impressió precipitada: colors europeus, o gairebé.

Primera constatació sense comentaris: a Europa han votat menys de la meitat dels qui ho podien fer. Aquí també. Per molt que uns i altres facin comparatives i interpretacions, el fet és inqüestionable.

Pujada espectacular a França de la ultradreta, però augments també remarcables en altres latituds. Encara més: Hi ha partits de dreta o d'esquerra en què el votant té un punt de xenofòbia, de racisme, d'exclusió, d'extremisme... que no apareix comptabilitzat? Jo diria que sí.

Pregunta sense resposta: Quin percentatge de votants sabria respondre les diferències que hi ha entre el Parlament europeu i la Comissió europea? No espero -ni sabria interpretar- les respostes.

Fragmentació important dels vots, però tot i així continuaran tallant el bacallà els mateixos.

En clau estatal. La fragmentació també es fa evident, però conserven la representació majoritària els de sempre.

Dos grups nous obtenen un percentatge remarcable de vots: Podemos i Primavera europea. Els qui mirem i llegim els mitjans del país a penes sabem qui són. No sé si ho sabrem, però cal estar atents a les noves propostes, no menysprear-les.

En clau interna, poques sorpreses. Ni tampoc sorprèn que a l'hora de les valoracions els discursos dels polítics es limitin a l'aspecte – o a l'espectre- nacionalista. Posats a dir, tampoc és sorprenent que els votants destaquin aquest aspecte: la simplificació és una constant de la vida i de la supervivència.

Mesquinesa en les darreres paraules que he escoltat en la intervenció de Navarro en saber els resultats. No sé si els socialistes, que són molts, que encara el voten es mereixen que continuï. Ja s'ho faran.

El blablabla de la Sánchez Camacho no només és exasperant, sinó que ratlla la bogeria en el sentit còsmic de la paraula. Que encara hi hagi votats del PPC demostra el mateix grau de bogeria o que els votants passen dels discursos dels líders i van a la seua bola ideal.

Etc.

En fi, Europa continua i tots hem guanyat en aquestes eleccions, menys els qui han perdut que no se sap -Navarro exclòs-, com sempre, ben bé qui són.

Gairebé se m'oblida. M'agrada la foto d'ahir del diari. No sé si tothom s'ha adonat que segons Madueño el destí dels candidats, que ja no ho són, és més aviat incert: compte que no caiguin. Bé pel fotògraf.

excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.

improvisació postelectoral

Primer. Menys alegries en els polítics i en els partits guanyadors: ha tornat a aconseguir majoria absolutíssima l’abstenció i ni una coalició heptapartidista farà canviar aquests resultats. Que les propostes individuals dels abstencionistes no tinguin cap repercussió en la vida mundial, europea, del país i quotidiana de ningú durant els propers cinc anys és cosa trista però tothom ho sabia.

Segon. Una estirada d’orelles a tots aquells, sobretot als més informats, que amb justificacions diverses han optat per quedar-se a casa a veure-les venir durant els cinc propers anys. Han oblidat que pràcticament cada actuació que fan o que reben té un articulat legal europeu que la contempla?

Tercer. He seguit una estona els resultats de les eleccions a Espanya a TV3: declaracions dels candidats i dels líders dels partits a Espanya i Catalunya (la paraula més repetida, amb escreix, per Duran i Lleida ha estat “porcentatge”: ja la podria haver normalitzat): extrapolacions per a les properes autonòmiques i estatals que obliden que tots tenim memòria de caragol i que un fet insignificant pot fer canviar la intenció de vot d’un dia per l’altre, valoracions en clau espanyola i catalana... En fi, que no ens diuen qui ha guanyat a Europa.

Quart. Sembla que a Europa han guanyat les dretes, cosa que ens imaginem que significa però que no acabem de saber com ens repercutirà perquè ignorem quines propostes concretes proposaran durant els propers anys i els diaris d’aquí només ens n’informaran a mitges, tot i que les resolucions del Parlament europeu tindran més pes que les dels parlaments nacionals.

Cinquè. Espero que els blocs polítics, que no llegeixo, parlin dels resultats europeus i en facin una valoració.

Sisè. Encara que emocionalment i culturalment tingui les meves preferències, políticament i econòmicament entenc que el futur realment decisori ha de passar per una política i una economia mundial. Tota la resta és un compàs d’espera.

Setè. Imagino i desitjo que el bonic cartell de Fontseré de dos post més avall no hagi inclinat ningú a votar la dreta: no m’ho perdonaria. Entenc, de tota manera, que una imatge, un líder o una paraula pugui ser més atractiu que un programa, sobretot tenint en compte que la majoria som persones molt ocupades en coses realment importants com per exemple la lectura d'una novel·la amb final incert.

(M'ho deixava. Vuitè. Avui, a les sis i dotze minuts serà lluna plena. Udolaran els llops i els homes i dones llops: no és cosa de màgia)