21.9.08

imatges de festa (foc i terra)

Em trobo inesperadament amb uns diables mínims, irrisoris, dos pams de terra. La fascinació del foc és misteriosa i en el meu cas, malgrat el desgrat que em produeix el fum i el soroll, té una atracció inefable i perillosa que de cap manera faré pública. M’empaiten les espurnes, s’escampen subtils i lleugeres pel cap, pels braços, per la camisa de fil i pels texans. Em faig enrere i endavant en una dansa no assajada, insòlita, sempre improvisada.

Sardanes a la plaça de Sant Jaume. Interpreta la cobla Sabadell una d’aquelles melodies que fan exclamar els dansaires quan arriben els llargs. Un bàrbar del nord, prim, cara vermella, increpa en alemany la rodona més propera. Va begut. La música agafa més potència. Crespó negre a la Generalitat i a l’Ajuntament, però continua la festa. Són les vuit passades i el responsable de l’escenari fa callar la cobla: no sap que sempre es repeteix una sardana. El director dels músics li demana explicacions pel micro; l’altre s’absté; mana el rellotge i s’ha acabat la història. El públic increpa l’home de negre. No hi ha resposta. Els diaris demà no en parlaran perquè les petites incompetències incruentes no són notícia.

Al mercat de la Boqueria trobo els primers gínjols de la temporada; em diuen que els van portar ahir. És la meva fruita preferida: una mica dolça, una mica amargant, una mica record d’infantesa.

Prop de les nou. L’estand monogràfic de la Fira del Llibre situat a la Gran Via va de literatura infantil. Li faig una ullada. Decebedor. Quin desordre! Quantes mancances! No basta col·locar llibres, cal saber per què se situen d’una manera i no d’una altra, i quins es trien, és clar. A més, de què valen els llibres que no es poden tocar, que no es poden fullejar?

Les parades van estenent les cortines. Els guàrdies es passaran la nit amunt i avall, en vetlla -xerreres interminables, silencis llarguíssims-, sense llegir, vigilant que ningú no s’emporti una lectura de franc ni robi el cartell de la fira, que cada any és més minúscul, més insignificant.

Tombo pel carrer (de) València. Continua la festa.

7 comentaris:

la Teresa ha dit...

Un bon recull de sensacions de la Mercè. M'ha agradat molt el detall del bis de les sardanes i els gínjols.

Júlia ha dit...

Reblo el clau pel que fa a la deplorable paradeta sobre literatura infantil. Per cert, crec que no he menjat mai gínjols, hauré de posar remei a tanta ignorància...

Vigila la cartera, que amb tanta gent...

Arare ha dit...

Estan contents, els gínjols? sempre he sentit a dir "eixerit com un pèsol, content com un gínjol"

Confesso que ni tan sols sabia que era un fruit... deumeu, quanta ignorància puc acumular!

Un petonet

zel ha dit...

Jo tinc la mateixa pregunta que l'Arare, perquè? Content com un gínjol, feliç o trempa, sempre com un gínjol...tu diràs, busca, busca...

pere ha dit...

Gràcies, Teresa. al bis de les sardanes no et puc convidar, ja ho veus, en canvi quedes invitada al tast dels gínjols (no sé si en tens per casa).

Fet, Júlia, no cal que te'ls compris, que ja els porto jo, tot i que per la Terra Alta en devien haver o potser encara era massa aviat.
La cartera és impossible que me l'agafin... fa tant temps que no en duc.

Arare, un dels teus dubtes el puc solucionar amb data fixa, l'altre..., ja veus, l'altre necessita unes prèvies.

Zel, t'acabo de plantejar altres misteris... busca, busca...

Júlia ha dit...

He de dir que quan era petita no sabia el que era i sempre havia entès, i crec que molta gent deia 'content com un xinxo' que jo relacionava amb les xinxes, per cert. Ja ho veieu, pobres gínjols.

No ho sé, és intuïció, però l'alegria dels gínjols i l'espavilament dels pèsols imagino que venen donades per la seva rodonesa que els fan escàpols, qui sap.

pere ha dit...

Fruita humil i equívoca, el gínjol, sí.
Bona intuïció, Júlia, potser sí.