Llegeixo que algú ha
publicat un dietari. No l'he llegit. Hi ha qui pensa que els dietaris
són una transcripció més o menys fidel, pròxima, dels dies del
seu autor. Potser sí o potser no. No necessàriament més fidel que
la literatura que conté una novel·la o un poema. A la fi, el
subjecte que escriu tria. Escull moments i els sintetitza o els
amplia mentre en deixa d'altres fora de la seua focalització. Encara
més, l'escriptor, mira, reflexiona, tria, però també ornamenta amb
intencionalitat el que va escrivint, desvia o falseja segons li vagi
bé, segons el seu estat d'ànim, segons la seva capacitat
expressiva, fins i tot, ai!, segons els lectors que preveu.
L'escriptor, com l'humà que hi ha al darrere, sempre té un punt
d'impostor, encara aquell que actua amb la màxima sinceritat.
Fa uns quants dies
escrivia jo mateix el que es podria considerar la pàgina d'un
dietari:
Nit de finestres
obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons
apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de
motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable
d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de
baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.
Des de la terrassa -el mateix aire invisible,
estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca
l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un
balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia
immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la
taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en
una espera.
Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és
demà.
Ara, per un moment, em
faig només lector objectiu i poc tendent al lirisme del text:
Calor.
Sons que penetren des
de l'exterior: Música llunyana, cotxes, moto estrident, aires
condicionats. Refila un ocell (nocturn, o diürn despistat?).
Pressentiment que al
llit continuarà la calor.
Fora, a la terrassa, la
calor no minva.
Mirada al cel, la
lluna, calitja.
Focalització d'una
casa: balcó tènuement il·luminat, noia asseguda, reflexió breu
sobre la noia.
Sensació de sed i
desig de calmar-la.
Constatació que queda
poca nit.
Acabo de confegir el
mateix text. Despullada, la síntesi perd interès -o no, mai se sap-
però continua mostrant un moment del dia (o de la matinada, prop de
l'alba). Ara, la qüestió és si el text, no importa si el primer o
el segon, que són el mateix, es corresponen amb una realitat
viscuda.
Realment estava despert
l'escriptor en aquella hora suggerida? Feia calor i les finestres
eren obertes? Se sentia alguna música? I el soroll dels vehicles,
dels aires condicionats, de l'ocell? Va sortir a la terrassa i va
veure un balcó il·luminat? Hi havia una noia asseguda en plàstic
blanc al balcó? Desitja menjar fruita l'escriptor per la nit o
prefereix un got d'aigua o una coca-cola, o res?
L'escriptor avui vol
ser sincer i manifesta que es va deixar emportar per la imaginació,
que no tot va ser ben bé com va escriure, que no només va triar i
ometre, sinó que també va inventar. Què? Per què? No té cap
importància. Fins i tot és possible que l'escriptor fes estona que
dormia.
