Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cotxes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cotxes. Mostrar tots els missatges

25.3.19

històries de la tele (la nostra)


Dissabte:

Miro i escolto l'entrevista a Corbacho. Al final em decep que no li hagin preguntat per què, a les municipals, prefereix presentar-se a la llista de Barcelona i no a la de Comarruga. Ben pensat, tampoc és que la resposta hagués tingut cap interès.

 

Diumenge:

Programa de Basté. Parlen dels cotxes autònoms. Oooh! Aaah! Cap interès. Quan parlin de la teletransportació començaré a estar atent. Per cert, molts abans atropellarien una persona, no importa edat o condició, que un un gos, que ho admetin o no ...
 
Etc.

7.6.16

el vianat atípic


Llegeixo el titular – El vianant, rei de la superilla de l'Eixample- a primera pàgina i el principi de l'article. Segurament hauria d'haver continuat la lectura i sabria que no només s'habilitaran més zones verdes i circularan menys cotxes, sinó que les voreres estaran lliures d'aparcaments de motos que no fumejaran cap al vianant quan les engeguin i esperin el moment oportú per afegir-se al trànsit -escàs-, també desapareixeran les bicicletes... i els patinets i els ... -com es diuen aquestes planxes lleugerament corbades amb quatre rodes?- i els gossos lligats o no i les terrasses de mitja vorera amb cartell anunciador de menús a l'altra banda i els semàfors estaran sempre en verd, és a dir, com si no hi fossin... i ..., potser m'hauria de llegir l'article.

Esclar que tot això -o el que sigui- passarà, segons diuen, a l'esquerra de l'Eixample, que les millores van per parts. Ho anirem a veure i esperarem que ampliïn la zona.



P. S: A mi, que no condueixo i cada dia faig alguns quilòmetres a peu, soroll i fum a part, el que menys em molesta són els cotxes, sóc un inconscient.

10.12.10

en les teues mans

Deuen ser les tres tocades i ens anem creuant els per dinar i els dinats. Seriosos, solitaris, absents, en els nostres refugis de metall, plàstic i vidre, darrer reducte d’una privacitat aparent. Miro cares i gestos que s’esvaeixen en un segon, temps d’enregistrar-los en la memòria.

Il mondo gira, il tempo vola...

I si tots estem escoltant a través de la ràdio o reproduint mentalment la mateixa cançó?

Torno enrere, repasso les cares memoritzades, algunes em resulten borroses, no puc acabar de reproduir-les. Ajunto com puc. Escolto fins a l’estrofa final, sense versos, sense pauses:

... ti troverai fra tanta gente che non ti guarda non guarda niente e in mezzo a tutti capirai che il tuo domani é qualcosa che sta soltanto in te nelle tue mani