els 5 primers

A més dels dos blocs actualitzats amb freqüència diària o gairebé, a penes tinc cap altra interactuació creativa amb internet. Els webs de literatura, que potser caldria completar o actualitzar, van al seu aire; dec figurar en algun lloc de Twitter que ja no recordo; Facebook, amb tants amics com tinc que no he vist mai, alguns dels quals em farceixen darrerament de poemes i propostes diverses que m'arriben via e-mail, rarament m'ocupa mitja hora al mes. Només You Tube, rep les meues visites irregulars però constants. Vaig pujant vídeos, propis o plagiats, que serveixen per complementar algun post o que en són l'origen. I vet aquí que ahir em vaig adonar que ja he arribat als 200 vídeos; que tinc 51 subscriptors, és a dir, persones a les quals els arriba notícia de cada novetat; que, en total, els vídeos s'han reproduït 300.586 vegades, més, doncs, que els més de 2000 posts d'aquest bloc. Els vídeos han agafat vida pròpia, un camí sobre el qual ho desconec pràcticament tot, una existència que sobrepassa la seua funció inicial, l'objectiu amb què foren creats. Els deixo viure el seu món en el seu món.

Avui he repassat els meus hits i m'ha sorprès comprovar, encara que ja imaginava un resultat important, que aproximadament un terç de les reproduccions correspon a un dels vídeos plagis, una interpretació que vaig descobrir a través d'una proposta del bloc -ja desaparegut- de Marta Carretón, codirectora -encara?- de la Banda Municipal de Barcelona; el vídeo té força comentaris als quals sóc força aliè i potser m'hi hauria d'acostar més; per cert, m'estic plantejant anar a veure Dudamel quan actuï aquest any a l'Auditori, tant si Chávez és viu com si ens ha deixat i el dol ens entristeix.

A força distància del primer, poesia francesa, jazz nord-americà a Barcelona i una única representació catalana que sento molt propera sentimentalment.


MAMBO! (112.763)


Boris Vian i Barcelona (20.783)


Cobla Orquestra Gironina. La santa espina (20.232)


Léo Ferré canta Charles Baudelaire (17.392)


Louis Amstrong a Barcelona (14.700)

Louis Armstrong, Jordi Pujol i jo (esbós d'una història de Nadal)

Quants llibres es regalen i es llegeixen per Nadal? No ho sé, però aquests dies de llums matinals radiants (suposo) i de tardes que s’escapen en els crepuscles melangiosos i en les nits llarguíssimes són una invitació a la lectura sempre que s’aconsegueixi escapar a temps de les tertúlies familiars interminables i del deixar-se anar.

Jo m’he fet els meus bons propòsits de pàgines i pàgines que ja ara sé que no seran del tot satisfets. Encara tinc pendent El casalot (La casa inhòspita, en versió digital), una mica més de Pla i, com a novetat, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. En canvi, no em deixaré entabanar per 1966-2008. Festival de jazz de Barcelona: 40 anys, perquè en qüestions de música prefereixo escoltar que llegir i perquè abans del festival va existir el Hot Club i els anys 50, que no m’he acabat.

I ara em plau presentar-vos l’esbós d’una bonica història d’aquells anys:

Doncs resulta que el Hot Club de Barcelona amb col·laboració amb el Club 49 va organitzar a mitjans dels 50 unes sessions de jazz amb alguns dels músics més interessants del moment. Concretament el 22 i el 23 de desembre de 1955 (temps abans havia vingut Dizzy Gillespie i més tard Lionel Hampton) havia de venir Louis Armstrong, però una boira espessa a Roma va impedir que el músic i al seva banda poguessin agafar l’avió el dia 22. Armstrong va arribar l’endemà i les quatre sessions previstes en el Windsor Palace de la Diagonal és van convertir en tres sessions el dia 23. Els concerts foren un èxit, tot i que al crític de “La Vanguardia” li semblà millor el de Hampton i li retrau a Armstrong la versió La vie en rose (si voleu en un altre moment us la passo). M’imagino el revulsiu d’aquelles melodies en la Barcelona del gris intens de l’època. I aquí s’hauria acabat la història: només un record en els centenars (?) d’assistents a alguna de les tres sessions.

Anys més tard, el 1997, Jordi Pujol, el promotor, no el president, passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, quan un venedor el va cridar per oferir-li unes velles cintes de magnetòfon que va pensar que li podrien interessar. Ja a casa, en Pujol va escoltar unes cançons que va identificar com a pertanyents al concert que Big Bill Broonzy havia fet l’any 1953 al Capsa. El diumenge següent, en Pujol es va tornar a posar en contacte amb el venedor, que li va vendre unes altres cintes guardades en misterioses capses blanques. Aquesta vegada les cintes contenien el mític concert de Louis Armstrong de l’any 55. En Pujol va acabar esbrinant que els hereus de Joan Antoni Arañó, conegut col·leccionista de discos, havien venut en subhasta o s’havien simplement desfet del material del difunt que ara, en una petita part, havien passat a les seves mans.

Finalment, l’any 2000, en Jordi Pujol va decidir editar el material en dos CDs que jo he comprat el novembre de 2008 en una botiga de la Rambla de Catalunya, 99, dedicada exclusivament a la música de jazz.

Si en aquest moment no sabeu què fer, us proposo escoltar una de les cançons del doble CD. M’he permès fer un petit muntatge en què començo amb la veu que va presentar la sessió i acabo amb la mateixa veu que anuncia la mitja part. On deu parar el propietari d’aquestes paraules? I, per suposat, no cal ni dir que aquests dies, com en qualsevol altre moment de l’any, la música és una bona companyia, i si no és de jazz, tampoc no us ho retrauré, que per molt que s’hagi escrit sobre els gustos, cadascú té el seu.