Diners, magres fan tornar gords
Anselm TurmedaVeig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.
Tot això m'ha portat finalment a
recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a
adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben.
Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un
temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el
lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns
individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es
tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per
exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols
i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels
verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la
qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que
no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten
simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes-
amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo.
Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què,
en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la
possibilitat de canviar el seu dialecte?
5 comentaris:
Jo m'ho he plantejat moltïssimes vegades. I suposo que hi deu haver moltíssims factors. Realment hi ha persones i en conec alguna de ben a prop que per més anys que passin en una altra zona dialectal, mai no canvien la seva parla. A mi m'ageada molt que ho facin, perquè em permet conèixer millor la meva llengua. És a dir ho admiro i ho agraeixo. En camvi sòc incapaç de fer-ho. Vaig viure només dis anys a Lleida i mentre era allà (després ja no) m'encomanava de seguida de les seves paraules, expressions i maneres de dir (no tant de l'accent).
Potser sigui una contradicció meva, m'agrada que la gent faci allò que jo no faig o no sé fer.
Podria estar relacionat amb la personalitat de cadascú. Hi ha gent que es més adaptativa i d'altres que es mantenent més en el seu lloc.
També hi ha les persones bi-dialectals, no sé si existeix aquesta paraula, , que canvien de manera de parlar segons l'ambient en el que es troben.
La llàstima de tot plegat és la pèrdua de riquesa i de vocabulari.
T'imagines que la barreja de gent de tot arreu, produís que tots aprenguéssim totes les paraules de tots? Seria bonic. En canvi ens n'anem a un estardar empobrit.
Jo, ara, aquí, torno a recuperar la meua parla que mai vaig perdre del tot, fonèticament gairebé gens.
les adaptacions a les parles territorials, penso que més que conscients són segons la facilitat que té cadascú, però estic amb tu, Carme, m'agrada sentir les diverses parles de la llengua i aprendre,, encara que no faci servir els mots nous més que en alguns casos.
El que caldria evitar és tenir vergonya de parlar la llengua habitual en llocs en què part del lèxic o la fonètica són diferents.
En primer lloc, perdona aquests comentaris meus plens d'errades, això d'escriure des de teclats petits em porta a fer dotzenes d'errors.
No volia pas dir que fossin conscients una manera o l'altra de fer, adaptar-se o no. És totalment inconscient i potser fins i i tot inevitable. La vergonya hi pot tenir molt a veure. I tens raó, ens l'hauríem de treure de sobre.
Perdoneu-me, però em sembla de beneït o d'ignorant pretendre "mantenir" les pròpies varietats en terra aliena a aquestes. No critico pas el no tenir vergonya de què a un se'l pugui conèixer per com parla... M'agrada i m'ha agradat sempre aprendre i si m'ho porten a casa, més fàcil encara. Però trobo absurd i poc intel·ligent que qui va a fora no s'adapti al lloc on viu.
Què m'has de dir de les tecles, Carme, van al seu aire, i les petites són les pitjors.
Segur que la majoria d'adaptacions són naturals i cadascú en té més o menys facilitat. Quant als processos conscients, suposo que els motius són diferents, però hauríem de desterrar el de la vergonya.
Perdonat, docus, nomes faltaria. Com altres vegades, no sé què dir-te. Se m'acut, per començar, que hauria de tenir clar què vol dir adaptar-se. Uniformar-se lingüísticament, fonètica inclosa, segons el territori? Per què? Quins avantatges o inconvenients comporta per a l'individu que ho fa o per als altres?
Publica un comentari a l'entrada