Em va sorprendre que sorprengués el
petó a la boca entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, encara més
sabent que entre els dos hi havia hagut discrepàncies en els darrers
dies; lleugeres, sí, però que enterbolien l'harmonia total
d'aquests dos homes.
M'incomoda parlar del fet perquè penso
que els lectors que passen per aquí tenen tan clar com jo, que el
practico sempre que les circumstàncies ho demanen, que la manera més
bonica de demostrar amistat, concòrdia, pau entre els homes, és un
petó a la boca; al menys així he estat educat. De la mateixa manera
que aquest costum m'agrada i em resulta natural, encara em costa
acostumar-me a fer petons a la galta de les dones que a penes conec;
tot i així procuro adaptar-me a les noves modes, quin remei.
Per si per casualitat passa pel blog un
bàrbar aliè a la tradició del bes a la boca, recordaré que el fet
ve de lluny i té gran seguiment, tot i que avui -sempre la mandra-
només en deixi constància a través d'un fragment prou conegut:
- ...E lo primer home que veuràs ab
llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la
boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que
porta, e fes-lo capità de tota la gent.
Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (cap.
VI)
