aquest diumenge, música mentre es fon el dia

M'agrada escoltar la música dels estius del Palau Robert, encara que a la calor africana se sumi la humitat mediterrània. Entre cançó i cançó, em perdo pels camins dels jardins on una parella, asseguda en un banc, es fa petons i s'empaiten sense pausa una nena i un nen riallers. Em desdic, no em perdo perquè els jardins són breus, a penes uns camins envoltats d'arbres i de plantes, com tants altres llocs d'aquesta Barcelona petita i encara una mica diversa. M'agrada sentir la música a l'aire lliure en aquest moment que la tarda es fon a poc a poc i la nit no acaba d'arribar mentre tot es desdibuixa abans que la llum dels fanals agafi el relleu al sol.

M'agrada com s'allarga la cançó -excepcionalment en català-de l'Eva Fernández entre les variacions virtuoses dels instruments dels seus acompanyants. Aviat serà nit.

aquest diumenge, jazz (més o menys)

A l'estiu, sobretot a l'agost, a la costa o no gaire lluny, i especialment a la Costa Brava i encara més a l'Empordà, els festivals musicals es prodiguen de tal manera que és impossible que qualsevol melòman generalista els pugui seguir, i els especialistes en un gènere, amb prou feines. Música clàssica i música lleugera (uf, això de música lleugera!) per a tots els gustos i totes les butxaques.

Aquest any, a l'Estartit, població que pertany administrativament a Torroella de Montgrí, es va inaugurar el primer festival de jazz, emmarcat en el festival general de la vila de llarga tradició i reconegut prestigi. Per raons de dates i disponibilitat, només vaig poder assistir a dos concerts de característiques ben diferents. El primer, de pagament, a la plaça de la Llevantina, a càrrec de The Excitements, un grup que un diria que és de qui sap on, però que procedeix de Barcelona, inclosa la cantant moçambiquesa amb una veu amb registres que recorden grans cantants americanes negres i alguna de blanca. Com s'aconsegueix el so òptim en un concert? No ho sé, però suposo que és impossible; escoltar la música al volum adequat a primera fila i a la darrera és un problema encara no resolt; haver d'anar cap al final per poder prescindir del dolor dels aguts a l'oïda impedeix gaudir de la proximitat dels músics... En fi...

El segon concert el protagonitzava un duo, Luna Cohen & Joel Moreno, instal·lat en un petit escenari a l'estreta vorera de davant de les terrasses dels restaurants del port. Cantant i guitarrista intentaven aconseguir inútilment el clima ideal per gaudir de la seua música. Turistes i autòctons amunt i vall, converses a les terrasses, un equip de so de potència escassa... En fi, ja se sap que els músics són soferts i qui paga mana. I qui mana... Deixem-ho estar.

Per cert, no sé si els puristes, o no tant, considerarien que algun dels dos concerts es podia inscriure dins del jazz. Si bé és veritat que el soul, el rock, la bossa nova... hi estan emparentats de prop o de lluny, es podria dir que anomenar-los jazz és tendir a la màniga ampla, a una certa heterodòxia, a l'important és que soni la música i l'any que ve ja concretarem.

aquest diumenge, gairebé reposicions.

Música festiva, participativa, de metall i terra, en aquest estiu que avança amb un aire fresc que desitjaríem tot l'any, excepte, si de cas, amb una mica de neu per Nadal -que no sigui dit- i altres climatologies concretes al gust del consumidor.

Com correspon a la temporada, aquí també més o menys de reposicions, encara que el grup sigui nou, però no l'espai del Palau Robert, que, com que és gratis, ja s'omple de gent mitja hora abans, o més aviat encara; que després de sonar la primera o la segona peça es vagin buidant cadires -altres s'hi asseuen-, no significa res més que la informació no ha estat precisa o que l'hora de sopar és ineludible. O qualsevol altra explicació ignorada però perfectament plausible.

En el meu cas, la primera vegada que escolto Shakin'All, fantàstics en directe -la música sota el cel, te´a l'estiu una qualitat afegida- i amb massa soroll de llauna a la gravació... I aquesta dèria d'alguns grups de no actualitzar lesseues pàgines...




P. S.: En la meua ignorància, em pregunto quina és la finalitat d'il·luminar  els músics amb llums estàtiques impossibles.

antropònims homònims

Conec un home més jove que jo a qui van decidir batejar amb el nom de Francisco. La cosa no tindria cap importància si no fos perquè el cognom patern era Franco. L'home encara es pegunta i pregunta la causa de la decisió onomàstica, i no li valen respostes insatisfactòries sobre parentius llunyans amb algú que ni va conèixer.

Ahir fent una mica de broma vaig esmentar Pere Navarro, conegut líder, és un dir, socialista i, en un rampell humorístic poc aconseguit, el vaig relacionar amb un segurament no tan conegut trompetista de jazz. Sorprenentment, un dels comentaris al post era d'aquest darrer. El copio: Doncs aquí teniu al "famós" Pere Navarro... Al bo, volia dir. Aquesta broma la porto aguantant ja fa 1 any, inclús m'han arribat a presentar a un concert (que estava de substitut) com l'alternativa sensata... Així que millor que se'l canvii ell!!
Tot i això, content per veure que gent que no conec parli del meu grup i de mi, espero que Salutacions.

No sé si els dos Pere Navarro són homònims o simplement homògrafs; m'atreveixo a insinuar que a Eivissa més aviat homògrafs, però no deixa de ser una càrrega tenir el mateix nom que un personatge que passa per hores baixes i entenc el cansament que provoca haver de donar mostres d'enginy que podrien dedicar-se a altres causes més productives cada vegada que algú al·ludeix a la coincidència, sobretot en un país com el nostre propens a la ironia elemental. Per altra banda, situacions com aquesta, ben agafades, acaben formant el caràcter i enfortint l'esperit, tot i que l'afectat podria prescindir perfectament, insisteixo, ho sé, d'haver de demostrar el seu aguant.

En fi, voldria confirmar des d'aquí que, així com el Pere Navarro polític no obtindrà el meu vot, el Pere Navarro jazzman i el seu grup tenen tota la meua admiració i estaré no només disposat a anar a les seues sessions, sinó també a comprar els seus discos i a fer-ne la publicitat que calgui.

Endavant La Marina Band i Pere Navarro, el bo! A disposar.


P. S. Com que m'és impossible trobar el disc A dalt, afegeixo un tema més vell, encara que parlar de vell referint-me a un grup en què el músic més gran no arriba als 24 és un eufemisme. Aquí va un bonic so per a una tarda de dilluns, amb tooota la setmana per endavant:

aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.

nit de pomes verdes i de música madura

Dissabte vaig comprar dues pomes per 50 euros. No eren res extraordinari en si mateix, més aviat verdejaven un pel... Bé, potser cal explicar-ho. El preu de cada poma es desglossava així: 20 euros + SGAE + 4% d'IVA + 1 euro solidari (Caritas Baix Ter). Dit d'una altra manera, es tractava de pagar menys IVA o valor afegit (de la SGAE -no conec el percentatge-, no se'n deslliurà ningú) per una acció cultural en una iniciativa que algú va començar amb pastanagues i que els d'Í-TACA han concretat en ous o pomes, en un dilema que no sé com resolen i que considero una mica perillós en el cas dels ous.

Permet Hisenda aquesta petita desviació ivaística? Ho permetria una Hisenda catalana? Només en els actes petits? Ja en sentirem parlar.

El cas és que ens ho vam passar fantàstic a la plaça -uns quants seients buits i massa xivarri al bar- veient i escoltant La Locomotora Negra i l'estrella invitada, Big Mama. Just al mateix temps, no gaire lluny, feien la cantada d'havaneres més gran de tota la temporada, aquella que any rere any retransmet TV3 sense interrupcions. En el meu cas, no hi havia cap dubte, feia més de 30 anys que no veia en directe La Locomotora, una de les formacions més antigues (la més antiga?) de casa nostra del swing i un cert tipus de jazz. Que s'han fet grans és una obvietat, però no han perdut aquella espurna d'il·lusió que es veu en els artistes que continuen creient en el que fan i que amb el temps saben com aconseguir la complicitat del seu públic perquè saben quin és el seu públic i saben qui són ells. Mentre els anava escoltant, i mirava el meu entorn (no gaire gent del poble), em preguntava com aconsegueixen les velles bandes nous seguidors. Quin és el misteri de l'èxit i de la continuïtat?

La wiquipèdia diu que aquesta banda, que va començar a actuar l'any 1971, és un grup de jazz amateur. Jo no m'ho crec, però, quin país si és que és així!

(les disculpes habituals per les deficiències de la filmació, so i imatge, feta des de la darrera fila, primera cadira del passadís central)

de tots els colors

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.



Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.



En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

jazz, i una mica de blues

Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.

Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.

Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.

músiques de dissabte

Mentre la D. i la Joana, modèlicament previsores, se’n van a comprar roba i altres complements adients pel viatge que faran a l’Àfrica suprasahariana d’aquí a dos mesos, l’A. i jo fem temps cultural passeig de Gràcia avall a l’espera del seu retorn.

Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).

Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.

Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.

Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.

Louis Armstrong, Jordi Pujol i jo (esbós d'una història de Nadal)

Quants llibres es regalen i es llegeixen per Nadal? No ho sé, però aquests dies de llums matinals radiants (suposo) i de tardes que s’escapen en els crepuscles melangiosos i en les nits llarguíssimes són una invitació a la lectura sempre que s’aconsegueixi escapar a temps de les tertúlies familiars interminables i del deixar-se anar.

Jo m’he fet els meus bons propòsits de pàgines i pàgines que ja ara sé que no seran del tot satisfets. Encara tinc pendent El casalot (La casa inhòspita, en versió digital), una mica més de Pla i, com a novetat, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. En canvi, no em deixaré entabanar per 1966-2008. Festival de jazz de Barcelona: 40 anys, perquè en qüestions de música prefereixo escoltar que llegir i perquè abans del festival va existir el Hot Club i els anys 50, que no m’he acabat.

I ara em plau presentar-vos l’esbós d’una bonica història d’aquells anys:

Doncs resulta que el Hot Club de Barcelona amb col·laboració amb el Club 49 va organitzar a mitjans dels 50 unes sessions de jazz amb alguns dels músics més interessants del moment. Concretament el 22 i el 23 de desembre de 1955 (temps abans havia vingut Dizzy Gillespie i més tard Lionel Hampton) havia de venir Louis Armstrong, però una boira espessa a Roma va impedir que el músic i al seva banda poguessin agafar l’avió el dia 22. Armstrong va arribar l’endemà i les quatre sessions previstes en el Windsor Palace de la Diagonal és van convertir en tres sessions el dia 23. Els concerts foren un èxit, tot i que al crític de “La Vanguardia” li semblà millor el de Hampton i li retrau a Armstrong la versió La vie en rose (si voleu en un altre moment us la passo). M’imagino el revulsiu d’aquelles melodies en la Barcelona del gris intens de l’època. I aquí s’hauria acabat la història: només un record en els centenars (?) d’assistents a alguna de les tres sessions.

Anys més tard, el 1997, Jordi Pujol, el promotor, no el president, passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, quan un venedor el va cridar per oferir-li unes velles cintes de magnetòfon que va pensar que li podrien interessar. Ja a casa, en Pujol va escoltar unes cançons que va identificar com a pertanyents al concert que Big Bill Broonzy havia fet l’any 1953 al Capsa. El diumenge següent, en Pujol es va tornar a posar en contacte amb el venedor, que li va vendre unes altres cintes guardades en misterioses capses blanques. Aquesta vegada les cintes contenien el mític concert de Louis Armstrong de l’any 55. En Pujol va acabar esbrinant que els hereus de Joan Antoni Arañó, conegut col·leccionista de discos, havien venut en subhasta o s’havien simplement desfet del material del difunt que ara, en una petita part, havien passat a les seves mans.

Finalment, l’any 2000, en Jordi Pujol va decidir editar el material en dos CDs que jo he comprat el novembre de 2008 en una botiga de la Rambla de Catalunya, 99, dedicada exclusivament a la música de jazz.

Si en aquest moment no sabeu què fer, us proposo escoltar una de les cançons del doble CD. M’he permès fer un petit muntatge en què començo amb la veu que va presentar la sessió i acabo amb la mateixa veu que anuncia la mitja part. On deu parar el propietari d’aquestes paraules? I, per suposat, no cal ni dir que aquests dies, com en qualsevol altre moment de l’any, la música és una bona companyia, i si no és de jazz, tampoc no us ho retrauré, que per molt que s’hagi escrit sobre els gustos, cadascú té el seu.