l'amiga Teresa Rovira

Tastaolletes com sóc, durant aproximadament dos anys em vaig interessar per la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, concretament la que es produí en el període que va de 1833 a 1936. Van ser uns mesos d'activitat dispersa, però constant, intensa, satisfactòria,  visitant biblioteques, llibreries de vell, arxius, consultant bibliografia...; amb trobades presencials o virtuals amb experts aficionats i professionals en la matèria. El resultat de tot plegat va ser un resum que mai completaré, i que té vida pròpia a la xarxa, i un munt de llibres a casa, tant teòrics com pràctics, alguns dels quals fullejo rarament.

De tots els llibres consultats i llegits en aquesta època, el més important, el vademècum imprescindible, va ser Bibliografia histórica del libro infantil en catalán, escrit per Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili i pe M. del Carme Ribé, publicat per Anaba (1972):  La presente Bibliogafía aspira a ser un repertorio de todos los libros infantiles publicados en lengua catalana hasta 1939. Esta fecha ha sido escogida como límite, no sólo porqué con el fin de la guerra civil acaba un período de la cultura catalana, sino también porqué la mayoría de la producción posterior ha sido recogida en diversos trabajos y publicaciones.

No cal afegir res més. Revistes, llibres, llibrets, una petita biografia de tots els autors del temps que s'esmenta... Tot es troba, amb dates i comentaris quan s'escau. Quan tenia qualsevol dubte... Apa, a veure que diuen la Teresa i la M. del Carme. I si encara quedava algun detall per resoldre, cerca en alguna de les tesis sobre el tema dirigides per la Teresa i que es conserven mecanografiades al Centre de Documentació del Llibre Infantil de la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu. Assegut entre nens que miraven les pantalles dels ordinadors, llegia sobre els papers amb què es divertien feia dècades altres nens com ells.
 
En definitiva, que la Teresa i la Maria del Carme es van convertir en amigues i mestres imprescindibles, Avui he llegit que la Teresa acaba de morir als 95 anys. He perdut una amiga que no vaig conèixer, amb qui, sense que ella ho sabés, vaig compartir hores i hores. Li estic agraït per la seua companyia i pel seu mestratge, i en vull deixar constància. Tota la resta, ja ho diran uns altres.

innovadors i obsolets

Fa uns dies vaig llegir la notícia que aviat es vendran llibres a les biblioteques (o era de les biblioteques?). Avui, en Màrius Serra aplaudia la iniciativa en una article a “La Vanguardia” que acabava així: Afortunadament, l'adaptació de les biblioteques als canvis socials és un dels (pocs) grans encerts de la política cultural contemporània. Aquest nou pas així ho demostra. No només pot donar oxigen al món editorial a través dels llibreters, sinó que és un concepte innovador. Poder comprar llibres en un entorn de serveis gratuïts trenca un sobreentès nefast de l'era digital: l'omnigratuïtat indiscriminada. El pas de biblioteques i llibreries hauria de marcar el camí a internet, el temple d'aquests nous fanàtics del segle XXI: els puristes que s'indignen quan els fan pagar pels béns culturals.

Si no m'equivoco, de llibres se n'editen i se'n venen més que mai en aquest país -fisn i tot als supers del meu barri-, malgrat els problemes d'algunes llibreries per sobreviure. La literatura catalana -si algú té xifres que em desmenteixin que ho digui- a penes és piratejada a internet. Els amics i coneguts es deixen llibres com sempre...

Deixo el que he escrit, però canvio de perspectiva, que jo sóc només un lector. No sé si la venda de llibres a les biblioteques d'una manera sistemàtica canviarà gaire els meus hàbits de lectura; imagino que no, a no ser que pugui comprar material que no trobo a les llibreries i que el servei de venda sigui més immediat que el que proporciona internet. Dit d'una altra manera, les biblioteques vendran llibres d'aquells que són dificilíssims de trobar, sigui perquè ja s'han retirat de les llibreries, sigui perquè són publicacions de petites editorials amb un sistema de distribució escàs, sigui perquè són obres d'autors novells poc publicitats...? Vendran les biblioteques alguns dels llibres únics del seu fons, d'aquells que obtindrien xifres importants en una subhasta? Faran la competència a les llibreries de vell?

Segur que no m'he llegit prou bé tota aquesta història o algú no s'ha acabat d'explicar. A veure si els propers dies tinc més sort.

Mentrestant, diré que jo ja he vist vendes de llibres a les biblioteques, però no deu ser això. El 3 de maig, la Biblioteca de la Sagrada Família tenia una paradeta al carrer. Em va fer una pena llegir “Venda de documents obsolets”... Obsolets! Quina paraula tan terrible!

PS: Avui, he anat a veure com van les obres de la Documenta. Els darrers tocs. Tot a punt per obrir demà (Pau Claris just per sota de València, costat Besos). Aquí tenia el blog dels progressos de l'obra.

biblioteca

Mai no he estat gaire freqüentador de biblioteques, segurament perquè sempre he tingut llibres a mà i a la vista per anar passant el temps i perquè les meves tasques investigadores han estat escasses, potser també per la misantropia alguna vagada comentada.

En la meva infantesa, i molt més en la meva adolescència, em passava algunes estones a la biblioteca del poble, situada als baixos de l’ajuntament. De vegades, en les prestatgeries metàl·liques, trobava un llibre que em cridava l’atenció i que fullejava allà mateix, en una de les taules de fòrmica; no importava el tema, tot valia, tot em podia cridar l’atenció. En aquestes mateixes taules, sota la llum dels fluorescents, fullejava també la revista “Destino”, que arribava puntualment, imagino, cada setmana. Érem quatre gats que anàvem a la nostra, com passa sovint amb els lectors, sobretot amb els lectors adolescents que sobretot en un poble i a l’estiu tenen altres coses a fer. Finalment tornava a repassar les lleixes i triava una novel·la –en castellà- i anava a la taula de la bibliotecària perquè m’omplís la fitxa del préstec -penso, ara, si la bibliotecària, amable i somrient encara, recorda la meva anàrquica evolució lectora que jo a penes tinc present-. Com que no tenia cap altra obligació important, la lectura em durava una nit, fins que arribava l’alba, o dos o tres, segons el gruix del llibre o les pàgines que em saltava.

Durant el primer i segon any d’universitat recordo que visitava dues biblioteques. A Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, on consultava –poc- algun llibre relacionat amb les matèries que estudiava. Per fer-me el carnet vaig necessitar l’aval d’un soci, que va ser un fabricant de pintures i mecenes musical. A l’estiu vaig passar molts dies a l’Arxiu de Tortosa, llegint i prenent notes dels “Costums” per un treball que m’havia proposat un professor, o jo a ell. Com que l’autocar del poble arribava molt abans de l’hora d’obrir, me n’anava al mercat a esmorzar i, segons el dia, anava a visitar algun company matiner o em passava una estona al palau bisbal parlant amb un canonge, antic professor. Durant la resta dels estudis, vaig ser poc assidu a les biblioteques que, excepte en l’aspecte físic, no m’han atret mai especialment.

Posteriorment he continuat entrant poc en biblioteques. A part del carnet de la biblioteca de Catalunya, només en tinc un altre de la Biblioteca sant Pau i santa Creu, on fa pocs anys vaig anar a consultar –al mateix temps que a la casa de l’Ardiaca- material infantil, sobretot revistes d’abans de la guerra, i la bibliotecària, enormement eficaç i efectiva, es va entestar a fer-me el carnet el primer dia. Suposo que jo dec ser, de molt, el soci més gran, si faig cas al públic infantil que trobava habitualment, en alguns casos acompanyats de pares o tutors; un públic infantil que es repartia per igual entre llibres il·lustrats i pantalles d’ordinadors i que em miraven de reüll, com si fos un gegant dolent.

L’any passat, totes les meves consultes bibliotecàries, sol o acompanyant alumnes van ser a través d’ordinador, sense tocar cap llibre.

Etc. etc., etc.

Les noves biblioteques, sovint amb tanta llum natural, amb tant de vidre i metall, m’atreuen poc, fins i tot em desconcerten una mica. Parlaven no fa res als mitjans que s’acaba d’inaugurar la biblioteca de Rubí, la segona més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Lesseps (els darrers anys, cada vegada que hi vaig per obligacions de la feina, em sento com travessant les sales d’espera d’un aeroport fins que arribo al destí). Es preveu que hi passin, per la de Rubí, no sé si exagero, mil visitants diaris. Els veïns, possibles usuaris i els usuaris habituals opinaven sobre les instal·lacions: no sé quants metres quadrats amb no sé quants serveis, previsions d’actes i actuacions (fantàstic ara que no queda cap cinema), trobades diverses, informatització, espais especialitzats... Sobre llibres no en vaig sentir dir res, ni quants n’hi ha, ni si s’especialitzen en algun tema, ni previsions de lectors, ni perspectives de préstecs... Res de res. Vaig pensar que les noves biblioteques, i potser les velles haurien de trobar un nom més escaient a la seva multiplicitat de funcions; vaig pensar que si les freqüentés més, jo mateix m’atreviria a suggerir un nou nom, però vaig decidir que haurien de ser els usuaris habituals i els professionals que hi treballen els encarregats de trobar el neologisme, si és el cas, perquè jo, de les biblioteques, en tinc una idea vaga, personal, caducada.




PS
Que estrany! Escrivia aquests paràgrafs després de dinar simplement per escriure alguna cosa que en aquest cas sorgia del telenotícies en què havien parlat de la biblioteca de Rubí i d’un intent d’afegir algun altre motiu al tema del lector. Ara, a la nit, abans de deixar-ho al bloc, he anat repassant altres blocs habituals, el de la mar, que escriu, molt poc, el de Jaume, que escriu molt més, el de la Tina, que ha introduït nous temes però continua amb els vells registres, el d’en Toni, previsible i imprevisible alhora, el de la Sílvia, encara tan recent que no la tinc al bloglines... No ho sabria explicar, però m’ha semblat que avui el meu exercici de tecles era d’una banalitat extrema, una mica de sacrilegi.