diàspores

Miro les riuades de gent que ve de l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.

és la guerra...!

Dulce bellum inexpertis

Erasme


No he visitat el castell de Montjuïc des que el van “renovar”. Vaig exposar en el seu dia la meua opinió a tothom que la va voler escoltar i vaig callar. Avui, sense dir res nou, faig meus les paraules de Juan Carlos Losada a "La Vanguardia". Afegiré, en defensa dels polítics, que, com és sabut, no són més que un reflex d'una part de la societat, tant dels qui has han votat com dels qui s'han abstingut

Per què es va eliminar el Museu Militar de Montjuïc? Quina opinió li mereixen decisions d’aquesta mena.
Va ser una acció molt lamentable fruit del sectarisme polític i de la ignorància de gran part de la classe política catalana. Era un museu militar excel·lent amb peces úniques, gens bel·licista, però per criteris ideològics, en nom d’un presumpte pacifisme, es va tancar. A la ciutat s'han obert desenes de museus absolutament trivials i s’ha tancat aquest que era magnífic perquè a alguns els semblava fatxa. El que és curiós és que molts dels que en van impulsar el tancament ara s’apunten amb entusiasme a les recreacions bèl·liques del tricentenari

També entenc que digui:

... Però s'ha de tenir present que els destacats avenços de la medicina, de la metal·lúrgia, dels mitjans de comunicació i de les mateixes lleis humanitàries, que aspiren de fer de la guerra una cosa una mica menys salvatge, són algunes de els conseqüències positives encara que no compensin l'horror dels conflictes bèl·lics.

En el cas de fer les guerres una mica menys salvatges, només cal fixar-se aquests mateixos dies en el comportament d'Israel, que a vegades avisa amb antelació dels llocs que atacarà per tal que no paguin justos per pecadors.

fill de franquista

El meu pare va anar a la guerra als 17 anys, enrolat a la centúria de Girón, és a dir, amb els falangistes, o jonistes, o franquistes. En acabar la guerra va venir a parar a Catalunya, on va morir quan li va arribar l'hora, ara fa més de trenta anys. M'estalviaré els detalls de la seua biografia, que no té cap interès per al públic en general..., potser només un detall que em consta: mai no va demanar ajuda espúria per medrar, ni quan, passant penúries econòmiques, com tants altres, el seu antic cap va ser ministre de treball i es va posar en contacte amb ell.

En definitiva, no es pot dir que el meu pare em proporcionés exemples de moralitat que m'hagin estat gaire profitosos, però no li retrec, és aigua passada.