diàspores

Miro les riuades de gent que ve de l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.