Negror total en les hores -potser només
minuts?- sense rellotge que el cos és incapaç de mesurar.
Et rendeixes. Obres els ulls. A la
paret, la claror tènue, reflex del núvols enrogits, que entra per
la finestra. Siluetes conegudes dels objectes.
Tornes a la foscor. Marquen el temps
els batecs dels polsos, que et semblen més intensos segons com mous
el cos.
Pots distingir perfectament les línies
incolores de la cortina de la finestra. Cap soroll, ni el de la teva
pròpia respiració, només el ritme precipitat dels batecs del cor.
Retorn a l'interior del teu món
estèril, sense pensaments, únicament conscient del lloc i d'un sol
desig: que el temps desaparegui.
Vibració llunyana de l'ascensor. No
saps si l'agafen o el deixen. Mires el sostre, gris, sense marques.
Foscor.
Ombres.
Penombra.
Et pesa la humitat d'aquesta nit que
vas dividint en fragments irregulars d'un temps que ignores.
El matí que no arriba.