realitat número 3, esborrany d'obertura

He pesat una bona -llarga, vull dir- estona mirant els resultats de les eleccions d'avui; primer a TV3 i després a BTV, que és la televisió de la meva ciutat. Després d'un principi incert, s'ha confirmat que si no hi ha un atac col·lectiu de bogeria, el meu alcalde serà Xavier Trias, cosa que no és cap sorpresa, perquè només hi havia dues opcions, i ni em satisfà ni em deixa de satisfer, tot i confesso que com a veí d'escala preferiria Trias a l'Hereu.

He escoltat les primeres paraules de Trias després dels resultats i el seu discurs m'ha semblat prou digne, i valoro positivament -després el temps dirà- la seva al·lusió a la voluntat no només de governar per als qui no l'han votat -això ho diuen tots els vencedors-, sinó que també ha esmentat els qui no han votat ningú, que crec que és la principal preocupació que haurien de continuar tenint tots els polítics. Entre les alegries i tristors de la nit electoral, la majoria solen oblidar el percentatge espectacular de gent que no vota, sempre superior als votants del partit majoritari. Una petit detall de la compareixença de Trias davant les càmeres és que ha estat el tercer a parlar, després de Duran i Mas, en aquest ordre. Ai, ai, ai, diria un barceloní. Quant a les previsions durant els quatre properes anys, suposo que tothom té clar que Trias rima amb Díaz, una rima consonant que alguns poden considerar falsa, que no equívoca, i que aquí ens marcarà la lírica i l'èpica del nostre futur més immediat. Anirem seguint els versos i al final veurem els resultats del poema.

Deixant de banda altres consideracions sobre els resultats locals, els seus protagonistes, antagonistes i personatges secundaris -alguns eternament secundaris amb diversos maquillatges- em preocupen els resultats del PP i formacions similars en tot el territori -no sé res dels resultats a la resta de la península, encara que m'imagino els valencians- que, en la mesura que sigui, estic segur que són un vot contra la immigració en les múltiples facetes que cadascú li vulgui atribuir. No cal dir que per moltes altres raons és un fet previsible el govern del PP en les properes estatals i que el seu govern no només durarà quatre anys.

Bé, no cal parlar-ne més per avui, que com sempre tots tenim feines més urgents o agradables.

consideracions marginals a l'entorn de les campanyes municipals

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta poca gent, però negar-s'hi et crea enemistats, sobtades i nombroses.


Petit manual de Quint Tul·li Ciceró per a una campanya electoral


No sé si la gent ja pensa en les eleccions del 22. A la feina i a casa no en parlem gaire si no és per dir alguna cosa dels dos candidats que aquí, a Barcelona, poden ser els alcaldes (alcaldassos, alcaldets, alcaldetxos?) . Suposo que en altres llocs -potser aquí també, però no els conec- hi deu haver algú de fora dels circuïts dels partits i assimilats que estigui il·lusionat amb el candidat que votarà. En el meu cas, és ben trist que el que hauria de ser una festa sigui un funeral, això sempre que decideixi participar. Si no ho faig, encara pitjor, perquè si un no entra en el joc del seu entorn més proper, malament: alguna cosa falla en ell mateix, en els sistema o en el votable.

I aquestes campanyes tat horroroses....? Ara tots els candidats deixen anar una pluja d'idees i insisteixen en aquelles que van veient que tenen més èxit, sigui la pròpia o, si són llestos, la del contrincant. Contrincant? Però no volen tots el mateix, millorar la vida dels seus conciutadants? Per què dediquen bona part del discurs a desqualificar els altres candidats? I aquests eslògans? “Estimo Barcelona”. Home, només faltaria. Encara que algunes actuacions o desitjos podrien aixoplugar-se sota els lemes: “Odio Barcelona” o “Barcelona ni fu ni fa”. Barcelona? Aquesta tendència a fer bandera de la ciutat que ja s'ha encomanat a tothom des de temps immemorials i a tot arreu... Per què no estimem els barcelonins i barcelonines i si convé canviar el nom de la ciutat ja ho farem, perquè el que importa són les persones, i sé que me la jugo, per sobre dels territoris i dels seus noms, i dels gòtics, dels modernistes o dels noucentistes.

I quan s'arriba a l'edat de la jubilació, tu, funcionari públic que vas deixar la teva professió, la teva vocació, per una vocació superior, no creus que t'hauries de jubilar i sentir-te orgullós de la feina feta (o de la que volies haver fet)? Ja has donat exemple de constància; ara, que se sacrifiquin els més joves.

I tots plegats, tanta dèria amb la modificació de les ordenances municipals! Enlloc d'enviar revistes i cartes i altre material que podem llegir als diaris amb més garanties de veracitat -que ja és dir-, no se'ns podrien enviar les famoses ordenances municipals? És clar que tampoc sembla que serveixin de gaire les ordenances. Jo, per exemple, que em sabia la part que afecta les bicicletes, no he vist durant les meves passejades cap intervenció per incompliment de les ordenances i he vist -les tinc apuntades amb dia, hora i lloc- 666 infraccions, algunes comeses davant d'agents de l'autoritat.

I tindrem el port de mercaderies més gran d'Europa. Potser sí, però als botiguers del barri, aquells botiguers que dèiem de tota la vida, les majoria de les mercaderies no els arribaran perquè ja han plegat o van plegant. No éreu vosaltres, tots, els qui havíeu de protegir el petit comerciant?

Hem fet tantes escoles! Nosaltres em vam fer més! Nosaltres les farem totes! Sempre els continents per sobre dels continguts, om ha de ser. I que tal surt el producte que es fabrica a les escoles? Que també ha millorat? Ah...bé. Però, ara que tenim tots els nens escolaritzats, quants avis falten per residenciar?

Plego, que sóc conscient que això ho llegirà menys gent que la vostra propaganda electoral i no té gaire més sentit. L'única diferència que hi ha és que costarà menys als contribuents i que, desgraciadament, no em suposarà cap guany econòmic, cosa que, per altra banda em satisfà; però això darrer, sobretot el darrer, potser no ho enteneu.

I si em vaga, que crec que sí, continuaré.