L’última que a les naus va pujar (visió lamentable!),
Hècuba, dels seus fills fou trobada enmig dels sepulcres
mentre estava ajaçada als túmuls, besant els seus ossos;
l’arrossegaren les mans dulíquies; sols unes cendres
aconseguí de treure i amb ella emportar-se: les d’Hèctor.
Sobre la tomba d’Hèctor un blanc cabell va quedar-hi
del seu cap: un cabell i unes llàgrimes, mísera ofrena.
Ovidi. Les metamorfosis.
No hi ha remei. L’interior ja és buit. No hi podrà fer res el sacerdot -cada dia són més petits els taumaturgs- amb la seva vareta màgica i el casc de protecció acord amb el temps. Massa llestos -i aquest cop no ha sigut Ulisses-, s’escampen ja per la ciutat i tard o d’hora la polis, com Troia, serà vençuda. Qui són? D’on vénen? No té cap importància. Només resta esperar que les naus s’emportin, ignot destí cap a les estrelles, les supervivents de la ciutat dels ossos, amb un únic cabell blanc sobre la tomba de no se sap qui. Mísera ofrena.
