elegia de setembre

Tal com vam quedar, avui, darrer dia del mes de setembre mato les capçaleres de record de l’estiu, tot i que en deixo alguna en reserva per si en algun moment, quan el fred de fora sigui intens i la calefacció de casa em recordi vagament una espurna de la calor i de la despreocupació dels dies llargs, em ve bé tornar a les imatges de la platja per estimular el record o conjurar un futur hipotètic.




Em pregunto com és que no he fet cap apunt a partir d’aquestes imatges que a voltes, com la d’ahir, em servien d’il·lustració, segurament críptica, de l’escrit, i en altres casos, com aquesta que clou la sèrie, tenen una història per explicar o poden ser l’origen d’un conte inventat –de fades o gore, no importa- per entretenir. No en sé la resposta.



En fi, tot plegat el setembre ja no és el que era. No és el meu setembre d’infantesa o adolescència, de pàmpols rugosos i raïm arrancat gra a gra i, lluny, la mar. Ni el de més gran a la Barcelona on tot era possible i el curs començava a l’octubre. Ni el de després, que ja no definiré. Però els setembres tornaran –quants?-i... qui sap?

oració del setembre fugisser

Al migdia, i una mica més tard, rarament abans, sortim de les ones, contemplem el paisatge i, per no adormir-nos –i, per què no?- mentre el sol ens asseca , juguem a fer versos. Quan ens cansem, molt més tard, anem a dinar.

Ser i comprendre
Entre la terra i l’ona:
Rés del migdia.

Mar adormida,
Amable i fugissera,
Res no et demano

Sol de setembre,
On sigui que tu em trobis,
La llum em portis.

Solitud lassa,
On trobar companyia
La nit i el dia?

Sòl vora el marge:
Omple de saba nova
La ment i l’arbre.

Rere dels versos,
Ambicions i propòsits,
Mites i vida.

Rés del migdia:
Entre la terra i l’ona,
Ser i comprendre.

setembre

Volia anar a acomiadar-me del mar -potser encara repetiré- de l'estiu; tant m'era fer-ho al nord com al sud, però les circumstàncies em porten cap al Ter, cap a la Costa Brava que just el dia 12 de setembre va celebrar el centenari de la seva denominació oficial, encara que aquell any difícilment es podia esperar l'espectacular desenvolupament, per a bé i per a mal, posterior. Llegeixo l'article de Ferran Agulló publicat el 1908 a “La Veu de Catalunya” on per primera vegada es fa servir el terme: “Oh, la nostra costa brava sense parella al món...” Conec poc i malament aquesta costa, una mica de Palamós a Cadaqués i para de comptar. Els darrers anys gairebé no em moc de l'espai llanguíssim que va de Pals a l'Estartit. De fet, tret d'una estona a l'aigua i dels passeigs arran d'onades, prefereixo els interiors d'aquest Empordà tan variat i atractiu, tan robador d'ànimes i de cossos.

Les ones baten suaument la sorra. Les gavines, misteriosament, han abandonat la platja i fan una barrera blanca al riu. Fem un passeig curt perquè m'he llevat tard i hem quedat per dinar a Palau Sator, a Sa Torre. Mengem, a fora, un arròs caldós de peix i cabra, excessivament carregat de pebre. A la paret del fons, murmuri d'abelles; a la taula, un borinot espectacular ens circumval·la durant tot l'àpat. Abans de tot això, he pogut veure l'acte institucional del poble, que no incloïa cap parlament sinó únicament el cant de tres cançons, a part de la cloenda amb “Els Segadors”, la coral entona “L’Estaca”, un himne que em sembla una mica anacrònic, però que tal com està l'ambient és possible que vulgui tornar a dir alguna cosa. Encara una mica abans, veig per la tele una estona de l'acte del Parc de la Ciutadella; em fa gràcia que una de les tres sardanes triades sigui “Juny”, de Garreta. Més Garreta! Al castell -el botó de roda del territori-, han penjat dues banderes –avui les podeu veure a la capçalera. Les seves mides simbolitzen l'estat de la qüestió en aquest moment? Sigui com sigui, cal vigilar que no se les emporti ningú. Acabem el dia a l'Estartit, el darrer formiguer de la temporada, veient la gent desafiant els núvols amenaçadors que finalment acaben deixant anar una pluja suau, inconsistent, testimonial.

L'endemà, encara som a temps d'una passejada pel camí que va de l'Escala a Sant Martí d'Empúries. Visitem el Museu de la Sal. En la vitrina de l'entrada s'exposa “La sardana”, una revista local “literària” que es va començar a publicar l'any 1900 i de la qual la noia que ven les entrades no en té cap idea ni jo tampoc. Just davant de les ruïnes d'Empúries, a l'arena envoltada de mar, ens sorprèn la celebració d'un casament: blanca i vermella la núvia, molt ben triat. Els desitgem, de lluny, felicitat, una abstracció que de vegades es creu aconseguir. Sembla que ja de nit es casa per segona vegada l'Arancha Sánchez Vicario al castell de Peralada: no ens han invitat. Vols d'estornells, o potser de tords, omplen el cel de trajectes circulars i rasants a la cerca de branques on passar la nit. Més tard, torna la pluja suau.

Sorpresa final: al Museu de la Mediterrània, acaben d'inaugurar-se una exposició (fins al 31 d'octubre) sobre Ramon Llull, el nostre primer navegant universal. Deu ser casualitat que l'única lectura que m'he endut -Pla ja el tinc aquí- sigui Llibre del Gentil e dels tres savis?

Aquell gentil no avia conexenssa de Deu, ni creya en resurecció, ni aprés sa mort no creya esser nulla cosa...

Bufa una tramuntana que no aconsegueix emportar-se els núvols i juga a fet i amagar amb la pluja. Remor de branques i ombres fantasmagòriques que ballen ritmes sincopats. Al carrer, la temperatura és de divuit graus; a casa el termòmetre en marca vint-i-quatre. Això era ahir. M’ha arribat la tardor.