intangible i mesurable

Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.

costums seculars

Em va sorprendre que sorprengués el petó a la boca entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, encara més sabent que entre els dos hi havia hagut discrepàncies en els darrers dies; lleugeres, sí, però que enterbolien l'harmonia total d'aquests dos homes.

M'incomoda parlar del fet perquè penso que els lectors que passen per aquí tenen tan clar com jo, que el practico sempre que les circumstàncies ho demanen, que la manera més bonica de demostrar amistat, concòrdia, pau entre els homes, és un petó a la boca; al menys així he estat educat. De la mateixa manera que aquest costum m'agrada i em resulta natural, encara em costa acostumar-me a fer petons a la galta de les dones que a penes conec; tot i així procuro adaptar-me a les noves modes, quin remei.

Per si per casualitat passa pel blog un bàrbar aliè a la tradició del bes a la boca, recordaré que el fet ve de lluny i té gran seguiment, tot i que avui -sempre la mandra- només en deixi constància a través d'un fragment prou conegut:

- ...E lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (cap. VI)

la transparència de l'oli, i de l'aigua

Abans, al poble, hi havia més oli que aigua.

Qui més qui menys tenia uns bancals plantats amb olivers (aulivers) -sempre han sigut masculins aquests arbres, al poble- que en època de collita donaven fruits suficients per unes quantes barcelles que als molins del poble es convertien en una mòlta o les que fos. Líquid suficient per passar tot l'any i encara vendre'n. Em recordo anant al molí -més tard a la cooperativa- a buscar aquell oli dens i de transparència dubtosa amb uns càntirs metàl·lics que s'encabien perfectament als forats de la fusta de la carretilla. Després, a casa, els anava abocant a les gerres de ceràmica al fons de les quals s'anirien dipositant les oliasses. Per sant Antoni -al poble del costat a la Candelera-, Festa Major, que calia un descans abans de continuar amb la duresa de les feines del camp.

Al poble, abans, no hi havia gaire aigua: la que es recollia de la pluja a les cisternes, que anàvem traient en un poal (poval) segons les necessitats: per fer el menjar, per rentar-nos, per netejar la casa... A la cuina teníem un d'aquests poals galvanitzats plens d'aigua on, a les tardes d'estiu, quan no em veia ningú, tot el cos suat de jocs inacabables, m'hi amorrava per beure i per refrescar la cara. L'aigua s'acabava alguns estius i havíem de comprar-la en qualsevol dels pobles de més al sud o de més a l'oest. Ens arribava en el remolc d'un tractoret i ens passàvem una bona estona traginant-la fins a la cisterna. No era la mateixa aigua i estic segur que a casa no haguessin dubtat a rentar-se amb oli si no fos que l'oli hidratava més que rentava.

Ara, al poble, avanços de les tècniques, l'aigua és abundant, fins i tot rega alguns hortets modestos. L'oli, com sempre; potser no tan dens, potser sense aquell gust tan penetrant, a vegades fins i tot ofensiu.

Veig, i llegeixo, que alguns pagesos o empresaris ara embotellen l'oli en recipients bellíssims, a vegades minúsculs i d'una aparença de fragilitat que et posa l'ai al cor. En ponderen les seues qualitats, els beneficis per a la salut, la modalitat de les olives, la cura que han tingut en el seu conreu..., en definitiva, és el progrés. I el venen a preus d'or. A casa, com que els costums són difícils de canviar, fem servir l'oli com si fos aigua i encara ens retraiem que gastem massa aigua. Ja no és el nostre oli, però continua sent l'oli del poble comprat en garrafes, tot i que si volgués, també me'l vendrien en boniques ampolles de vidre, però, què en faria a casa amb la fragilitat de tant vidre com necessitaria? D'acord, només em caldria aprendre el color del contenidor.


P.S.: Si algú té temps, pot llegir aquesta notícia oleícola ben recent que trobo il·lustrativa i complementària dels paràgrafs anteriors, del seu esperit, o antiesperit.

com tothom

Els dies laborables dormo una mitjana de cinc hores que comencen a comptar cap a les dues de la matinada. Durant aquestes hores tardanes, procuro no fer soroll, per principis i perquè la veïna que té el dormitori just sota el meu... L'altre dia ens van trobar a l'escala i em va dir que sempre em sentia quan jo anava a dormir. M'ho va dir somrient, però al darrere del somriure s'endevinava el retret d'altres vegades. Després, com si el meu horari la sorprengués, em va preguntar què feia durant aquelles hores en què ella ja dormia.

-Com tothom, llegeixo, alguna vegada miro una pel·lícula, escric, m'estic una estona a l'ordinador, escolto música, preparo alguna classe, corregeixo exàmens, parlo de tu...

20 N (ara fa, si fa no fa, 600 anys)

Els aspectes sobre la cortesia i el menjar dels darrers apunts em fan pensar en Lo Crestia d’Eiximinis, en el tercer llibre, on dóna consells de comportament a la taula que de tant en tant algú reprodueix amb la finalitat de provocar somriures en veure alguns costums del segle XIV que actualment han estat feliçment superats. N’actualitzo –literalment i malament- i en copio alguns:

Sempre que hagis d’escopir a la taula, escup darrere teu si hi ha espai suficient, mai no escupis en el banc en què seus, i si no hi ha espai, escup entre les teves cames i amaga la teva escopinada tant com puguis. Mai no escupis de tal manera que l’escopinada hagi de passar per sobre la taula ni per davant de ningú.

Estant en la taula, encara que estiguis prop del foc, no t’eixarranquis de manera que se’t vegi alguna part vergonyosa ni res dels genolls cap amunt.

No escupis mai en la mà res que hagi estat dins d ela boca, perquè és gran immundícia; i per aquesta raó són poc polits aquells qui mengen cireres o prunes o fruita amb pinyol i escupen el pinyol a la mà. Basta que baixant el cap, escupis el pinyol sota la taula.

Si et convé riure mentre menges, posa’t sempre la mà davant de la boca de manera que ton mastegar no faci fàstic als altres.

Si t’han convidat, procura que els altres no t’hagin d’esperar, arriba a temps.

Si has convidat algú, mai no lloïs el teu dinar, ni ton convit, ni el teu vi, ni res del teu, perquè és cosa dels altres lloar-ho, i, si no ho fan, romanen descortesos, i tu, no lloant-ho, romans cortès i prudent.

No facis tan poc bocí que sigui ridícul, com feia aquella nòvia que d’un pinyó en feia dos o tres bocins.

Mai no t’aixequis de taula per anar a lloc privat ni per servir secretament a natura, ni immediatament després de dinar no aniràs a fer aquestes coses, perquè és molt menyspreable. I si necessites fer el contrari per algun accident, no mengis amb els altres, sinó tu sol en la teva habitació.

Francesc Eiximenis: Lo Crestià

Segurament m’he precipitat a l’hora de triar els fragments segons el pla inicial, perquè m’adono que mentre alguns costums que blasmava estic segur que ens semblen realment reprovables, d’altres segueixen ben vius ara, fa just 600 anys de la mort -qui sap si un 20 de novembre- de l’escriptor. Per què uns sí i els altres no? L’evolució dels costums, que sovint ens sembla tan lògica, és un misteri per molt que intentem racionalitzar-ne les causes o considerar-les d’una lògica indiscutible.

Per cert, algú sap si en els blocs es prepara alguna celebració amb motiu d’aquest aniversari?