temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.

especulo

Algunes vegades m'agrada comprovar si els conceptes, les definicions, que jo atribueixo a una paraula -normalment paraules d'ús comú- es corresponen al redactat dels diccionaris. No és que pensi que els diccionaris són llei, però tenen en la seua composició un pòsit temporal, una diversitat de fonts, un consens i una voluntat de precisió que als particulars sovint ens costa d'assolir. Els resultats de les consultes són poc o molt satisfactoris, però sempre interessants.

Avui, per exemple, he buscat dos mots que solem utilitzar indistintament: respondre i contestar. I és veritat que tots dos es poden intercanviar en la majoria dels contextos més habituals, per exemple, quan un diu que li han fet alguna pregunta i contesta o respon tal o qual cosa. Després, les accepcions van variant (no les copio, cadascú pot fer, si vol, les consultes pertinents al diccionari). Jo tinc tendència des de fa temps a dir respondre en el cas de l'exemple de més amunt i a fer servir contestar en el sentit d'oposar, de no admetre.

Empès per la tragèdia o drama de l'avió, he buscat una altra paraula: especular. Al DIEC hi ha dos* entrades. La segona conté les accepcions que normalment fem servir, sobretot la de fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat; també diu, com a primera accepció, un concepte que en la majoria de converses no atribuïm a aquest verb: Mirar amb atenció (alguna cosa). Etc.

De les dos entrades, la primera és la que m'agrada més, la que diu: Que reflecteix la llum com un mirall, i també, i sobretot: Que és la imatge d'un objecte reflectida en un mirall. Evidentment, aquests són els significats d'origen llatí més fàcils de deduir, d'speculu, és a dir, espill. Seguint el fil, i encara que no ho digui el diccionari, cal recordar que les imatges sovint es reflecteixen en miralls trencats, deformants.

* He decidit que a partir d'ara, si me'n recordo, no faré sevir el femení d'aquest cardinal; espero que ningú s'ho prengui malament, només marco territori.

surieries

Hi ha qui pensa, potser pocs, que si una paraula no es troba al diccionari -a poder ser en la darrera edició- no existeix i s'encaparra a negar l'evidència de la seua oïda i fins i tot la realitat, sempre polièdrica, que el mot inexistent vol suggerir. Potser hi ha més gent que no nega l'existència dels mots que escolta, però, procurant espolsar-se qualsevol responsabilitat personal, en un acte de covardia, afirma que com que la paraula no apareix (o ha desaparegut) del diccionari més valdria no fer-la servir, potser oblidar-la, perquè és una paraula incorrecta, que és, diuen, una de les pitjors coses que pot ser una paraula. El grup més nombrós, que podria encabir els dos anteriors, el formen els creients que quan tenen un dubte sobre el més lleu matís semàntic de paraules llargament fixades en el diccionari, el consulten, queden satisfets i menyspreen i sentencien a la mort lingüística més horripilant el qui s'ha atrevit a insinuar la novetat significativa. En qüestió de mots i fixacions encara hi ha altres grups que ara no cal esmentar.

També es podria parlar dels qui passen dels diccionaris, que són molts i variats (els diccionaris i els qui en passen) i no s'han de confondre amb les gramàtiques (un tipus de llibre, que una vegada ben dominat, pot ajudar a evitar, per exemple, possibles ambigüitats, com la que m'ha obligat a fer servir un parèntesi explicatiu). Els qui passen dels diccionaris es poden dividir en dos grups: aquells qui més aviat ignoren l'existència d'aquest tipus de llibre (i de la resta de llibres), i els qui ho fan a consciència. Entre aquests darrer grup encara es podrien fer distincions importants de dubtós interès: segons l'assiduïtat de la transgressió, la motivació, la finalitat, etc.

No continuaré per aquest camí perquè, encara que tard, m'adono que tot això que escric, com tantes coses que escric cada dia i després m'atreveixo a compartir aquí, no són més que surieries, i jo mateix suporto malament les surieries, com quan un botiguer m'explica amb detalls infinits les qualitats marginals d'un producte que jo tinc la intenció de comprar sense necessitat d'informació adicional i supèrflua.

Veig que he fet servir el mot surieries sense saber si es troba al diccionari. Al meu poble l'he sentit dir sempre, i això que al poble el percentage de suriers -parlo de quan era jove i tenia els carrers ben apamats- no era excessiu i els teníem, excepte els circumstancials, ben catalogats, i procuràvem evitar-los si no era per caritat cristiana, que quan un surier (s'escriu així? ve de Súria?) o una suriera t'agafaven despistat ja havies begut oli, el teu temps era el seu.

Res, que la paraula no surt al DIEC. Tampoc al DCVB. Tampoc a... I si no la busco bé? A Google n'he trobat algun esment, sempre centrat en els parlants d'una àrea geogràfica limitadíssima.

Deixem-ho estar i pleguem veles, que, un dia més, tot això no són més que surieries... I el verb surierejar? El verb sí que no el conec; ni l'adverbi en ment. Si no fos perquè els diccionaris...