Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blocs ebrencs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blocs ebrencs. Mostrar tots els missatges

19.4.09

vida i mort al delta de l'Ebre

Aprofito una estona del matí per passar a mp3 el disc del Quico el Célio i companyia titulat Vinguen quan vulguen, que em sembla el millor de la seva producció, una combinació de lirisme i d’escepticisme, en la més genuïna modernització de la música popular que no crec que s’hagi valorat prou. En el moment de les grans manifestacions sobre –contra- el transvasament de l’Ebre, el grup es va convertir en un referent o, potser millor, en una veu omnipresent que unia i encapçalava, al costat dels discursos i les reivindicacions dels capdavanters i dels seguidors, però eren i són molt més.



El lema de la revolta contra el transvasament era d’una obvietat i d’una magnitud incontestable: “LO riu és vida!" Just després de pensar en tot això, llegia al diari dues notícies –les casualitats estranyes, o no, de la vida- que parlen de la mort del Delta. La més extensa –tres pàgines senceres amb diverses opinions, fotografies i gràfics actuals i predictius- alerta de la desaparició de bona part del delta, incloses algunes urbanitzacions i altres nuclis de població, en un futur pròxim i d’una salinització aigua amunt del riu fins arribar a l’illa de Gràcia. Es parla sobretot del canvi climàtic com a factor primordial en la desaparició del territori i se suggereixen solucions diverses de contenció de l’aigua del mar i dels seus efectes: dics, dunes, etc. A penes s’insinua que els embassaments de més amunt (Mequinesa, Riba-roja) impedeixen l’arribada de gran quantitats de sediments necessaris per al manteniment de les terres deltaiques, i que l’aigua sense terra contribueix a la mort de les terres i a la degradació de les aigües i els seus habitants.























A la darrera pàgina del diari, en una entrevista a John Aitken, expert en semen humà, es pot llegir el que ja fa temps que sabem, que el semen dels catalans és el més infèrtil d’Espanya –el danès ocupa el darrer lloc- i que dintre de Catalunya el més inservible és el barceloní; dues línies més que poden passar desapercebudes per recordar que un dels índex més alts d’infertilitat és el del Delta a causa de l’agricultura intensiva, és a dir, dels productes químics que s’hi fan servir; curiosa situació: l’aigua lliure i aleatòria de la natura transportada per l’Ebre que dóna vida al territori és contaminada per aquells que la necessiten per viure i prosperar i els limita la creació de vida futura. Sobre aquesta contaminació, sobre aquesta infertilitat humana, s’han vist poques manifestacions multitudinàries: ens sobra població, de moment, i la riquesa s’ha de conservar sigui com sigui. Per cert, l’Església, tan amatent a perseguir i condemnar qualsevol indici de pèrdues de vides embrionàries, encara no ha dit res sobre els estats preembrionaris. És clar que una campanya d’aquest tipus segurament seria massa sofisticada, poc sostenible, inconsistent i risible. Llàstima, o no.

P. S. Friso per veure quants usuaris de Google arribaran aquí a través de la paraula "semen". Com sempre, cadascú interpreta per on li va millor, la vida és així.

24.3.09

pretextos poètics

Si jo fos poeta, potser també hagué anat Vilafranca a celebrar el dia de la poesia amb els que escriuen versos que vaig llegint als blocs (ens transcriuran les seves intervencions?), però com que els meus dots són nuls em conformaré com sempre a copiar-ne. Fa dies que tenia ganes de pujar-ne algun de l’Alba Camarasa, jove poetessa de Guadassuar. M’agraden les seves introspeccions, el seus ritmes, les seves concrecions i les seves extensions, els seus pretextos i els seus textos. L’Alba té de moment un bloc amb un nom fantàstic que convida a l’equívoc fins que us llegiu el primer post: La vida annexa. Agafo un dels seus poemes:

Passe les hores mortes al bus
separant fulles de llibres
de poesia
que nasqueren amb defecte.
És un ofici desagraït
però necessari
com el de soterrador.
Onze anys portava el darrer llibre
envellint les seues planes siameses
a la biblioteca local.
La gent opina de mi
i atribueix alguna psicopatia estranya
al meu comportament.
No m’importa. Jo faig així
de les meues hores mortes
hores vives.


Avui mateix llegeixo al bloc de Jesús la convocatòria d’una altra iniciativa poètica a les terres de l’Ebre (aquests ebrencs no paren, no sé què faig jo aquí) que consisteix en la celebració d’un hanami, és a dir, de la festa japonesa que pretén sobretot gaudir de la contemplació dels cirerers en flor, l’arbre que per als japonesos simbolitza, juntament amb la prunera i el pi, la sort i la llarga vida. Copio (més detallas aquí):

En què consistirà?

Es demana als participants que preparin un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària sobre un dels següents temes que hauran d'exposar davant la resta dels assistents. Pot ser propi o d'un altre autor que òbviament s'haurà de mencionar

- Floració dels cirerers
- Arribada de la primavera
- Bellesa natural de les Terres de l'Ebre
- Cicle de la vida
- Cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars)
-Relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó.



Com que no assistiré a la festa, puc demanar que algú reciti amb el sentiment que pertoca o el que s’improvisi algun d’aquests dos haikus (i, si s'escau, que en millori l'adaptació), que són els que jo hauria triat?:

hana no kage
aka no tanin wa
nakari keri

davall les ombres
dels cirerers en flor
ningú és estrany

Kobayashi Issa (1763-1827)


toku chiru mo
matareshi hana no
kokoro kana


llarga és l’espera
ràpida la caiguda:
flor del cirerer

Îo Sôgi (1421-1502)


P. S. Mediterrani de seca, reivindico també la festa poètica de la verema -raïm negre, pàmpol d’or- a la tardor; i a l’hivern, la de l’olivera –amorós pontava la soca torçuda-; a l’estiu... Reivindico la festa poètica de cada dia.