de tots els colors

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.



Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.



En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

la Mercè 2009

Com que ni l’altra ni l’un tenim ganes de fer el dinar i és la Mercè, recorrem a can Farga de la Diagonal.
Amanida de pop amb patates i amanida de pasta amb gambes: excessivament asèptiques.
Broquetes de porc ibèric amb samfaina: bé, molt bé la samfaina.
Pasta seca ( amb crema o cabell d’àngel): excel·lent.
El vi, Selección Peñón d’Ifach, d’Enrique Mendoza, regal de P: bé, però no sé si el més adequat.

Abans de dinar he mirat una bona estona la festa castellera de la plaça de Sant Jaume. Els castells, des del punt de vista arquitectònic, i les seves variacions no em criden especialment l’atenció, en canvi trobo extraordinària la capacitat de sacrifici dels seus membres, la seva interdependència, el ritme de les construccions, en fi, la sensació de tots en un que es traspua.

Tarda ensopida. Acabo mirant Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Un dels catalans anglesos que l’acompanyen i l’informen és Salvador Macip. Em fa gràcia veure’l i escoltar-lo. Molt de ritme.

Baixo a la farmàcia a comprar “Menaven gel 1000”. Se senten les explosions del piromusical. Esclaten els focs efímers d’un color vermell fosc i brillant i envolten l’estàtua de Verdaguer, impassible sota la protecció de la seva capa verdosa.

Reapasso llibres de segona mà ja fullejats però no llegits. En un, completament nou, editat l’any 1949, trobo aquest magnífic ex-libris.





















Investigo. Segons Idescat hi ha actualment 12 Rocarols distribuïts entre el Barcelonès i l’Alt Empordà. De Josep Rocarol i Boada només trobo un esment a “La Vanguardia” amb motiu de la mort de la seva esposa. Imagino que la dona devia morir força jove i sembla que no tenien fills. Elucubro si era fill o parent de Josep Rocarol i Faura, escenògraf i pintor, autor d’unes memòries amb pròleg de Xavier Fàbregas. Em pregunto si Santiago Rusiñol pensava en ell en donar nom al personatge del doctor de Gente bien.












Imagino que si jo ara tinc el seu llibre és perquè Josep Rocarol i Boada és mort i els seus hereus es devien vendre –qui vol conservar paper?- la seva biblioteca. Penso que quan algú es vengui o llanci els meus llibres, la història d’aquest llibre s’haurà acabat perquè no imagino que ningú tingui cap interès per fullejar Cançons nadalenques del segle XV, de la col·lecció Els nostres clàssics, Editorial Barcino, a cura de Josep Romeu i Figueras. Tampoc ningú trobaria el meu ex-libris.