excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.