d'orgulls i prejudicis (plural obligat)

Ja fa uns quants posts que en els comentaris alguns em proposàveu que parlés de “l’orgull de ser catalans”. Vaig estar a punt, però no ho faré, tot i que ja tenia la idea i fins i tot un vídeo, complement circumstancial per il·lustrar el tema.

Penso que seria una feina completament inútil, que l’orgull individual i col·lectiu, l’orgull de ser o de pertànyer és un sentiment individual in intransferible i, a més, tampoc sabria com comunicar-ho, sobretot en un moment en què no em sobra fe, esperança o caritat. De totes maneres, fa uns dies que em va aparèixer un comentari il·lustratiu del que pensava en el vídeo esmentat i, a més, resulta que aquest vídeo, que vaig penjar directament sense passar pel bloc, s’ha convertit en el més vist dels que tinc a You Toube, cosa que em decideix a dir alguna cosa més, completament erràtica, és clar.

Deixeu-me ser únicament descriptiu, no em feu pensar ni elaborar, que estic de vacances.

Devien ser prop de les dotze quan vam sentir unes notes imprevistes que a poc a poc ens van començar a fer forçar l’oïda. No teníem intenció de sortir (quina mandra!) però no ens vam poder resistir a les melodies i vam anar seguint la música, com si fóssim les rates del Retaule del flautista, fins a la plaça.

L’orquestra estava ja al final de la primera part. Era una d’aquestes formacions musicals gironines tan singulars i d’una qualitat remarcable que encara subsisteixen passada l’època daurada de fa algunes dècades. A la plaça tots hi eren convidats, però no crec que hi hagués gent de menys de 40 anys, o jo no els vaig saber veure. En el bar improvisat, situat contra una de les parets, no se servia caipirinhes ni mojitos, ni coses semblants, només els refrescos habituals i les combinacions alcohòliques del país. La plaça, amb un sostre improvisat de bombetes i banderoles, acollia un cercle d’espectadors esgrogueïts per la il·luminació tènue. El públic no mostrava cap expressió especial mentre s’anaven succeint les interpretacions (quin tour de force patriòtic!) , era impossible saber que els passava pel cap, però segurament rememoraven més el passat que el present o el futur.



I després va començar la sessió de ball. Cançons que tenien 10, 20, 30, 40 anys, potser més. Però aquesta ja és una altra història. Vaig continuar sense veure gent jove; em refereixo a l’edat. I vaig robar un altre vídeo matusser, però crec que aquest no toca. I vam marxar a casa a contracor.