13.12.09

expectatives

No, les votacions d’aquest diumenge no són una anècdota, però no sabria dir ben bé què són perquè a part de la reivindicació, la festa i els resultats que demà sabré, no he pogut captar quin són els passos a seguir després d’aquesta votació popular que ja alguns partits comencen a fer seva.

Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?

Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.

Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?

Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.



14 comentaris:

el gatot ha dit...

uns diuen que "el fet" serà significatiu; d'altres, que no du enlloc...

jo em remeto a allò que vaig escriure -sí, també em rellegeixo- un maig...

http://gatot84.blogspot.com/2007/05/la-histria-est-escrita.html

em temo, però, que demà i demà passat serà una anècdota... potser històrica, que no farà res més que omplir una mica més la insatisfacció aquí, i el menyspreu allà...

des que vaig escriure aquell post fins ara m'he fet més reflexions... caldria -cal- que els municipis del país valencià, de les illes, de la catalunya nord, es sumessin a la proposta? tenen ganes de fer-ho? ens cal un estat propi? ens cal algun estat?

com més va... més convençut estic que ens enganyaran si deixem que algú ens "autoritzi"... i com més va, menys crec en líders mediàtics. Em sembla que els "estats" perden sentit cada cop més, quan ja està clar que qui s'asseu a la taula a fotre el cop de puny quan cal, són les transnacionals econòmiques i empresarials. Però aquest, sembla, és un tema que no toca....

bon 13-D!

Júlia ha dit...

No hi ha un debat seriós al darrere, aquest és el problema, cap debat sobre 'com' voldríem aquest estat. Em recorda -per sort amb connotacions menys sagnants- proclames àcrates radicals -Ferrer y Guardia y altres- sobre que primer fer la revolució i ja està, després tot aniria bé. Ho sento, potser sóc pessimista.

Júlia ha dit...

Per cert, m'copiat una mica la idea dels 'dimarts de sang' al blog sobre història del meu grup de lectura, si fa falta pagar alguna cosa...

http://norantanou.blogspot.com/

F.Puigcarbó ha dit...

Aquest dijous vaig anar a Vic i havia els de la BBC fent entrevistes. Poca broma. Ara, el problema es qui agafa les rendes d'aquest cavall esverat i recondueix la situació cap al camí de la segregació veïnal.

Arare ha dit...

al meu poble ni tan sols se n'ha parlat.

Jo potser hi hauria anat, a votar. Conec qui deia que per anar a votar que no, no valia la pena anar-hi, que només calia votar per al si. També hi ha qui deia que qualsevol vot és bo.

Jo sóc més aviat federalista, però com que jo somio truites...no se'm pot fer gaire cas.

kika ha dit...

jo també tenia ganes d'anar a votar, però encara no toca. diuen que al febrer...
tinc previst publilcar un post una mica més optimista que el teu avui, si la inspiració no 'abandona :-)

Clidice ha dit...

em pregunto si et faries la mateixa reflexió després d'una manifestació al carrer amb pancartes. Al cap i a la fi, aquesta consulta és això, una manifestació: demanem més democràcia, demanem ser escoltats, però no sortim un dia al carrer amb pancartes, sortim cada dia, durant mesos, amb una mesa i una urna.

I contestant al gatot, si no ens cal estat, tampoc ens cal l'estat espanyol. El sistema diu: estats, aleshores quin mal hi ha en tenir el propi?

Francesc penso que si després de tot plegat els polítics no s'hi posen una mica el fracàs serà d'ells, perquè es trobaran sols el dia de les eleccions i potser així, modificarem una mica el sistema.

Príncep de les milotxes ha dit...

Amics meus; bon dia a tothom... ja feia dies que no passava per ta casa, Pere.
Però m'he llegit el teu article intel·ligent i veig que els polítics professionals fan provatures amb la població per tal de veure fins on poden demanar i exigir... Un cop més van per darrere del poble.
Potser demà hi haurà més enrenou del que fins ara ha hagut i més tones de paperasssa es tacaran de tinta. Passarem aquestes petges sobre les gemmes dels dits, ens embrutarem inconscientment la llengua i aquesta mourà algun cor que es pagarà d'haver-se pogut expressat amb llibertat...
Però sembla que mentre no hi haja un revisió a fons del text constitucional, no hi haurà res més: una consciència autocomplaent i poca cosa més.
No conec el text constitucional en profunditat, no sé si deixa oberta alguna porta a una concepció diferent d'Estat a l'actual.
Les revolucions no cruentes, de tota mena, s'aconsegueixen d'aquesta forma, amb la força lenta dels caragols; el que importa és l'arribada i el mode com s'ha arribat: aquesta és l'única força moral, l'herència que podem deixar a futures generacions.

Una abraçada a tots.

pere ha dit...

No sabeu com m'agradaria fer una tertúlia sobre el tema -tants temes oberts- amb tots vosaltres, i algú més que s'hi volgués afegir -no massa, que les multituds impedeixen que s'escoltin les veus-; potser després de dir al voltant de la taula... Què sé jo, però trobo a faltar taules i paraules (i d'altres em sobren) sense prejudicis ni perjudicis i, després, és clar, accions, més enllà de tribunals d'homes i dones seriosos i irreals -però ben reals-que sancionen sense sabiduria a partir de textos circumstancials.
Continuarem xerrant.

pere ha dit...

Júlia, si algú ha de pagar alguna cosa, sóc jo per la teva participació en la sang dels dimarts :-)

Olga Xirinacs ha dit...

Els que hem viscut moments molt diversos i oposats, sospesem aquestes provatures de vot amb el que en diem ànims encontrats: entenem la il·lusió i el desig, per això hem treballat. Però la realitat s'imposa com una ombra ofegadora. La promesa, com la vida eterna, sempre és més enllà.

kika ha dit...

després de contestar-te el comentari que em vas fer una mica massa pessimista, hem sembla que no ho tenim tant malament...avui te'l contestaria més optimista!
ja veurem si durarà... potser sí :-)

pere ha dit...

Gairebé el que jo volia expressar, Olga, i no he sabut com dir-ho. Potser el temps ens fa ser escèptics, que no pessimistes.

M'adono, kika, que sense preposar-m'ho he definit vagament el meu pensament en el paràgraf anterior.
M'agrada la il·lusió que manifesten alguns dels protagonistes més o menys anònims d'aquests dies, però voldria recordar que al final els protagonistes seran polítics com els que tenim ara. Que puguin governar plenament els de casa, sempre estarà bé, és clar.
Per cert, em disgusta que alguns hagin votat estimulats per "la indignació": potser és un començament, però és ben poca cosa.

Grigri ha dit...

en el meu cas també coincideixo en la línia escèptica que plantejeu.. Com a país no estem acostumats a que la política surti de les parets del Parlament i dels partits polítics, i se'ns fa estrany veure que és la mateixa societat civil qui pren la iniciativa. És un primer pas que ha de saber interpretar tothom. No aconseguirem la independència però posarem un debat a l'agenda política del país que valdrà més que els polítics procurin resoldre.

La llàstima és que, com sempre, aquestes iniciatives també serveixen d'excusa a determinats actors polítics per seguir guanyant vots a costa de fotre canya als catalans.. que no és nou, però segueix donant molt bon rendiment...

Paciència. L'important, com bé dieu, és que se'n parli!!