costums seculars

Em va sorprendre que sorprengués el petó a la boca entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, encara més sabent que entre els dos hi havia hagut discrepàncies en els darrers dies; lleugeres, sí, però que enterbolien l'harmonia total d'aquests dos homes.

M'incomoda parlar del fet perquè penso que els lectors que passen per aquí tenen tan clar com jo, que el practico sempre que les circumstàncies ho demanen, que la manera més bonica de demostrar amistat, concòrdia, pau entre els homes, és un petó a la boca; al menys així he estat educat. De la mateixa manera que aquest costum m'agrada i em resulta natural, encara em costa acostumar-me a fer petons a la galta de les dones que a penes conec; tot i així procuro adaptar-me a les noves modes, quin remei.

Per si per casualitat passa pel blog un bàrbar aliè a la tradició del bes a la boca, recordaré que el fet ve de lluny i té gran seguiment, tot i que avui -sempre la mandra- només en deixi constància a través d'un fragment prou conegut:

- ...E lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (cap. VI)

regalar petons escalfa

Parlo amb tres o quatre botiguers del barri que treuen fum per la publicitat institucional a través de TV3 que recomana regalar petons durant aquestes festes. Em diuen que només els faltava això per solucionar les escasses expectatives de venda d'aquestes festes, que tothom ja fa petons, més petons que mai, directament o virtualment, que, si convé, ells estan disposats a fer els petons que calgui a cada comprador que s'endugui alguna cosa de la seua botiga. L'únic en què no es posen d'acord és si haurien de fer petons segons la magnitud de la compra (un petó cada euro, cada deu euros...) o un petó solitari amb més o menys intensitat segons... La solució no és fàcil i pot conduir a arbitrarietats i malentesos.

A mi, la veritat, en la meua qualitat de comprador, d'espòs, d'oncle, de padrí, d'amic, etc., la campanya, que durarà fins a Reis, no em sembla malament. Si algú s'atreveix a insinuar que en lloc dels meus petons preferiria un regal materialment més consistent, sempre puc recórrer, a més de a la qualitat dels meus òsculs, a la campanya de la tele, que no cal dubtar que té al darrere el vistiplau de la força política majoritària del país i dels seus socis de govern, si no, de què? I si l'argument no em funciona, m'ho acaben de posar en safata avui mateix: he d'estalviar per pagar la factura de la llum que m'arribarà l'any que ve. Quina podridura d'Estat, que es fa el despistat, i la meitat dels grans acabaran als consells d'administració de les elèctriques, i d'aquí no en parlarem, que ara no toca.

Avui he parlat també amb un dependent de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya. M'ha dit que tenen una feinada (l'iPhone més barat -només es pot triar entre el blanc i el negre- pràcticament 400 euros). M'ha assegurat que, de moment, no tenen consigna de fer petons als compradors. Aquests americans!