vermell de núvols, cúpula de l'Eixample, primeres gotes

Aquests dies tan grisos i de freds retornats m'he atrevit a fer algun haiku, “inspirat” per alguna imatge de la natura o, més ben dit, de la climatologia, perquè a l'Eixample la natura és escassa, més somiada que viscuda.

Amb els haikus, ja ho vaig dir fa pocs dies, s'hi atreveix gairebé tothom perquè és una cosa curteta -uf, els sonets, que només estan a l'abast dels Poetes!- i permet una mena de satisfacció com la dels padrins de bateig o casament que llegeixen uns versets de rimes contundents i cantelludes, aplaudides per un públic condescendent, amb l'eufòria pròpia d'aquestes ocasions. Encara que els autors d'haikus d'anar per casa solem ser persones que ja trobem prou recompensa a aconseguir col·locar tal com s'espera els disset versos preceptius: gran proesa!

La mecànica externa d'aquests petits poemes japonesos sembla prou clara, no ofereix dificultats, però, segons diuen, en les seues versions originals responen més aviat a un recompte sonor, no ben bé sil·làbic tal com l'entenem aquí. Quant a l'estructura interna, els haikus responen als cicles de la natura, a les estacions, i hi solen aparèixer uns motius repetits, d'un simbolisme que sovint se m'escapa. És una ximpleria i no em treu la son, però m'enutja no arribar a comprendre la complexitat de la senzillesa dels haikus, els primitius, esclar.

Després, evidentment, com en qualsevol forma tradicional, vénen les evolucions i les transgressions i, si s'escau, les justificacions dels canvis, però jo continuo moderadament, cíclicament, capficat a descobrir els secrets dels haikus, dels d'abans, dels primitius. No me'n sortiré.

Mentrestant, vaig llegint. Recordeu un dels haikus més celebrats de Basho?:

furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

Fa dos dies en llegia una traducció italiana:

il vecchio stagno -
la rana salta
tonfo nell'acqua

Bé, res a dir, es fa el que es pot.


Mario Chini (bonic cognom) feia la seua aportació per millorar l'original, el 1904:

Campagne basse e nude,
una morta palude
il rumore dell'onda
che - plumf - s'apre, si chiude
a ogni rana che affonda


Després arriba qui no en té prou -és bo inspirar-se en les clàssics- i en vol fer una mica més, com Roberto Piumini el 1996:

Dal silenzio dell'erba
al silenzio dell'acqua
in aria un arco svelto
gesto verde in azzurro
che scompare nel tonfo
freschissima e segreta
cerchi che s'allargano
e poi acqua s'acquieta.



Jo ja no m'allargo més.

inanitats (XXIV)

El sol se'n va

pel camí de la dreta
cap al capvespre

 

 

 

la font de l'atri

espurneja de vida
totes les clívies

PS

Les clívies són unes de les meues plantes preferides, tant per les flors com per les fulles, però amb tant de temps que fa que en tinc, encara no sé si he de pronunciar el seu nom pla o esdrúixol; jo em decanto per posar-hi accent, encara que ben bé podria ser que em diguessin que millor sense. El diccionari no l'esmenta les clívies: potser són massa modernes o tenen un altre nom. No sé quan devia arribar a Catalunya; en un web he trobat aquesta informació:

Els primers especímenes (sic) d'aquest gènere van ser recollits [a Sud-àfrica] pels exploradors britànics William Burchell i John Bowie en 1815 i 1820, respectivament. Clivia nobilis va ser la primera espècie nomenada pel botànic de Kew John Lindley, i està dedicada a la memòria de Lady Charlotte Florentine Clive, duquessa de Northumberland.

primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

cada alenada...

Cada alenada

que li surt de la boca
congela un haiku

Que fàcil és fer un haiku! Només cal anar comptant i repartint, com en la sardana, però menys: 5, 7, 5, i ja en tenim 17. Des que es va inventar l'haiku, qui no és poeta és perquè no vol. Jo mateix, algun dia, si em vaga, seré poeta. Això sí, cal que trobi l'instant, l'estàtica i la dinàmica, i l'estètica.

Per entrenar-me -com si calgués!- avui em concentro en les versos del mestre. Decideixo que hauria d'aprendre japonès, a poder ser del segle XVII, perquè intueixo que en les traduccions em perdo la música dels sons. O potser no, potser en tindria prou a retrocedir en el temps i entrar en la filosofia d'aquell imperi estrany. A veure, vaig llegint:

Només viatger
voldria que em diguessin:
el primer xàfec.

Com puc traduir de la traducció? Sobretot el segon vers té una construcció horrible. I el primer, que li és deutor. N'hi ha prou a conservar l'esperit del conjunt? En canvi el que ve a continuació em sembla que no té pèrdua: aquesta subtilesa visualment i sensorialment perfecta del moviemnt implícit:

La papallona
es perfuma les ales
sobre l'orquídia.

En aquest tercer, més enllà de la imatge, dels jocs dinàmics, intueixo que el ja resulta forçat, que trava el vers (el segon tampoc no és gran cosa):

Entre les branques
regalimant de pluja
ja fuig la lluna.

Em canso. No vull continuar aquest joc del qual ja em sé la mecànica elemental. Què més necessito? No trobo cap haiku de Matsuo Bashô que em pugui servir d'epitafi, però aquest de Choko, una mica més jove, ja em servirà:

El darrer acte
no el podré veure sencer:
s'acaba el somni.

dels haikus als haikurts

Cada any passava algunes vegades per la Casa Àsia a veure les exposicions o les actuacions que s'hi feien, o simplement pel plaer de contemplar una de les poques cases modernistes interessants de lliure entrada. Des que l'han traslladada al recinte del Sant Pau no hi he anat i ni tan sols he mirat la seua pàgina a internet per veure si em podia interessar alguna cosa. Va ser fa tres o quatre dies que vaig topar per casualitat amb una activitat idea de Movistar que potser han fet altres anys però que per a mi era novetat i que em va interessar. Es tractava d'un concurs d'haikus; bé, en realitat d'haikurts, és a dir, de microcurts de vídeo seguint les pautes dels haikus. Copio el que diu la web:

El modelo de micrometrajes que Haikurts propone está inspirado en la estructura métrica de las estrofas de la forma poética japonesa del haiku. De este modo los tres versos de cinco, siete y cinco sílabas del haiku, se adaptan en tres planos de cinco, siete y cinco segundos en un haikurt. El creador de un haikurt elabora un micrometraje de tres planos y un total de diecisiete segundos.

Em va semblar una bona pensada aquest trasllat de ritme dels sons i els mots a la imatge. I vaig pensar que era molt adequada, molt didàctica, l'explicació que donaven a continuació i que habitualment no apareix quan es defineix aquest petit poema:

Un haiku contiene dos métricas: la métrica de la estrofa y la visual. La métrica de la estrofa se forma por tres versos: un verso de cinco sílabas, uno de siete y otro de cinco, consecutivamente. En todos los versos se acentúa la penúltima sílaba. El total es de tres versos y diecisiete sílabas.
La métrica visual de un haiku presenta tres imágenes, una en cada verso. Esta forma poética japonesa no explicita razonamientos ni argumentaciones: presenta imágenes susceptibles de ser conectadas por el lector. La primera imagen y la segunda (el primer y el segundo verso) establecen una relación de contraste, de opuestos. Si la primera imagen denota calma y quietud (“Estanque viejo”), la segunda imagen responderá con movimiento y acción (“rana que se zambulle:”). Si la primera imagen es inanimada, la segunda es animada. Si la primera es un plano general, la segunda es un plano cerrado, si la primera es permanente y silenciosa, la segunda es huidiza y ruidosa… El tercer verso -la tercera imagen-, ha de ofrecer una "síntesis unitiva", es decir, una imagen donde se produzca una síntesis de los contrarios, una unión de los opuestos (“resuena el agua”).

L'exemple de l'haiku de Bashô Matsuo (1644-1694) és perfecte, modèlic, per entendre el que en diuen mètrica visual que, la veritat, en molts altres haikus, queda més difusa, menys evident, o fins i tot pot semblar inexistent.

Si no fos perquè ignoro si entre la gent amb qui comparteixo escrits hi ha gaires aficionats al vídeo i perquè el meu poder de convocatòria és escàs, ara mateix proposaria que féssim uns quants intents de haikurts (d'haikurts?) sobre el propi material o sobre material d'algú altre, sigui japonès o català. Jo segurament faré alguna provatura. De tota manera, si algú està interessat en els haikurts de la Casa Àsia, que sàpiga que ara ja és una mica tard per participar-hi, però que els resultats es passaran el 15 i 16 de febrer a les set, a la sala “El Latino”, La Rambla, 27.





P.S. Acabo d'entrar en la pàgina de l'organització. Veig que han prorrogat el lliurament d'originals fins al dia 10 i que, entre altres materials, hi ha les bases (es poden fer haikurts de terror!), els vídeos dels guanyadors (no en dic res) de la primera edició, la de l'any passat...

dispersió fotografica

Em sembla que tardaré (unes setmanes, uns mesos?) a tornar al sud. Aquest matí, m'he acomiadat del cel, dels arbres i arbustos, del mar (de lluny), de totes les olors, del gat, que m'ha vingut a olorar sense deixar-se tocar i que aquesta nit ja no m'ha trobat.

Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.

El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:

sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.

I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.

La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meu fotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?


Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?

Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.

aclariment

El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.

A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...

M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.

Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:

Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols

haikus del president

Com que és dissabte,
llegeixo haikus de Herman.
Cal estar al dia.

Llegeixo al diari la informació sobre Herman Van Rompuy, recent elegit president del Consell Europeu. No es diu gaire cosa políticament interessant, potser perquè encara no hi ha hagut temps de recopilar suficient informació sobre el polític. Tampoc és que m’interessi gaire, com a la majoria dels meus conciutadans, el que passa a Europa, malgrat que les decisions dels qui a penes coneixem –els nous i els vells- cada dia ens ens condicionen més el marc en què ens movem en les nostres petites sobiranies. Som així, encara ens pensem que el petit clos de la nostra casa de sempre ens pertany com fa segles.

En fi, ja veurem, o no, que ens porta i comporta Van Rompuy; mentrestant, entro al seu bloc, on des de 2005 va penjant haikus. Imagino que aquests petits poemes tan curts i flexibles, aparentment a l’abast de tothom, com els rodolins de les auques, són ideals per a un polític. Tot i que no conec el neerlandès (em sembla que, com el català, té molts monosíl·labs i mots aguts), m’ho passo bé llegint els seus poemes; fins i tot m’atreveixo a adaptar-ne algun perquè no sabria com traduir-los. Espero que ni els belgues de parla neerlandesa ni el president em retraguin la meva imperícia en aquest intent de síntesi de biografia vital. Desitjaria que la política europea m’interessés tant com les 17 síl·labes dels seus versos. Potser algun dia.

Colors diversos
de llengües, déus i torres.
Som a Brussel·les.

Cada any que passa,
els estius que s’escurcen.
Tardor allargada.

No sé si en aquesta adaptació he tergiversat massa el sentit. Deixo l’original per si algú troba una aproximació més fidel:


La vida és vela
que el temps de la mar solca.
La mar, eterna.
(Het leven is varen
op de zee van de tijd maar
alleen de zee blijft.)

No continuo. Si voleu llegir o comentar els haikus del president, aquí els teniu. Posarem, després, un enllaç al seu bloc o esperarem que actuï el polític?



















Dibuix d'AVH

haikus del metro

És curiós això de les vacances: n’hi ha que només començar-les, durin el que durin, ja es planyen perquè són tan curtes i pensen, quin neguit!, en el retorn; mentre que d’altres, al cap de dos dies –massa temps?- de deixar la rutina de la feina ja no recorden on treballaven ni de què. També hi ha qui no voldria fer mai vacances, que quan en tenen es posen malalts. D’aquests darrers –pocs o molts, assalariats o no- no en cal parlar perquè són anomalies que no tinc el do d’entendre.

Fa dos dies, al metro, dos minuts entre parada i parada, dues estacions agafat a la barra niquelada de davant de la porta, vaig sentir aquestes converses que vaig pensar que es corresponien als dos primers tipus:

S’escurça el dia,
la tardor ja s’acosta:
cal que fem via

El cant de l’aigua
acaronant les roques
ens adormia.

Al metro, cada dia més, la gent haikueja: un vers per minut i un altre mentre les portes s’obren i es tanquen. Us hi heu fixat? M’agrada. La qualitat és variable, depèn de la línia, ja se sap. De la línia groga, no es pot esperar gran cosa.

inanitats (XVI)

En cada vida,
reconèixer la vida:
reconèixer-se.


Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.


(reconèixer-se?)

antologia particular

Torno cansat del barri de la Ribera. Sopo. Miro la pel·lícula de tv3: colors esvaïts, escenes que tremolen, decadència i potser esperança, crepuscles, dubtes.

Escric i no. Em miro la meva antologia particular d’haikus. Són fruit de la innocència o la síntesi lluminosa d’una llarga reflexió, els haikus? Un instant de gràcia o una elaboració meticulosament planificada? Són tot i no res? Per què tothom fa haikus?

No tinc ganes de pensar, de decidir. Rellegeixo la meva antologia particular feta per nens i nenes (?) de dotze i tretze anys. Trio unes quantes mostres i com que ara no em toca, no comento res, tot i que no em puc estar de somriure amb els diminutius i de reconèixer a través de les paraules els seus autors, dels qual no esmentaré les circumstàncies.

Estic cansada,
miro per la finestra
i no m’estresso

Una goteta
en la seva caiguda
mor en la pica

La cara trista,
ja rellisca una gota,
ser solitari

Neva moltíssim
a les muntanyes altes,
el fred ja baixa.

Les herbes creixen,
el solet les escalfa,
és primavera.

La classe para,
surt el sol i l’escalfa,
és primavera.

No veig la sorra,
l’aigua cobreix la platja:
marea alta

El cavall corre
per la conca de l’Ebre,
potser és lliure.

Tèrbols els núvols,
ben humit està l’aire:
una tempesta.

Vénen els núvols,
cel gris de Barcelona,
el vent ja bufa.


Deso els fulls i continuo feinejant.

pretextos poètics

Si jo fos poeta, potser també hagué anat Vilafranca a celebrar el dia de la poesia amb els que escriuen versos que vaig llegint als blocs (ens transcriuran les seves intervencions?), però com que els meus dots són nuls em conformaré com sempre a copiar-ne. Fa dies que tenia ganes de pujar-ne algun de l’Alba Camarasa, jove poetessa de Guadassuar. M’agraden les seves introspeccions, el seus ritmes, les seves concrecions i les seves extensions, els seus pretextos i els seus textos. L’Alba té de moment un bloc amb un nom fantàstic que convida a l’equívoc fins que us llegiu el primer post: La vida annexa. Agafo un dels seus poemes:

Passe les hores mortes al bus
separant fulles de llibres
de poesia
que nasqueren amb defecte.
És un ofici desagraït
però necessari
com el de soterrador.
Onze anys portava el darrer llibre
envellint les seues planes siameses
a la biblioteca local.
La gent opina de mi
i atribueix alguna psicopatia estranya
al meu comportament.
No m’importa. Jo faig així
de les meues hores mortes
hores vives.


Avui mateix llegeixo al bloc de Jesús la convocatòria d’una altra iniciativa poètica a les terres de l’Ebre (aquests ebrencs no paren, no sé què faig jo aquí) que consisteix en la celebració d’un hanami, és a dir, de la festa japonesa que pretén sobretot gaudir de la contemplació dels cirerers en flor, l’arbre que per als japonesos simbolitza, juntament amb la prunera i el pi, la sort i la llarga vida. Copio (més detallas aquí):

En què consistirà?

Es demana als participants que preparin un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària sobre un dels següents temes que hauran d'exposar davant la resta dels assistents. Pot ser propi o d'un altre autor que òbviament s'haurà de mencionar

- Floració dels cirerers
- Arribada de la primavera
- Bellesa natural de les Terres de l'Ebre
- Cicle de la vida
- Cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars)
-Relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó.


Com que no assistiré a la festa, puc demanar que algú reciti amb el sentiment que pertoca o el que s’improvisi algun d’aquests dos haikus (i, si s'escau, que en millori l'adaptació), que són els que jo hauria triat?:

hana no kage
aka no tanin wa
nakari keri

davall les ombres
dels cirerers en flor
ningú és estrany

Kobayashi Issa (1763-1827)


toku chiru mo
matareshi hana no
kokoro kana

llarga és l’espera
ràpida la caiguda:
flor del cirerer

Îo Sôgi (1421-1502)


P. S. Mediterrani de seca, reivindico també la festa poètica de la verema -raïm negre, pàmpol d’or- a la tardor; i a l’hivern, la de l’olivera –amorós pontava la soca torçuda-; a l’estiu... Reivindico la festa poètica de cada dia.

inanitats (XII)

Somriu la boca,

els ulls també espurnegen.

El temps retorna.

P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!

És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?

5+7+5

Aquest estiu, després de dos anys sense veure’ns, comparteixo converses i sopar amb en J., amic incondicional des de la infantesa però sovint oblidat en l’espai. En J., entre altres feines remunerades, escrius articles en enciclopèdies generals i de cinema que sovint li retallen a partir de criteris econòmics i converteixen en proses infames (infamants?). En J. em recorda que no és un gran lector: entre 60 i 70 llibres l’any, que ara s’apunta en una llibreta per tal de..., deixem-ho estar. Li dic que potser és el moment que comenci a escriure. En J. em respon taxatiu que no té res a dir. En J. sempre ha tingut tendència a mentir sobre si mateix.

Recordo l’August, ara fa molts anys, en una imatge a l’Ateneu: el cabell ros i llarg, lleugerament verdós pel l’efecte dels llums de la biblioteca, endreçat per una cinta de tennista o d’indi. En Jordi Galves ens diu que l’August té més coses a dir, que ha publicat un llibre que traspassa fronteres. Mojave (24 pàgines, 10 euros) conté tres “esplèndids poemes” (en realitat els tres poemes del llibre són cinc, set i cinc haikus): “Els grocs llangueixen./ Una ombra entre les iuques? El coiot passa // Nit rere nit, / en plena volta brillen / els grans de sorra...” ( August Bover i Font: Mojave. Sitges, Llibres de Terramar, 2006). En Galves parla de la “voluntat d’aproximació al forani” i valora la voluntat d’anar més enllà de la concepció tancada de la literatura en català. No coneixia el llibre i no sé perquè apareix la crítica tant temps després de la publicació, els simples lectors ignorem moltes coses. En qualsevol moment –si el trobo en alguna llibreria, cosa que crec que em resultarà difícil- em llegiré els haikus de l’August Bover, amb traduccions a l’anglès i el francès i aiguades de Salvador Alibau.


Jo, com en J., no tinc res a dir (va, deixem-ho en poca cosa) i, a diferència de l’August, viatjo poc a l’estranger, on es poden veure iuques i coiots i altres elements naturals que aquí només surten en moviment a la tele. Els poemes de l’August, però, i altres esments de Galves, m’impel·leixen a compartir paraules de l’estiu, imatges del sud que, rellegides, em confirmen que em trobo més prop de J. que de l’August. No hi puc fer res. Pura inanitat d’instants entre altres instants.


Enllà de l’aigua,
vigila la pineda
prometent ombres.