L’última que a les naus va pujar (visió lamentable!),
Hècuba, dels seus fills fou trobada enmig dels sepulcres
mentre estava ajaçada als túmuls, besant els seus ossos;
l’arrossegaren les mans dulíquies; sols unes cendres
aconseguí de treure i amb ella emportar-se: les d’Hèctor.
Sobre la tomba d’Hèctor un blanc cabell va quedar-hi
del seu cap: un cabell i unes llàgrimes, mísera ofrena.
Ovidi. Les metamorfosis.
No hi ha remei. L’interior ja és buit. No hi podrà fer res el sacerdot -cada dia són més petits els taumaturgs- amb la seva vareta màgica i el casc de protecció acord amb el temps. Massa llestos -i aquest cop no ha sigut Ulisses-, s’escampen ja per la ciutat i tard o d’hora la polis, com Troia, serà vençuda. Qui són? D’on vénen? No té cap importància. Només resta esperar que les naus s’emportin, ignot destí cap a les estrelles, les supervivents de la ciutat dels ossos, amb un únic cabell blanc sobre la tomba de no se sap qui. Mísera ofrena.
9 comentaris:
mans "dulíquies"?...
De Duliqui, illa prop d'Itaca, em sembla.
Sort que ho has dit, jo ho he buscat i no ho he trobat, ep.
Surt a l'Odissea. Encara que aquí es podria substituir per barcelonines :-)
Tornant del centre m'he trobat mig Olimp caigut al mig de la Rambla, i llavors he entés les fotos.
Què xulo, per cert.
Realment xulo i suggerent, ja ho veus. (Em va fer gràcia trobar el nen amb la vareta màgica a l'interior del cap. Que cony fotia aquest nen tan preparat al mig de la rambla de catalunya?)
S'ha de reconèixer: la foto és fantàstica, pere.
No ho és en si mateixa, però sí la sensació sorprenent de l'instant.
... i com parlava amb el seu pare a través de l'ull.
Publica un comentari a l'entrada