entre la precipitació i la reflexió

Em va sorprendre la promptitud amb què Trias reconeixia que no seria alcalde -no que no fos el més votat, que era una evidència- de la mateixa manera que em va estranyar la diligència de Colau d'autoproclamar-se alcaldessa. Avui, Trias, empès per no sé quines veus xiuxiuejant o no tant, ha reconsiderat per un moment la seua postura inicial, la que estic segur que pensava i pensa, i Colau s'ha afanyat a dir que l'alcalde li ha dit que ella seria l'alcaldessa; de fet, Colau ja actua com a alcaldessa amb una precipitació que iguala la seua incontinència verbal -incontinència, per altra banda, molt comuna en molts polítics- , la mateixa que va tenir Trias la nit electoral. No s'adona Colau que les seues actuacions dependran en menys o menys mesura dels seus socis de govern?

Exposada la premissa, considero, sense conèixer-los de res, que tant Trias com Colau són honrats, vull dir honrats amb si mateixos, i això els honora esclar, però les tasques de govern d'una comunitat no depenen d'aquesta característica personal, sinó del coneixement de la comunitat, de tota, de la capacitat de reflexió davant de les realitats ciutadanes, de saber, per exemple que les despeses en algun esdeveniment ciutadà aparentment inútil tenen avantatges superiors..., bé, no acabaríem mai; però la mesura, l'equilibri, em sembla un bon do – o exercici- en els governants.

També estic segur que els mitjans de comunicació en general li busquen les pessigolles a Colau. Per exemple, sembla que, juntament amb uns centenars de voluntaris, va recórrer la ciutat per fer un recompte dels qui viuen al carrer; l'endemà els diaris publicaven que Colau va assegurar que els buscaria un sostre digne. És veritat, ho va dir, i segur que ho farà, però el que callaven els mitjans és que també va afegir que els buscaria un treball digne que no depengués de l'administració. Segur que també ho farà.

Em precipito. M'adono que participo d'un dels mals del país:  parlar del futur com si ja fos present o passat.

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà

E pur si muove!

Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)

Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,

ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,
ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,
ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,
ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,
ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,
ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,
ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

aquest diumenge, himnes i cants municipals

Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.

 

 

I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?

 

P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.

 

 

cartellera

Que poc evoluciona la publicitat en els cartells electorals! Fins i tot s'intercanvien els eslògans uns i altres partits segons la campanya i els anys. El canvi! Quantes vegades s'han buscat els votants amb la paraula CANVI... Ara ha tocat a Ciutadans (Ciudadanos) ser el motor del canvi a petició popular; doncs bé, què hi farem. Entenc que en un paper penjat al carrer no caben gaires filigranes dialèctiques i que la finalitat es recordar als desmemoriats que existeixen unes sigles i uns cares, però una mica d'alegria, una mica de novetat, sempre seria ben rebuda ni que sigui en partits que mai votaràs. Per exemple, en el cas de Ciutadans, què els hagués costat fer un haiku al·lusiu a un partit amb el qual s'aliaran en tants i tants municipis:

Vol de gavines,

vells ocells carronyaires.
Vota pel canvi.

Encara que, la veritat, jo trobo poc elegant que parlin dels altres, com fa Collboni en els anuncis desqualificadors de Trias i Colau, i no dels propis mèrits,.

Aquest matí, anant a comprar el pa, em mirava els cartells de Trias (fixeu-vos que no dic de Convergència) . M'agraden, són acolorits, desdramatitzadors -les paraules importen poc-, i presenten el personatge com només ho pot fer qui governa, és a dir, des de les opinions dels governats i individualitzant-los. Tenint en compte la poca credibilitat dels polítics, la publicitat indirecta és una bona idea, encara que al final no decanti gaire cosa i sigui tan falsa com la majoria de propagandes, però potser picarà algú. De tota manera, els ciutadans -els del carrer, no els del parit- també van dient la seua en els cartells que tenen més a mà; d'això se'n diu interactuar en una de les poques ocasions en què és possible. M'he fixat, també, que els de les CUPs deuen haver personalitzat mínimament els cartells segons els barris, això està bé, esclar que si el que el que diuen a Gràcia val també per al Poble Sec la cosa té menys gràcia.

I, ai, aquesta pluja intensa d'avui que deu haver desfet tantes cares...! Que fràgils són els rostres (sic) i les paraules!

reduccionismes variats

Veig que presenten el telenotícies amb una entrada que diu llengua aranesa. Hi ha qui troba complicat això de classificar les llengües; a mi, que no sóc gens revolucionari en aquestes qüestions, no em costa d'acceptar les divisions dels manuals. Tot plegat, però, m'estranya que no parlin de llengua lleidatana, gironina, etc. En les desconnexions territorials. Generalitzar no és ofendre.

L'èxit del Partit Nacionalista Escocès en les eleccions del Regne Unit és aclaparador, indescriptible. És impensable una cosa semblant a Catalunya en unes generals o fins i tot en unes autonòmiques, i comparar Escòcia i les seues circumstàncies amb Catalunya és pura fantasia. Afegeixo dos elements contraposats a tenir en compte: al programa electoral del SNP, la qüestió de la independència era un punt més, visualment no prioritari; Si Cameron ha aconseguit la majoria absoluta ha estat, directament i indirectament, gràcies a Escòcia.

Al Portal de l'Àngel, el primer o segon carrer amb més densitat de caminants de Barcelona, la presència d'Alfred Bosch també és aclaparadora; de fet és l'únic candidat a l'alcaldia de la ciutat que s´hi pot veure. Fins i tot atabala tanta concentració de cartells, amb tres o quatre n'hi hauria prou. A la fi, el seu mig somriure és premonitori. Ell sap ben bé que l'eslògan triat no és el més encertat en unes municipals. L'alcalde del SÍ? Cada cosa quan toca i on toca.

( He intentat fer una cosa curteta com si fos per a Facebook, però encara no ho aconsegueixo. De Twitter ni parlar-ne, ni concretant en un sol tema)

nomenklatura

Si ahir esmentava insignificants concrecions en les eleccions municipals, la veritat és que les generalitzacions també em semblen interessants, com a mínim en l'aspecte ideològic. Ideològic? Quin sentit té aquest terme al segle XXI? Cert que alguns partits es continuen autodefinint com de dretes -bé, els de dretes no se solen definir amb aquest nom- , d'esquerres o de centre, denominacions vagues d'allò més fluctuants, també substituïdes pels termes conservadors o progressistes. Alguns partits fins i tot conserven en les sigles vestigis de les antigues ideologies: socialistes, comunistes -el marxisme pràcticament és residual. Hi ha algun partit que s'autodenomini capitalista? Ara no ho recordo. Encara hi ha algun partit anarquista. Per cert l'altre dia parlava amb un anarquista confés i li vaig preguntar si era prudhonià o més aviat bakunista... En fi, és igual. Els partits amb un llibre -o dos o tres- de capçalera d'un ideòleg clàssic han desaparegut i les formacions més noves ni tan sols ho dissimulen. L'eclecticisme -ja era hora, perquè, què són els polítics sinó uns eclèctics?- és la ideologia imperant. Acció-reacció, aquest és el lema. És qüestió dels ciutadans decidir quina línia d'accions i reaccions són les seues preferides.

Sigui com sigui, tots els partits, els nostres, els occidentals, són demòcrates, fins i tot els republicans, que també als Estats Units són demòcrates. Això sí, de quina manera ha d'exercir el poble la sobirania continua sent un tema més aviat tancat; les estructures de govern en aquest país i en molts altres tendeixen a l'endogàmia i fins i tot els qui diuen de modernitzar-les -partits o petits grups que es presenten a les eleccions- les accepten. Quin remei si volen governar o tenir una petita quota de poder, ni que sigui poder servir el cafè a l'alcalde.

el vot de l'estampeta

Tothom sap que ERC, després dels recursos pertinents, s'ha quedat a un vot d'aconseguir un representant a l'ajuntament de Girona. No sé si l'assumpte queda tancat o tindrà continuïtat. De fet, el vot el tenia, però en el mateix sobre s'havia inclòs una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i la Junta Electoral Central ha decidit declarar nul·la la papereta del vot perquè "un voto que incluya una estampa religiosa no puede considerarse válido ya que la introducción de un elemento de estas características es completamente ajeno al proceso electoral y es muy cuestionable su inserción no voluntaria". Al mateix temps, la mateixa Junta ha declarat vàlids dos vots que incloïen propaganda electoral de la mateixa ERC perquè “la propaganda electoral, al ser de la misma entidad política, no pone en duda la voluntad del elector, sino por el contrario reforzarla".

Entenc que el fet es presta a comentaris des d'angles molt diversos, la majoria graciosos i escèptics, però me'ls estalviaré. A mi, la veritat, em sembla que la Junta s'equivoca -i no acabo d'entendre la qüestió de la voluntarietat- perquè és precisament en una situació de desfeta previsible quan els votants recorren a qualsevol mitjà que els sembli que pot reforçar l'elecció dels seus candidats. Vistes les enquestes prèvies, tothom sabia que incloure propaganda electoral en el sobre era un gest inútil; en canvi, en situacions límits cal recórrer a gestos nous a l'espera que es produeixi un miracle. Que la tria d'Escrivá sigui idònia pot ser discutible i ara no entraré en arguments a favor i en contra, però no deixa de mostrar la desesperació del moment i una voluntat obnubilada que, si convé, prescindeix de qualsevol consideració ideològica i realista per tal d'aconseguir per als seus un dels pocs llocs celestials que queden a la terra: una regidoria en un ajuntament.

realitat número 3, esborrany d'obertura

He pesat una bona -llarga, vull dir- estona mirant els resultats de les eleccions d'avui; primer a TV3 i després a BTV, que és la televisió de la meva ciutat. Després d'un principi incert, s'ha confirmat que si no hi ha un atac col·lectiu de bogeria, el meu alcalde serà Xavier Trias, cosa que no és cap sorpresa, perquè només hi havia dues opcions, i ni em satisfà ni em deixa de satisfer, tot i confesso que com a veí d'escala preferiria Trias a l'Hereu.

He escoltat les primeres paraules de Trias després dels resultats i el seu discurs m'ha semblat prou digne, i valoro positivament -després el temps dirà- la seva al·lusió a la voluntat no només de governar per als qui no l'han votat -això ho diuen tots els vencedors-, sinó que també ha esmentat els qui no han votat ningú, que crec que és la principal preocupació que haurien de continuar tenint tots els polítics. Entre les alegries i tristors de la nit electoral, la majoria solen oblidar el percentatge espectacular de gent que no vota, sempre superior als votants del partit majoritari. Una petit detall de la compareixença de Trias davant les càmeres és que ha estat el tercer a parlar, després de Duran i Mas, en aquest ordre. Ai, ai, ai, diria un barceloní. Quant a les previsions durant els quatre properes anys, suposo que tothom té clar que Trias rima amb Díaz, una rima consonant que alguns poden considerar falsa, que no equívoca, i que aquí ens marcarà la lírica i l'èpica del nostre futur més immediat. Anirem seguint els versos i al final veurem els resultats del poema.

Deixant de banda altres consideracions sobre els resultats locals, els seus protagonistes, antagonistes i personatges secundaris -alguns eternament secundaris amb diversos maquillatges- em preocupen els resultats del PP i formacions similars en tot el territori -no sé res dels resultats a la resta de la península, encara que m'imagino els valencians- que, en la mesura que sigui, estic segur que són un vot contra la immigració en les múltiples facetes que cadascú li vulgui atribuir. No cal dir que per moltes altres raons és un fet previsible el govern del PP en les properes estatals i que el seu govern no només durarà quatre anys.

Bé, no cal parlar-ne més per avui, que com sempre tots tenim feines més urgents o agradables.