aquest diumenge, himnes i cants municipals

Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.

 

 

I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?

 

P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.

 

 

aquest diumenge, músiques del món sense sortir de casa

Aquesta nit estava a punt de dedicar el diumenge musical a Sant Josep Oriol quan, en entrar al meu compte de correu, he vist que tenia una nova subscripció al canal de You Tube. Continua sorprenent-me que en un espai que dedico a deixar material complementari, gairebé sempre musical, dels meus posts, hi passin més visitants que a l'espai principal. No només això, sinó que la gent que mira el material que he pujat a You Tube rarament són lectors del blog, tan sols veuen un producte aïllat que té valor per si mateix, esclar, però que ignoren com i per què ha anat a parar allà. Cada setmana algun nou subscriptor, sovint de terres remotes, fins arribar avui als 331, uns quants més que a l'espai on gairebé cada dia escric alguna cosa. I comentaris que a vegades em semblen exòtics perquè la finalitat inicial del vídeo no hi té cap relació. En definitiva, el meu blog no deixa de ser un espai local, en canvi, el meu canal de You Tube s'ha convertit, més enllà de les meues perspectives inicials, en un espai internacional amb vida pròpia, independent.

De tant en tant em miro el rànquing dels més vistos, definitivament encapçalat per un vídeo que no és muntatge propi sinó que em va servir per parlar del fenomen Dudamel. En segon lloc, abans d'un altre Dudamel, una cançó de escrita i interpretada per Boris Vian, aquesta vegada sí que amb un petit muntatge fotogràfic meu. Avui ho deixaré aquí, tot imaginant si la cançó d'una hipotètica visita de l'autor a la Barcelona actual produiria resultats semblants.

Bé, un altre vídeo per tancar momentàniament el cercle. El darrer subscriptor meu es diu Faisal Alnaseeb. No sé exactament d'on és i quin dels meus vídeos l'ha decidit a fer-me confinça. Ell en té tres de penjats a You Tube. No crec que li importi que en faci publicitat, al menys d'un dels tres.

els 5 primers

A més dels dos blocs actualitzats amb freqüència diària o gairebé, a penes tinc cap altra interactuació creativa amb internet. Els webs de literatura, que potser caldria completar o actualitzar, van al seu aire; dec figurar en algun lloc de Twitter que ja no recordo; Facebook, amb tants amics com tinc que no he vist mai, alguns dels quals em farceixen darrerament de poemes i propostes diverses que m'arriben via e-mail, rarament m'ocupa mitja hora al mes. Només You Tube, rep les meues visites irregulars però constants. Vaig pujant vídeos, propis o plagiats, que serveixen per complementar algun post o que en són l'origen. I vet aquí que ahir em vaig adonar que ja he arribat als 200 vídeos; que tinc 51 subscriptors, és a dir, persones a les quals els arriba notícia de cada novetat; que, en total, els vídeos s'han reproduït 300.586 vegades, més, doncs, que els més de 2000 posts d'aquest bloc. Els vídeos han agafat vida pròpia, un camí sobre el qual ho desconec pràcticament tot, una existència que sobrepassa la seua funció inicial, l'objectiu amb què foren creats. Els deixo viure el seu món en el seu món.

Avui he repassat els meus hits i m'ha sorprès comprovar, encara que ja imaginava un resultat important, que aproximadament un terç de les reproduccions correspon a un dels vídeos plagis, una interpretació que vaig descobrir a través d'una proposta del bloc -ja desaparegut- de Marta Carretón, codirectora -encara?- de la Banda Municipal de Barcelona; el vídeo té força comentaris als quals sóc força aliè i potser m'hi hauria d'acostar més; per cert, m'estic plantejant anar a veure Dudamel quan actuï aquest any a l'Auditori, tant si Chávez és viu com si ens ha deixat i el dol ens entristeix.

A força distància del primer, poesia francesa, jazz nord-americà a Barcelona i una única representació catalana que sento molt propera sentimentalment.


MAMBO! (112.763)


Boris Vian i Barcelona (20.783)


Cobla Orquestra Gironina. La santa espina (20.232)


Léo Ferré canta Charles Baudelaire (17.392)


Louis Amstrong a Barcelona (14.700)

Barcelona i altres detalls

Quantes cançons s’han escrit sobre Barcelona o amb Barcelona? No ho sé, moltes. Per què és desconeguda la “Barcelone” de Boris Vian? Ho sé. Boris Vian és un aficionat de la cançó, un tastaolletes, un esnob que mai no va estar en els circuits internacionals de la cançó. “Barcelone”, a més, és una cançó atípica en la seva producció: una cançó d’amor gairebé convencional, montonia de veu, monòtonia de música, sense l’esclat, la sorpresa, la ironia, l’enginy, de les seves altres cançons. “Barcelone” és una cançó que tendeix a la tristor, intimista, de somni que un creu no aconseguit, de trobada i separació, potser de parèntesi. Qui era ella? Què va passar a Barcelona? Quan va durar? Com va acabar? No ho sé.

Tastaolletes i esnob com sóc, i sense cap ànim de comparacions, ahir vaig penjar la cançó a YouTube (hi he escrit també la lletra), només per deixar constància d’aquesta història inquietant, sense futur, de passat desconegut. Em vaig permetre il·lustrar-la bàsicament amb imatges de la passejada del divendres tant si venien com si no venien al cas. Vaig estar temptat de presentar-la en blanc i negre o en sèpia, però vaig decidir fer un pamflet turístic qui sap si també atípic. Si jo fos alcalde de Barcelona i no depengués dels vots dels ciutadans cada quatre anys, organitzaria un concurs que consistiria a premiar les imatges o el vídeo que, segons un jurat independent (?), s’adigués més a la lletra i la música de la cançó i que, posteriorment, representaria la ciutat arreu del món. Potser seria un èxit: coses més estranyes s’han vist, que el públic és, algun cop, imprevisible.





Si algú està interessat en la música de Boris Vian, recordo que aquest any ha sortit al mercat una compilació de baixa qualitat sonora de la seva música. Un primer CD de cançons, el segon, en la seva faceta de trompetista de jazz i el tercer de cançons seves interpretades per altres. Títol: Boris Vian. L’ingénieux romanesque. Gravacions en directe a un preu de rebaixes.

Acabo, però continuaré, amb els dos únics vídeos que conec en què es pot veure en directe en Vian: un paper menor en una pel·lícula i el fragment d’una cançó ("Huit jours en Italie").





Chérie, te souviens-tu du Lac de Côme
Où nous avons passé huit jours jolis
Dans une petite auberge jaune de chrome
Au bord de l'eau près des galets polis
J'commençais à r'ssentir tous les symptômes
Des nouveaux arrivants en Italie
Et malgré mon absence de diplômes
Je n'parlai qu'la langue du pays

Gelati, spaghetti, frittati, legumi, salami
Panino, vitello, formaggio et brodo di pollo
Minestra, senapa, gazzosa, e cioccolata
Les signori, ils sont servis!
J'étais dev'nu calé sur la dînette
Mais je ne savais pas parler d'amour
Il aurait bien fallu que je répète
Avec une brune aux yeux de velours
Mais tu n'as pas voulu que je m'instruise
Et tu as potassé ton Assimil
Puis un beau soir qu'on se faisait des bises
Tu m'as glissé d'un air subtil

Ti voglio, ti amo, caro mio, un bacio, Corbaccio
Tenero, diletto, devoto, intimo, cochono
Sospiro, e spero, aspetto, m'eccita tanto
Vieni vieni vieni au lit

Mais tout c'que tu m'as fait dans le plumaro
Dis-moi où tu l'avais appris...

deserto

Volia continuar parlant de la música i altres activitats de Boris Vian, però avui deserto, estic massa cansat.

Sona estrany deserto. Fa la impressió que és una paraula italiana, i ho és, evidentment; la que exemplifica el meu sentiment mental i volitiu transitori. Deserto... És estrany aquest verb en present d’indicatiu. He desertat, desertava, desertaré, desertaria, deserti... Passats immediats i llunyans, futurs simples i hipotètics, subjuntius... Tot el que no sigui present d’indicatiu en primera persona sona bé (ai, la música!), però deserto...? I no obstant, quantes ganes sovint de dir i repetir deserto, deserto, deserto... i quants impediments subjectius i objectius...

No, ni avui ni demà, crec, desertaré. Avui, perquè és massa tard, demà, perquè encara és avui; de totes maneres, ara ho faré a mitges, només deixaré la cançó sense parlar de les circumstàncies i les conseqüències i imaginaré lletres alternatives per si m’arriba el moment i finalment em decideixo.






Monsieur le Président,
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir.
Monsieur le Président,
Je ne veux pas la faire,
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens.
C'est pas pour vous fâcher,
Il faut que je vous dise:
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter.

Depuis que je suis né,
J'ai vu mourir mon père,
J'ai vu partir mes frères,
Et pleurer mes enfants.
Ma mère a tant souffert,
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier,
On m'a volé ma femme,
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes,
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France,
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir,
Refusez de la faire,
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir.
S'il faut donner son sang,
Allez donner le vôtre,
Vous êtes bon apôtre,
Monsieur le Président.
Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer

És clar que jo prefereixo aquests quatre versos finals:

Si vous me poursuivez,
Prévenez vos gendarmes
Que je possède une arme
Et que je sais tirer

retrobament

Aquest darrers dies es parla de Boris Vian amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort, que s’esdevingué el 23 de juny, als 39 anys, d’un atac de cor, mentre assistia a l’estrena de la versió cinematogràfica de la seva primera novel·la (publicada sota el pseudònim de Vernon Sullivan): J'irai cracher sur vos tombes. Aquest fou també el primer llibre que li vaig llegir: un negre de pell blanca que... Gran impacte.

Excepte alguns dels seus poemes, que vaig llegir no fa gaire, tenia completament oblidat l’escriptor, de tant en tant veia els lloms dels seus llibres als prestatges i me’ls mirava sense cap intenció de relectura; però la literatura sobre ell als mitjans m’ha fet venir ganes de repassar les pàgines i d’interessar-me una mica més pel personatge. Dono gràcies a la meva memòria escassa que fa que en repassar L’herba roja me la presenti gairebé com una novetat acabada de sortir de la impremta. Una lectura per aquests dies, per quan estigui més tranquil. De moment, em trobo alguns fragments subratllats aneu a saber amb quina intenció.

¿En quin sentit -demanà tot seguit el senyor Brul- us van formar els estudis? Feu-me el favor de no limitar-vos als primers anys de la infància.
[...]
-Bastant de temps... –repetí Wolf-. Quin calvari. Setze anys...setze anys amb el cul en un banc dur... setze anys d’argúcies i honradesa alternades. Setze anys d’avorriment. ¿Què en queda? Imatges aïllades, ínfimes... l’olor dels llibres nous el quinze de setembre, les làmines de dibuix, el ventre fastigós de la granota dissecada a pràctiques, la pudor de formol que feia, i els últims dies de classe, quan t’adones que els professors també són persones perquè se’n van de vacances i hi ha menys gent a l’aula. I totes aquelles grans pors de les quals ja no recordo la causa, les vigílies d’examen... una regularitat d’hàbits... no passava d’això... però, ¿que no sabeu senyor Brul, que no és noble d’imposar a uns nens una regularitat d’hàbits que dura setze anys? El temps en surt falsejat, senyor Brul. El temps real no és mecànic, no es troba dividit en hores totes iguals... el temps real és subjectiu... el portem a dins.

Continuarà.