La pluja m’agafa desprevingut i em refugio a
la Llotja. Avui és un dels dos dies a l’any en què hi ha jornada de portes obertes. L’hostessa de l’entrada, no sé si pel meu paraigua antiquat o per l’impermeable vermell de procedència sueca, em dona un fullet explicatiu en anglès –no m’atreveixo a desfer-li la seva agudesa perceptiva-, i m’afegeixo al grup que espera el guia que ens explicarà la història de l’edifici, anècdotes incloses.
En la primera part em sembla escoltar l’Idelfonso Falcones. Quan escriurà algú la història de la Llotja? No em malinterpreteu, m’ho passo molt bé amb les explicacions, recordant el que sé i aprenent coses noves. Si no el coneixeu, heu de concertar una visita guiada a l’edifici, estic segur que us agradarà. Canviem de guia. Ara és un senyor gran que ens introdueix en la part que ocupa la
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de sant Jordi. Ens asseiem a la sala d’actes on ens torna a informar sobre els personatges que van estudiar en la institució. Continuem la visita per passadissos farcits de quadres i escultures i per sales més intimes que les anteriors. Finalment, el nou guia ens diu que es el director de l’Acadèmia –avui, excepcionalment, fa de cicerone del nostre grup-. Ens diu com n’és de difícil que els poders s’interessin per preservar el patrimoni
cultural. En Jordi Bonet és també l’arquitecte de la Sagrada Família i per un moment es desvia del discurs i ens recorda el perill en que es troba l’edifici a causa de l’AVE. És l’únic moment en què els visitants mormolen paraules d’aprovació. En aquest precís instant sona el Mikado. Jo, que rarament porto mòbil, sé que ja he begut oli, que he caigut en desgràcia; l’apago ràpidament, però sóc conscient que no hi ha res a fer: estic fitxat, ja res no serà el mateix. En sortir de la Llotja, a penes unes gotes. Us deixo amb una alegoria sobre el comerç amb Amèrica pintat al sostre, que miro per despistar, i que segur que podeu interpretar.
Abans de trobar-me amb la Joana entro un moment al Museu Marès, amb tot l'espai sota cobert ocupat, però els diaris d’avui no en parlen,
estan recitant uns quants poetes aragonesos en uns dels nombrosos
actes poètics d’aquests dies (qui serà el/la nou/nova poeta de Barcelona? El dimarts se sabrà). És el torn de
l’Almudena Vidorreta. Em captiva la seva barreja d’innocència i ironia en els poemes, que comparteixo intel·lectualment -no sabeu com i quant!-, encara que vitalment ja no pugui; i la seva cara i el seu vestit virolat i el nerviosisme que no deixa traspuar més que en els enllaços sense pausa dels poemes, i no vull continuar escoltant els altres poetes. M’adono que conec tan poc la poesia que es fa fora d’aquí... Més tard busco a Google i recupero les seves lletres, que no la seva veu, la seva mirada, el seu posat, i arribo a
un bloc que és una antologia que m’hauré de llegir a poc a poc, i també, potser, aquest
altre lloc, "polacs" a banda. No continuo explicant la resta del passeig per la rambla de Catalunya guarnit amb les excepcionals
escultures d’Igor Mitoraj perquè ara prefereixo compartir amb vosaltres, sense comentaris, tres poemes de l’Almudena. Potser en un altre moment ja parlarem de la resta.
Soy una mujer polivalente y puedes medirme en letras.
De cien a doscientos versos de mi carne
esparcidos en papel cuadriculado a tinta verde.
Puedes medirme en letras como briznas de hierbas
utilmente pisadas como mi nombre a lápiz
y así, después, puedes quemarme o borrarme,
puedes fumarte mi importancia y olvidarme…
Ya lo has hecho, y hoy me das un verso a cambio
y yo me convierto en aire que no respiras por estar condensado,
soy aire al que renuncias para que pueda escribirte.
De manera que puedes, puedes medirme en letras.
Permití que me escribieras para después borrarme.
Si soy una mujer polivalente, ¿por qué no puedes usarme ahora?
De cien a doscientos litros de tinta verde, condensada,
exprimiéndome la carne para que salgas, expulsarte
y ganar así unos versos con los que midas
la hierba que pisaste, las letras de mi nombre borrado por ti.
Anda, pésame
aquí cincuenta y dos kilos de verso
acumulado mayormente en las caderas.
Si me das una palmadita como a las niñas malas
es posible que eche a andar:
Ahí va una vanguardia imprevisible,
un poema flácido capaz de reponerse
y mirarse al espejo por última vez;
muslo de letras, piel de estrofa clásica,
tengo las uñas como cesuras
y aún te empeñas en recitarme...
mira que una vez analizado el poema
dicen que no hay nada más.
Tratabas de arrancarme la piel a tiras,
convertirme en un abrigo y exhibirme.
Pero no pudiste hacerlo después de todo:
una zorra no es suficiente.
Gràcies, germana pluja, que diria l'Eugeni d'Ors.
