vida i mort al delta de l'Ebre

Aprofito una estona del matí per passar a mp3 el disc del Quico el Célio i companyia titulat Vinguen quan vulguen, que em sembla el millor de la seva producció, una combinació de lirisme i d’escepticisme, en la més genuïna modernització de la música popular que no crec que s’hagi valorat prou. En el moment de les grans manifestacions sobre –contra- el transvasament de l’Ebre, el grup es va convertir en un referent o, potser millor, en una veu omnipresent que unia i encapçalava, al costat dels discursos i les reivindicacions dels capdavanters i dels seguidors, però eren i són molt més.



El lema de la revolta contra el transvasament era d’una obvietat i d’una magnitud incontestable: “LO riu és vida!" Just després de pensar en tot això, llegia al diari dues notícies –les casualitats estranyes, o no, de la vida- que parlen de la mort del Delta. La més extensa –tres pàgines senceres amb diverses opinions, fotografies i gràfics actuals i predictius- alerta de la desaparició de bona part del delta, incloses algunes urbanitzacions i altres nuclis de població, en un futur pròxim i d’una salinització aigua amunt del riu fins arribar a l’illa de Gràcia. Es parla sobretot del canvi climàtic com a factor primordial en la desaparició del territori i se suggereixen solucions diverses de contenció de l’aigua del mar i dels seus efectes: dics, dunes, etc. A penes s’insinua que els embassaments de més amunt (Mequinesa, Riba-roja) impedeixen l’arribada de gran quantitats de sediments necessaris per al manteniment de les terres deltaiques, i que l’aigua sense terra contribueix a la mort de les terres i a la degradació de les aigües i els seus habitants.























A la darrera pàgina del diari, en una entrevista a John Aitken, expert en semen humà, es pot llegir el que ja fa temps que sabem, que el semen dels catalans és el més infèrtil d’Espanya –el danès ocupa el darrer lloc- i que dintre de Catalunya el més inservible és el barceloní; dues línies més que poden passar desapercebudes per recordar que un dels índex més alts d’infertilitat és el del Delta a causa de l’agricultura intensiva, és a dir, dels productes químics que s’hi fan servir; curiosa situació: l’aigua lliure i aleatòria de la natura transportada per l’Ebre que dóna vida al territori és contaminada per aquells que la necessiten per viure i prosperar i els limita la creació de vida futura. Sobre aquesta contaminació, sobre aquesta infertilitat humana, s’han vist poques manifestacions multitudinàries: ens sobra població, de moment, i la riquesa s’ha de conservar sigui com sigui. Per cert, l’Església, tan amatent a perseguir i condemnar qualsevol indici de pèrdues de vides embrionàries, encara no ha dit res sobre els estats preembrionaris. És clar que una campanya d’aquest tipus segurament seria massa sofisticada, poc sostenible, inconsistent i risible. Llàstima, o no.

P. S. Friso per veure quants usuaris de Google arribaran aquí a través de la paraula "semen". Com sempre, cadascú interpreta per on li va millor, la vida és així.