4.6.08

exteriors

Una cara. Somriu. Somrius tímidament, a penes un gest dels llavis o només dels ulls. No sap ni saps el motiu del somriure. Ja va bé. Una altra cara. Somriu. Per què et somriu si no et coneix de res, si només s’ha creuat amb tu? Desconfiança.

Uns ulls que se’t queden mirant fixament des del costat de la barra niquelada del metro. Uns ulls potser absents. Desvies la mirada. Potser mantens la mirada, sense adonar-te’n. Desvia la mirada. Unes ulleres de sol corbades cap a les temples. No veus res, ni una escletxa de moviment. Per què es cobreix els ulls de nit?

Unes mans llargues, primes, elegants. Es mouen amb soltesa. Mans rabassudes de dits informes; l’índex esquerre, sobretot, amb groc de nicotina, no sap on ficar-les. Ungles irregulars, algunes més menjades que d’altres. Mans que suen malgrat la pell deshidratada amb taques fosques, algunes protuberants. Mans petites, rodonetes, rosades, que qui sap com seran més endavant...

(mans (mà) amb bosses de supermercat, amb crosses, amb carro de la compra, amb casc de motorista, amb gelat de festucs (no m’agrada), amb cartera de cuir, amb corretja de gos (quantes mans amb corretges!), amb guia de Barcelona, amb diari, amb bossa de la peixateria (Membrado), amb bossa de mà, amb cigarreta, amb còmic, amb bosssa de “Yo no soy tonto”, amb garrafa d’aigua, amb cotxet d’infant, amb bastó, amb barra de pa, a les butxaques, amb càmera fotogràfica, amb funda de guitarra, amb llauna de cervesa (compte!), amb sobre beix de radiografies, amb carpeta de cartó amb gomes, verges de càrrega, amb bossa de Desigual, amb llibre (Mil cretins), amb paquet misteriós, amb bossa de cacauets, amb ipod, amb tiquet de metro (quants viatges encara?), amb carro de correus, amb mòbil, amb càmera de vídeo, amb manillar, amb volant, amb dit petit al nas, amb ram de roses blanques...)

Uns peus amb sandàlies amb dits a la vista o amb dits coberts. Nàutiques d’un verd polsos amb llaçada que es va desfent. Botes curtes, de mitja canya, fins al genoll. Xancletes. Sabates de tacó, sabates planes. Moltes vambes, desenes de vambes (esportives?) amb mitjons o sense. Talons gastats a la dreta o a l’esquerra. Sola rítmica amb el preu (blanc-negre sobre gris-negre). Passes llargues passes curtes, passes amb amortidors hidràulics, passes vacil·lants que s’aturen sovint, passes segures...

Un cos amb una samarreta que ensenya un melic enfonsat. Una armilla de pescador (o potser de fotògraf?) d’un blau de mecànic. Uns calçotets grisos. Una tanga virolada que mostra l’inici de la separació de les natges. Uns texans que fan el cul caigut i uns altres que el comprimeixen i l’arrodoneixen. Uns pantalons que s’arrosseguen i es desfilen pels baixos; els del costat deixen imaginar uns turmells ara coberts per uns mitjons de ratlles. Una faldilla llarguíssima i una faldilla inexistent. Uns pits que es volen escapar i uns altres que a penes s’endevinen. Una esquena dreta, una esquena amb gepa. Un cos michelín i un cos filiforme. Una cresta negra, amb algunes iridiscències, que recorda la vella serra mecànica que tallava branques d’olivera per l’estufa, i uns cabells inexistents... Incomptables imatges per segon.

Un cap amb coll i un altre sense coll (al mig sempre una cara)...

Interminable. Centenars de variants. Milers de combinacions. Cansament.

Ni una paraula.

Pensaments.

Judicis, contrajudicis, prejudicis.

4 comentaris:

Violette ha dit...

Això és allò en què no em puc fixar jo pel fet d'anar sempre en vespa...
Quantes històries, Pere!
Un dia explico jo el que veig des de la moto i el meu text serà molt més curt. Segur.

Anònim ha dit...

Va, segur que quan vas a comprar pel barri veus més o menys el mateix i més. Moltes històries ni tan sols intuïdes. M'agradarà llegir les de la moto, que seran una mica més dinàmiques i amb més adrenalina.
Les que m'agraden més, però, són aquelles que s'entreveuen viatjant en tren -a la posta o de nit-, ja saps, retalls de gent a penes entrevista en els seus nius i preguntes com per exemple, perquè es van comprar aquest llum? què deu sopar ara? quants hi viuen? Ells es queden i tu passes.

pere

jaka ha dit...

Es en aquest moments quan intueixes vides...

=;)

pere ha dit...

Però només les intueixes, jaka. Que complexes les vides! I encara les compliquem més.