Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cos. Mostrar tots els missatges

2.7.16

equilibri


Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars.

Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per ço lo cavaller qui usa d'aquestes coses que pertanyen a l'orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açó no és ver.

Penso en Rajoy mentre repasso el text i només tinc present la cursa lenta i ridícula però triomfant del personatge. Al menys el rei caçava elefants i el del bigotet jugava a pàdel... Quant a l'ànima, cap coincidència. Les propostes de Llull són arqueologia i actualment tothom s'especialitza.

4.6.08

exteriors

Una cara. Somriu. Somrius tímidament, a penes un gest dels llavis o només dels ulls. No sap ni saps el motiu del somriure. Ja va bé. Una altra cara. Somriu. Per què et somriu si no et coneix de res, si només s’ha creuat amb tu? Desconfiança.

Uns ulls que se’t queden mirant fixament des del costat de la barra niquelada del metro. Uns ulls potser absents. Desvies la mirada. Potser mantens la mirada, sense adonar-te’n. Desvia la mirada. Unes ulleres de sol corbades cap a les temples. No veus res, ni una escletxa de moviment. Per què es cobreix els ulls de nit?

Unes mans llargues, primes, elegants. Es mouen amb soltesa. Mans rabassudes de dits informes; l’índex esquerre, sobretot, amb groc de nicotina, no sap on ficar-les. Ungles irregulars, algunes més menjades que d’altres. Mans que suen malgrat la pell deshidratada amb taques fosques, algunes protuberants. Mans petites, rodonetes, rosades, que qui sap com seran més endavant...

(mans (mà) amb bosses de supermercat, amb crosses, amb carro de la compra, amb casc de motorista, amb gelat de festucs (no m’agrada), amb cartera de cuir, amb corretja de gos (quantes mans amb corretges!), amb guia de Barcelona, amb diari, amb bossa de la peixateria (Membrado), amb bossa de mà, amb cigarreta, amb còmic, amb bosssa de “Yo no soy tonto”, amb garrafa d’aigua, amb cotxet d’infant, amb bastó, amb barra de pa, a les butxaques, amb càmera fotogràfica, amb funda de guitarra, amb llauna de cervesa (compte!), amb sobre beix de radiografies, amb carpeta de cartó amb gomes, verges de càrrega, amb bossa de Desigual, amb llibre (Mil cretins), amb paquet misteriós, amb bossa de cacauets, amb ipod, amb tiquet de metro (quants viatges encara?), amb carro de correus, amb mòbil, amb càmera de vídeo, amb manillar, amb volant, amb dit petit al nas, amb ram de roses blanques...)

Uns peus amb sandàlies amb dits a la vista o amb dits coberts. Nàutiques d’un verd polsos amb llaçada que es va desfent. Botes curtes, de mitja canya, fins al genoll. Xancletes. Sabates de tacó, sabates planes. Moltes vambes, desenes de vambes (esportives?) amb mitjons o sense. Talons gastats a la dreta o a l’esquerra. Sola rítmica amb el preu (blanc-negre sobre gris-negre). Passes llargues passes curtes, passes amb amortidors hidràulics, passes vacil·lants que s’aturen sovint, passes segures...

Un cos amb una samarreta que ensenya un melic enfonsat. Una armilla de pescador (o potser de fotògraf?) d’un blau de mecànic. Uns calçotets grisos. Una tanga virolada que mostra l’inici de la separació de les natges. Uns texans que fan el cul caigut i uns altres que el comprimeixen i l’arrodoneixen. Uns pantalons que s’arrosseguen i es desfilen pels baixos; els del costat deixen imaginar uns turmells ara coberts per uns mitjons de ratlles. Una faldilla llarguíssima i una faldilla inexistent. Uns pits que es volen escapar i uns altres que a penes s’endevinen. Una esquena dreta, una esquena amb gepa. Un cos michelín i un cos filiforme. Una cresta negra, amb algunes iridiscències, que recorda la vella serra mecànica que tallava branques d’olivera per l’estufa, i uns cabells inexistents... Incomptables imatges per segon.

Un cap amb coll i un altre sense coll (al mig sempre una cara)...

Interminable. Centenars de variants. Milers de combinacions. Cansament.

Ni una paraula.

Pensaments.

Judicis, contrajudicis, prejudicis.