passa bou per bèstia grossa

A vegades un sol element és suficient per detectar una situació. Que el periodisme peninsular, reflex de la societat en general, va a la baixa ho confirma l'ús continuat i creixent del mot genèric migrant. No tinc clar si és mandra, irreflexió, moda (dubto que siguin els correctors lingüístics del mitjà, o sí?) o simplement ignorància el fet que periodistes i redactors tinguin dificultats per distingir entre emigrants i immigrants. En tot cas, és un menyspreu a la precisió lèxica i conceptual, una simplificació inconcebible, i, sobretot, una desconsideració als migrants, tot i que alguns em podrien dir que distingir entre uns i altres fomenta una divisió innecessària i classista. No et fot!

Per cert, crec que en català, no sé si en castellà (en altres llengües, com l'alemanya, sí), no existeixen dues precisions més, la del remigrant, és a dir l'emigrant que torna al país d'origen, ric o pobre, no importa; i la del transmigrant, l'emigrant que simplement transita per un país, per un territori, fins aconseguir instal·lar-se en aquell que desitja. Que després el desig no concordi amb la realitat esperada és una altra història habitual que sobrepassa el concepte geogràfic de migració i els seus derivats actuals, encara que en un futur pròxim acabi de tenir una paraula que inclogui la decepció d'aquest nòmada voluntari o forçat.

Rellegits els dos paràgrafs anteriors, em pregunto si no és una frivolitat aquesta convers filològica i concloc que no més que els monòlegs dels mitjans que parlen alegrement amb to patètic dels migrants.

 

diàspores

Miro les riuades de gent que ve de l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.

baixant i pujant (parades)

Divendres a quarts de nou del vespre, el passeig de Gràcia bull. A les parades del llibre antic i d'ocasió no ens fem nosa, potser perquè tothom ja ha trobat el que volia, potser perquè la gent matina per veure si els llibreters de vell han afegit algun exemplar nou a primera hora. M'embadaleixo una mica i acabo comprant un únic llibre que confirma que Unió va a la baixa: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), amb dedicatòria de l'autor inclosa -no a mi, esclar-, 5 euros. Escrit per Albert Balcells.

Pujo per l'altra banda del passeig. Aquest any només hi ha parades entre Diputació i Consell de Cent. Ja van tancant. Abans, però, m'he aturat una estona a parlar amb un venedor de carrer, negre com el carbó que dirien els clàssics. No m'interessa el material que ven sinó la samarreta que porta i li demano permís per fer-li una foto. No em posa cap inconvenient, se situa bé amb un fons de paret, però li dic que prefereixo que al seu darrere hi hagi la botiga Santa Eulalia,  històric esplendor del passeig. Li ensenyo la foto resultant i xerrem un moment; em diu que pròximament ja portarà samarretes com la que duu. Imagino que tindrà variacions en la primera paraula i múltiples llengües, també la catalana, però encara que no fos així auguro un èxit de vendes: som un país solidari, sempre al costat del dèbil. Posats a trobar un inconvenient, jo hagués preferit que en lloc d'una segona persona del plural s'haguessin decidit per la primera, però la realitat és la que és.

Per cert, ja fa temps que als mitjans sento i llegeixo el generalista mot migrans, que imagino que és un neologisme que qui sap si és quedarà. De fet, el periodisme tendeix cada cop més a la vaguetat, a la imprecisió, a la mandra: alguns ja no distingeixen entre immigrants i emigrants o tant els fa. La qüestió és omplir espais i que la gent els miri.