Sardanes a la plaça de Sant Jaume. Interpreta la cobla Sabadell una d’aquelles melodies que fan exclamar els dansaires quan arriben els llargs. Un bàrbar del nord, prim, cara vermella, increpa en alemany la rodona més propera. Va begut. La música agafa més potència. Crespó negre a la Generalitat i a l’Ajuntament, però continua la festa. Són les vuit passades i el responsable de l’escenari fa callar la cobla: no sap que sempre es repeteix una sardana. El director dels músics li demana explicacions pel micro; l’altre s’absté; mana el rellotge i s’ha acabat la història. El públic increpa l’home de negre. No hi ha resposta. Els diaris demà no en parlaran perquè les petites incompetències incruentes no són notícia.
Al mercat de la Boqueria trobo els primers gínjols de la temporada; em diuen que els van portar ahir. És la meva fruita preferida: una mica dolça, una mica amargant, una mica record d’infantesa.
Prop de les nou. L’estand monogràfic de la Fira del Llibre situat a la Gran Via va de literatura infantil. Li faig una ullada. Decebedor. Quin desordre! Quantes mancances! No basta col·locar llibres, cal saber per què se situen d’una manera i no d’una altra, i quins es trien, és clar. A més, de què valen els llibres que no es poden tocar, que no es poden fullejar?
Les parades van estenent les cortines. Els guàrdies es passaran la nit amunt i avall, en vetlla -xerreres interminables, silencis llarguíssims-, sense llegir, vigilant que ningú no s’emporti una lectura de franc ni robi el cartell de la fira, que cada any és més minúscul, més insignificant.
Tombo pel carrer (de) València. Continua la festa.
