els 5 primers

A més dels dos blocs actualitzats amb freqüència diària o gairebé, a penes tinc cap altra interactuació creativa amb internet. Els webs de literatura, que potser caldria completar o actualitzar, van al seu aire; dec figurar en algun lloc de Twitter que ja no recordo; Facebook, amb tants amics com tinc que no he vist mai, alguns dels quals em farceixen darrerament de poemes i propostes diverses que m'arriben via e-mail, rarament m'ocupa mitja hora al mes. Només You Tube, rep les meues visites irregulars però constants. Vaig pujant vídeos, propis o plagiats, que serveixen per complementar algun post o que en són l'origen. I vet aquí que ahir em vaig adonar que ja he arribat als 200 vídeos; que tinc 51 subscriptors, és a dir, persones a les quals els arriba notícia de cada novetat; que, en total, els vídeos s'han reproduït 300.586 vegades, més, doncs, que els més de 2000 posts d'aquest bloc. Els vídeos han agafat vida pròpia, un camí sobre el qual ho desconec pràcticament tot, una existència que sobrepassa la seua funció inicial, l'objectiu amb què foren creats. Els deixo viure el seu món en el seu món.

Avui he repassat els meus hits i m'ha sorprès comprovar, encara que ja imaginava un resultat important, que aproximadament un terç de les reproduccions correspon a un dels vídeos plagis, una interpretació que vaig descobrir a través d'una proposta del bloc -ja desaparegut- de Marta Carretón, codirectora -encara?- de la Banda Municipal de Barcelona; el vídeo té força comentaris als quals sóc força aliè i potser m'hi hauria d'acostar més; per cert, m'estic plantejant anar a veure Dudamel quan actuï aquest any a l'Auditori, tant si Chávez és viu com si ens ha deixat i el dol ens entristeix.

A força distància del primer, poesia francesa, jazz nord-americà a Barcelona i una única representació catalana que sento molt propera sentimentalment.


MAMBO! (112.763)


Boris Vian i Barcelona (20.783)


Cobla Orquestra Gironina. La santa espina (20.232)


Léo Ferré canta Charles Baudelaire (17.392)


Louis Amstrong a Barcelona (14.700)

d'orgulls i prejudicis (plural obligat)

Ja fa uns quants posts que en els comentaris alguns em proposàveu que parlés de “l’orgull de ser catalans”. Vaig estar a punt, però no ho faré, tot i que ja tenia la idea i fins i tot un vídeo, complement circumstancial per il·lustrar el tema.

Penso que seria una feina completament inútil, que l’orgull individual i col·lectiu, l’orgull de ser o de pertànyer és un sentiment individual in intransferible i, a més, tampoc sabria com comunicar-ho, sobretot en un moment en què no em sobra fe, esperança o caritat. De totes maneres, fa uns dies que em va aparèixer un comentari il·lustratiu del que pensava en el vídeo esmentat i, a més, resulta que aquest vídeo, que vaig penjar directament sense passar pel bloc, s’ha convertit en el més vist dels que tinc a You Toube, cosa que em decideix a dir alguna cosa més, completament erràtica, és clar.

Deixeu-me ser únicament descriptiu, no em feu pensar ni elaborar, que estic de vacances.

Devien ser prop de les dotze quan vam sentir unes notes imprevistes que a poc a poc ens van començar a fer forçar l’oïda. No teníem intenció de sortir (quina mandra!) però no ens vam poder resistir a les melodies i vam anar seguint la música, com si fóssim les rates del Retaule del flautista, fins a la plaça.

L’orquestra estava ja al final de la primera part. Era una d’aquestes formacions musicals gironines tan singulars i d’una qualitat remarcable que encara subsisteixen passada l’època daurada de fa algunes dècades. A la plaça tots hi eren convidats, però no crec que hi hagués gent de menys de 40 anys, o jo no els vaig saber veure. En el bar improvisat, situat contra una de les parets, no se servia caipirinhes ni mojitos, ni coses semblants, només els refrescos habituals i les combinacions alcohòliques del país. La plaça, amb un sostre improvisat de bombetes i banderoles, acollia un cercle d’espectadors esgrogueïts per la il·luminació tènue. El públic no mostrava cap expressió especial mentre s’anaven succeint les interpretacions (quin tour de force patriòtic!) , era impossible saber que els passava pel cap, però segurament rememoraven més el passat que el present o el futur.



I després va començar la sessió de ball. Cançons que tenien 10, 20, 30, 40 anys, potser més. Però aquesta ja és una altra història. Vaig continuar sense veure gent jove; em refereixo a l’edat. I vaig robar un altre vídeo matusser, però crec que aquest no toca. I vam marxar a casa a contracor.