No, les votacions d’aquest diumenge no són una anècdota, però no sabria dir ben bé què són perquè a part de la reivindicació, la festa i els resultats que demà sabré, no he pogut captar quin són els passos a seguir després d’aquesta votació popular que ja alguns partits comencen a fer seva.
Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?
Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.
Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?
Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.
Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?
Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.
Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?
Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.
