, Fundació Salvador Vives de Casajuana, 1975.)
"Acabà's l'offici a onse ores y tres quarts" (1655)
"Comensà's a tocar a l'offici a les set ores y un quart y se aquedà ans de les huit ores" (1631)
"Dilluns, a 10 de janer 1678, a les once hores y mija de la nit..."
(Del Libre de Antiquitats...)
"A 30 de Maig circa hora y mitja de nit, mataren al sr. Jaume Desmás, ciutedá, en sa casa..." (1643)
("Fragmentos extraidos del Cuaderno de noticias ó cronicon de Mos. Jaume Viquet, pbro.", dins A.
CAMPANER Y FUERTES, Cronicón Mayoricense, p. 464. Palma, 1967 (2a))
"Als 13 Janer 1675... acodiren los familiars al St. Ofici, y comensaren circa las sis y mitja á emprendre
lo acompanyament de esta manera..."
"Arribaren á la plasa del Born circa las 8 y mitja del matí"
("Fragmentos del "Llibre de memorias de cosas notables &." del Dr. Cristobal Fiol", ibídem, ps. 470 i
471.)
"Nota que als 10 de juliol de 1691..., envés sis horas y mitja del matí, començaren a tirar..."
("Memòries de Mossèn Jaume Avellà (1674-1711)", dins Pagesos, capellans i industrials de la Marina de
la Selva, per Antoni SIMON I TARRÉS. Barcelona, Curial, 1993; ps. 19-49.)
Però al costat d'aquestes expressions del tipus "[hora] + ...", en trobam del tipus "ans de [hora]":
"aquedaren lo primer toch una quarta ans de les set hores" (1527)
(Del Libre de Antiquitats ...)
"Dilluns a 22 de octubre 1612, mig quart ans de les cinc hores de la vesprada, morí Ponç Sancho"
"mig quart ans de les dotze hores de migjorn..."
(Pere Joan PORCAR, Dietari...)
I del tipus "... per (a) [hora]", sempre referint-se a la falta d'un quart per a l'hora completa:
"Dilluns a 4 a tres quarts per a les nou del matí, morí micer Francesch Sescases" (1603)
"Dissapte a 5 del mes de maig 1610 als tres quarts per a tres hores ans de apuntar lo dia, arribaren al
mar de Barcelona deu galeras..."
"Dimarts 28 de febrer 1623, als tres quarts per las dotze de la nit, la senyora Salvadora, segona muller
mia, parí un fill bo y bell"
(Dietari de Jeroni Pujades ...)
El pont entre unes i altres expressions ens el dóna el mateix Pujades:
"Dimarts a 2 de juliol 1602 parí ma muller un bell infant a les deu hores y tres quarts per les onze de
matí"
De totes podia fàcilment sortir-ne aquesta:
"Dimecres a 29, a las 10 de la nit o als tres quarts..." (1622)
Vet aquí, probablement, l'origen de la que a partir del segle XVIII comença a generalitzar-se pel
Principat de Catalunya:
"A 16 de agost de 1727, dia de Sant Roch, fóu la gran padregada als dos quarts de las 4 de la tarda"
(Celdoni VILÀ, Amor al Rey y a la Pàtria. Vinguda de Pere Juan Barceló dit Carrasclet, en Reus. 1713-
1749. Reus, Asociación de Estudios Reusenses, 1954.)
"Als 2 de juliol de 1771, envers dos quars de sis del matí, passà a major vida..."
"Als 16 de octubre 1793, als dos quars de dotse del mitgdie, mataren la reyna"
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), dins Pagesos, capellans i ...)
"En lo dia 24 de dit juny y hagué una haclipse de sol... qual comensà a tres quars de quatre de la
tarde..." (1778)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, ibídem.)
És l'única construcció que empra el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre:
"A quarts de set quedava lo cel ja més serè que nuvolós"
"Lo pare Jaume de l'Hospital a tres quarts de sis del matí..."
"En seguida del matí s'ha primer ben aclarit lo cel i vist lo sol, est después s'ha anat amagant entre
núvols i, superant estos a la serenitat a quarts d'onze amb alguna espessura a ponent, a onze hores ha anat
estenent-se la nuvolada oint-se algun tro, fins a ocupar dita nuvolada l'atmosfera, començant a caure gotes
a dos quarts d'una de migdia, i seguit pluja algo forteta amb algun tro fins a quarts de dos..."
"Hem eixit per anar a... a 3 quarts d'onze tocats..."
(Baró de Maldà, El Col.legi de la Bona Vida. Edició a cura de Margarida ARITZETA. Barcelona,
Barcanova, 1993.)
Durant aquest segle i el vinent la nova fórmula s'espandeix pel Principat, sense arribar a desplaçar
del tot la més antiga, amb la qual a vegades fins i tot es documenta a la mateixa font:
"A 26 jané de 1747 caigé la campana y molta partida de la ygléscia, a las nou oras y tres quars de la
nit"
"Als 12 de agost, a 2 horas y 42 minuts de la tarda... A las 2 horas y 45 minuts y a les 3 y 14 minuts
del matí del die 13... A las honse horas y 3 minuts de la nit del dit die 13..." (1798)
(Memòries de Pere Màrtir Coll, dins Pagesos, capellans i ...)
"1804. Mort del reverent Anton Bellsolell, de edat 30 anys 10 mesos... Fou die sis de febrer a dos
quars de onse de la nit"
"Die 29 passà per Areñs de Vall a dos quars de onse del matí" (1814)
"Dia 13 abril de 1820 ha mort mon pare, als dos quarts de las dos de matinada"
"en lo dia 26 setembre 1822 passaren per esta riera, a dos quarts de quatre del matí, la divisió de
mossèn Anton Coll y la de Ballasté"
"Y a un quart de sis del matí, passà un terremoto" (1823 ?)
"als dos quarts per la una de la tarde entraren en Barcelona" (1827)
(Memòries de la família Bellsolell (1666-1838), ibídem)
"Fills meus, ja éran dos corts de Dotze de la nit... que éran dos corts de Dotze de la nit quant bàrem
haver sopat" (1807)
"ba passâ y succehî lo dia 9 del Mes de Juiny an bes ha un quart de Deu del dematí del present any
1819"
"Y a la tarde, am bes tres quarts de dugas..." (1842)
"Morí Ofegat lo dia 18 del mes de Setembre ha tres quarts de dugas de la tarde" (1843)
(Llibre de politiqueses i curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856), pagès de Sant Boi de
Llobregat. A cura de Jaume CODINA. Sant Boi de Llobregat - Montserrat, 1995.)
"y lo dia 9, a dos quars de quatre, aribà la ynfanta ab una fragata" (1832)
"y lo dia 19 aribà a dos quars de quatre de la tarda..." (1832)
"y lo endemà dia 15, a dos quars de set..." (1833)
"y lo dia 25, a tres quars de quatra de la tarde..." (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de sis del matí, sortí al fidelíssim janeral Llauder" (1834)
"y a dos quars de sinch sortiren per la porta del derera de Palàcio" (1834)
"y lo dia 7, a dos quars de una, aribà al Señor..." (1835)
(ANONIM, Successos de Barcelona (1822-1835). A cura de J. Ma. OLLÉ ROMEU. Barcelona, Dpt. de
Filologia Catalana - Curial, 1981.)
"morí a las 3 oras y 1/2 de la tarda" (1838)
"de las deu a las 11 y mitcha caygé una nebada mol grossa" (1847)
"En lo dia 21 de setembra de l'añy 1855, a las sinch horas de la tarde, se merxaran de casa las donas
per anar a beura las velladas a la plaza de la festa de San Mateu y a las 6 y 3/4 del bespra, com tornaren a
casa..."
"A los 19 de abril de 1857 foren com de 2 a 3 cuars de deu de la nit, com, anant des de Premià a
Teyà... "
(Pau MANENT I ABRIL, Fets de Premià de Dalt (1838-1869). A cura d'Albert MANENT. Premià de
Dalt, 1979.)
"el dia tres de desembre, envers un quart de dotze del migdia..." (1842)
"L'endemà a dos quarts de deu de la nit els tregueren de la mina" (1848)
"sentiren un rellotge que assenyalava 2/4 de 12 de la nit" (1848)
"envers d'un quart de set a dos (quarts) de la tarda" (1859)
"dia 16 de novembre de 1861, envers 2 quarts de 7 del vespre"
(El llibre de Jaume Galobardes (1776-1863). Crònica del seu temps. Santa Coloma de Gramanet,
Ajuntament, 1992.)
"Mars 3. A las 11 y 1/2 del matí caigué una pedregada bastan forta" (1847)
"Juliol 11. ... a cual notícia que se rebé a las 8 1/2 de la nit..." (1847)
(Diari de la casa Ramis-Milans, dins Pagesos, capellans i ...)
Encara avui en tortosí coexisteixen combinats els dos sistemes: "les tres i quart", "les tres i mitja",
"les tres i mitja i cinc", "tres quarts de quatre". Fora del Principat, però, sembla que aquesta expressió horària
moderna no s'hi desenvolupà, encara que hi trobam l'antecedent immediat:
"Dilluns a 4 10bre. prengue mall anel costat esquerra alas 9 de la nit a la mia consorte Frencina Anna
Amoros y Ferrer y el die 11 del metex estant milor mori alas 8 y quart del matí" (1757)
"Dimars a 14 Agost a las 8 y mitje dela nit..." (1759)
"Dilluns a 3 7bre a las 3 y mitge de la tarde..." (1759)
(Juan PARERA, Dietari d'un ciutadà de Mallorca, I. BSAL, XXI (1926-27), 301.
"Dit any, dia 15 agost, a la una y mitja" (1777)
"Dit any 1779, dia 4 de setembre, circa las onse horas y mitja del matí"
(Tomàs AMORÓS, Relació de algunas curiositats escritas, comensant lo any 1740... A cura de Carme
SIMÓ. Palma - Montserrat, 1983.)
"A les 3 2/4 de la tarde..."
"a les 3 3/4 de la tarde..."
"Divendres, a les tres i mitja de la tarde es mort el Colegiat de lleis Dn. Benet Pelegrí"
"som surtits a les onze 1/4"
"son surtits a 3 quarts per la una en assumpto a seguretats de Pau Gibert"
"havem treballat fins a dos quarts per la una"
(Dietari del Doctor Fiol, BSAL, XXIII i XX)
"Disapte S[an]t, de vesprada entren a completes al segon toch de salve, que és a les 4 y quart"
"al segon toch de dobla, que és a les 9 y un quart"
"Dia de S[an]t Jordi, es canta la dobla a les 8 y mija y es va a la processó a les 9"
"Dia de S[an]t March, ix la processó de les rogacions a les 8 y dos quars"
"Tèmpores de la Ssma. Trinitat, entren de matí als 3 quarts, el disapte als dos quarts"
"Entren a primera als tres quarts"
"Vespra de Nadal, es toca a prima a les 7 y mija y entren a les 8 mija"
"Els dies que es canten totes hores ans de la dobla, se entra en lo cor als 3 quarts, ço és, un quart ans
del primer toch de dobla"
"En la quaresma, completes se entra a les 3 hores, y si a.y maytines, als 3 quarts, y si a.y completes, ab
aniversaris, als dos quarts..."
(Document de 1713 de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria d'Elx, dins Antoni MAS I MIRALLES, La
substitució lingüística del català (l'administració eclesiàstica d'Elx en l'Edat Moderna). Alacant, Diputació
Provincial, 1994.
"Prop de tres quarts per les dues, entrárem á la Fonda" (La Roqueta, 41, 1, 1)
"[1900] Die 27. A les quatre y tres quarts, a cavall cap a Núria per l'ull del Ter y el coll de les nou
creus."
(Antoni Mª ALCOVER, Dietaris de les eixides (1900-1902). I. Edició a cura de Mª Pilar Perea. Barcelona,
Universitat de les Illes Balears - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.)
A Castelló i el seu entorn es manté bé aquest sistema tradicional ("les tres i quart", "les tres i mitja",
"tres quarts per a les quatre"), substituït a la llengua col.loquial de moltes altres comarques per un sistema
acastellanat ("les tres i quart", "les tres i mitja", "*les quatre menos quart"), que a Mallorca competeix amb un
d'autòcton més modern ("les tres i quart", "les tres i mitja", "falta un quart per a les quatre").




Sembla, en definitiva, bastant clar que dins la tradició catalana coexisteixen diverses formulacions:
a) la que segueix l'esquema "[hora] + [minuts/quarts/mitja]": les 5 i deu minuts, les 5 i (un) quart, les
5 i mitja, les 5 i mitja i cinc (minuts), les 5 i tres quarts...
b) la que segueix l'esquema "[minuts/quart] + abans de + [hora]", només per a períodes inferiors a la
mitja hora: 20 minuts abans de les 5, un quart abans de les 5...
c) la que segueix l'esquema "[quarts] + per a + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten:
dos quarts per a les 5, tres quarts per a les 5...
d) la que segueix l'esquema "[quarts] + de + [hora], comptant els quarts passats, no els que falten: un
quart de 5, dos quarts i mig de 5, tres quarts de 5...
e) la que segueix l'esquema "(falta/manca) + [minuts/quart] + per a + [hora]": falta un quart per a les
cinc, manquen 20 (minuts) per a les 5...


Qualsevol d'aquestes expressions és, doncs, vàlida per indicar l'hora no rodona. Cal, però, tenir en
compte:
- que la d) és geogràficament pròpia només del Principat;
- que aquesta i les altres són combinables entre sí, de tal manera que, segons les comarques, és usual
el tipus a) en la primera mitja hora i el tipus c), d) o e) en la segona: les 5 i quart - tres quarts per a les 5 / tres
quarts de 5 / (falta/manca) un quart per a les 5;
- que la b) és avui en dia poc usada.
No té gens de tradició, i sembla respondre a un simple calc del castellà, l'expressió del tipus "[hora] +
manco/menys + [minuts/quart]: *les 5 manco/menys (un) quart, *les 5 manco/menys 25 (minuts)" ...

vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.