elegia de setembre

Tal com vam quedar, avui, darrer dia del mes de setembre mato les capçaleres de record de l’estiu, tot i que en deixo alguna en reserva per si en algun moment, quan el fred de fora sigui intens i la calefacció de casa em recordi vagament una espurna de la calor i de la despreocupació dels dies llargs, em ve bé tornar a les imatges de la platja per estimular el record o conjurar un futur hipotètic.




Em pregunto com és que no he fet cap apunt a partir d’aquestes imatges que a voltes, com la d’ahir, em servien d’il·lustració, segurament críptica, de l’escrit, i en altres casos, com aquesta que clou la sèrie, tenen una història per explicar o poden ser l’origen d’un conte inventat –de fades o gore, no importa- per entretenir. No en sé la resposta.



En fi, tot plegat el setembre ja no és el que era. No és el meu setembre d’infantesa o adolescència, de pàmpols rugosos i raïm arrancat gra a gra i, lluny, la mar. Ni el de més gran a la Barcelona on tot era possible i el curs començava a l’octubre. Ni el de després, que ja no definiré. Però els setembres tornaran –quants?-i... qui sap?