Miro les riuades de gent que ve de
l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que
em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules
d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la
fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen
mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos
lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes
mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso
vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som
ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de
tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.
ACCEPTEM FALÒRNIA COM A ANIMAL DE COMPANYIA?
Fa 30 minuts
3 comentaris:
Em sento igual de desorientada i sense paraules quan veig imatges i quan expliquen les estranyes aliances que als països d'origen han de solucionar el problema.Pel mig se m'interposen fotografies en blanc i negre, d'aquí mateix, fa setanta i pocs anys.Tot són -i eren- camins incerts i dolorosos i l'esperança la veig com un consol més que no pas una empenta.
Bon dia des de l'altra banda del banc.
Desorientats tots, doncs, jo també i adolorits tots... i sense solucions.
I la pregunta, A. i Carme, és com podem estar tan desorientats, potser dubtosos.
Bona nit des d'un banc més llunyà, A.
Publica un comentari a l'entrada