la qüestió és girar

Si jo fos..., què podria ser jo?, diria que molt soroll per no res, però això ja se sabia. Mariano bota els vots al carrer Gènova, gran afluència de públic-, Sánchez diu que està content, Iglesias, no... No he sentit el líder -com em molesta el mot líder- de Ciudadanos abans de retirar-me dels mitjans, però també deu justificar els resultats en clau esotèrica que se'ns escapa al comú dels mortals. Per cert, he sentit l'Ada Colau que també ha mentit: deia que han superat els pronòstics de les enquestes; bé potser tenia raó, els han superat a la baixa, cosa que no m'alegra.

Mal m'està dir-ho, però ja vaig suggerir que la cosa aniria així i que l'assumpte Fernández Díaz sumaria més que restaria a la resta d'Espanya -i aquest gentilhome que cada espanyol porta a dintre- , tot i que no sé per què també ho ha fet a Lleida. Tampoc no tinc clar fins quin punt el Brexit ha sumat vots al PP. Curiós això de Gran Bretanya, a la Borsa, qui m'és se'n va ressentir van ser els bancs, és a dir, aquells que no produeixen res, que no fan res tangible, mentre que no va afectar el gran intangible del nostre temps, els que es guanyen la vida a través d'internet: Google, Microsoft, etc. Per una persona com jo, procedent del món rural on tot era -remarco el passat-  més o menys diàfan, costa d'entendre i acceptar els nous paràmetres econòmics.

Ara és el moment de fer una altra predicció que tinc poquíssimes possibilitats d'encertar -a les cases d'apostes de la City es pagaria un milió a un-, però la deixo anar. Imaginem les converses del rei amb els líders dels partits: Rajoy, a veure-les venir; Sánchez, convençut que pot, però no compta amb Podemos; Iglesias, cap aquí i cap allà, però amb els dos anteriors res de res; Rivera... anecdòtic. Arriba el moment de parlar amb Rufian. Rufian accepta. Per què no el primer president xarnego de la història d'Espanya? I d'aquí a la República catalana...

excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.

des de la barrera

M’adono que fa dies que només toco d’esquitllada el tema polític, i no us penseu que amb la moguda de les municipals no me’n vénen més ganes, que si els barcelonins tocarem a 3,5 arbres per cap si votem a..., que si tindrem tants pisos de protecció oficial si votem a altre... Fins i tot ens canvien el sacrosant segon dilluns de Pasqua per facilitar el compliment del nostre deure de ciutadans. I és que no ens tenen confiança. I per acabar-ho d’adobar, apareixen dos presidents retirats –es retiren els presidents?- que, amb la complicitat necessària de la premsa, contribueixen a animar la festa. I no parlaré de França, ni del germà gran de la humanitat, ni de.... Que no acabaria. Ni tampoc de polítiques sectorials, com la d’Educació, que conec més de prop, per bé que vagament, i que un any més es presenta nefasta.

Perdoneu-me perquè ja sé, com vaig poder comprovar fa uns dies, que és políticament incorrecte parlar de toros, però és que aquest país i l’altre és una “corrida” en què un no sap ja qui és el toro, qui és el torero i a qui acabaran eliminant, encara que em temo que un modest ciutadà com vosaltres o com jo acabarem no sé si ferits de mort , però amb l’estoc clavat una altra vegada, perquè el que si que tinc clar és que sempre acabem envestint els enganys que ens mostren. El nostre destí és que juguin amb nosaltres i aguantar les banderilles i, en alguns casos, intentar esventrar el cavall, que no el picador. I mostrar una noblesa i una dignitat –quins mots més anacrònics- que aneu a saber on paren. I preguem perquè no ens clavin la puntilla, sigui per ballestilla, tirada o cachete, tant és, i que, desig va, al final ens indultin.

Em sembla que val més que plegui, que això dels toros em posa de malhumor i no sé com enfocar-ho, no com Maragall, que no content amb les declaracions dels darrers dies, avui insisteix a “La Vanguardia” amb un article titulat "El Estatut i la España plural" (queda enllaçat aquí?) a rentar-se les mans perquè ell ja és europeu i aquí queda l’Estatut; compte, també diu algunes coses prou assenyades. I acaba dient –Maragall sempre m’inspira-: “Me extrañaria mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut”. Que cabrón (amb carinyo), com si no sabéssim com acaben els toros. És clar que si el toro es converteix en vedella... O ja ho és?

P. S. Si voleu entrar en els blocs dels 6 toreros o toreres de Barcelona: Hereu, Trias, Fernández, Portabella, Mayol, García. De moment la qui té més comentaris en el darrer post, encara que el seu bloc sigui el menys actualitzat, és la García: 251. Tremoleu els qui pensàveu que teníeu rècords de comentaris.

Detecto en un dels posts cinc faltes d'ortografia, no parlo d'altres tipus, en català i cap en castellà. Cert que el que importa en campanya és que la llengua sigui un instrument de comunicació primària i jo no voldria que es pensés que des d'aquí proposo una altra cosa, però...
En fi, que la llengua -les llengües, diria jo- sigui un element d'unió, com diu la candidata del vídeo següent, encara que alguns l'haurien de fer servir amb preservatiu.