Deuen ser les tres tocades i ens anem creuant els per dinar i els dinats. Seriosos, solitaris, absents, en els nostres refugis de metall, plàstic i vidre, darrer reducte d’una privacitat aparent. Miro cares i gestos que s’esvaeixen en un segon, temps d’enregistrar-los en la memòria.
Il mondo gira, il tempo vola...
I si tots estem escoltant a través de la ràdio o reproduint mentalment la mateixa cançó?
Torno enrere, repasso les cares memoritzades, algunes em resulten borroses, no puc acabar de reproduir-les. Ajunto com puc. Escolto fins a l’estrofa final, sense versos, sense pauses:
... ti troverai fra tanta gente che non ti guarda non guarda niente e in mezzo a tutti capirai che il tuo domani é qualcosa che sta soltanto in te nelle tue mani
AQUESTA NIT ÉS NIT BONA, I DEMÀ NADAL
Fa 5 hores
5 comentaris:
Quines cares que fem quan conduim, quin poema!
Suposo que hauria de reconèixer algú del vídeo però només reconec l´entorn. Nicola di Bari...a la meva mare li agradava molt i a mi em feia una mica de por de petita, però era l´únic cantant que tenia una cançó amb el meu nom.
Avui el títol del post és com si m´estigués dient alguna cosa. Deuu ésser la ressaca d´ahir ;-)
Doncs jo els trajectes en cotxe els aprofito per pensar molt, en tot tipus de coses, em van molt bé, a vegades arrivo el puesto i no tinc records del trajecte ¡uf sembla un peli de por! suposo que a més d'un li passa.
Us en adoneu???? Gairebé tothom en trajectes memoritzats (per exemple de la feina a casa...) aprofitem l'estona del cotxe per pensar, per reflexionar, per fer llistats de coses a fer... per cantar... Però... estem conduint!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A vegades hi penso... i és cert que si mires els cotxes del costat... no estan pensant en el volant o el semàfor... estan a les seves coses!!!!
jo penso en el qué escriure al blog :-)
El curiós, A. (la de la cançó de Nicola di Bari) és que em fixava que,segurament per casualitat, gairebé totes les perssones que se'm creuven anaven en siilenci, potser també era a causa de l'hora.
Segur que està en les teves mans, en bona part :-)
Jo, Ferran, no penso gaire quan vaig en cotxe, és clar que jo mai no penso gaire. M'agrada més mirar o escoltar la ràdio o música.
Segurament és així, Esther, en els trajectes habituals, només una rutina memoritzada que es pot aprofitar per fer altres activitats. Ai, quin perill!
És un bon moment, kika.
Publica un comentari a l'entrada