18.12.11

de tots els colors

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.



Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.



En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Als museus, i a aquests tan grans encara més, s'hi ha d'anar a veure, segons la meva opinió, obres concretes. Si es pot s'hi torna i si no, resignació, a al vida no és pot fer tot.

Un professor aque vaig tenir deia que les visites 'a tot' és com si es tingués la pretensió d'entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres en uns hores.

És la servitud dels museus, són útils, han protegit fons però són com una mena de zoològics de l'art i la cultura.

Júlia ha dit...

Fa poc hi vaig anar per veure tan sols unes obres del fons del XIX, les sales aquelles eren pràcticament buides, en canvi quan van promocionar l'exposició de Fortuny semblava que regalessin bitllets.

ninona ha dit...

Comparteixo aquest gust pel Nadal, per tots els Nadals (que curiosament són molts)
Una abraçada nadalenca remullada amb la màgia de la font (que també m'agrada molt i molt).

jaka ha dit...

A mi també m'agrada el Nadal i tot el que comporta. Bones Festes Pere i familia !!!

Clarissa ha dit...

Bon Nadal Pere!!!

pere ha dit...

Els museus són com les biblioteques, és veritat, Júlia. S'ha d'anar agafant a poc a poc; cosa que no vol dir que e un moment donat no tinguis ganes d'abastar-ho tot.
Als museus, com a les biblioteques, hi ha els habituals i els qui se'n recorden quan regalen alguna cosa. Ja està bé.


Exacte, nonona, hi ha tants Nadals com persones, la gràcia, com en tot, és no tancar-se en el propi.
Una abraçada que espero que faci passa el fred -moderat- que ens ha arribat.

Bones festes, jaka i família. Espero que tingueu el tió a punt :-)

Igualment, Clarissa. Una abraçada!