alba

Negror total en les hores -potser només minuts?- sense rellotge que el cos és incapaç de mesurar.

Et rendeixes. Obres els ulls. A la paret, la claror tènue, reflex del núvols enrogits, que entra per la finestra. Siluetes conegudes dels objectes.

Tornes a la foscor. Marquen el temps els batecs dels polsos, que et semblen més intensos segons com mous el cos.

Pots distingir perfectament les línies incolores de la cortina de la finestra. Cap soroll, ni el de la teva pròpia respiració, només el ritme precipitat dels batecs del cor.

Retorn a l'interior del teu món estèril, sense pensaments, únicament conscient del lloc i d'un sol desig: que el temps desaparegui.

Vibració llunyana de l'ascensor. No saps si l'agafen o el deixen. Mires el sostre, gris, sense marques.

Foscor.

Ombres.

Penombra.

Et pesa la humitat d'aquesta nit que vas dividint en fragments irregulars d'un temps que ignores.

El matí que no arriba.

primera aproximació als rossinyols que canten

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

M'estava llegint els poemes de demà. Podria dir que el dia s'apagava, però ara els dies no s'acaben mai. He anat sentint més que escoltant (si no fos pels comentaris d'ahir de l'Allau i la Clidice, m'hagués passat desapercebut) el refilar d'un rossinyol que algú té engabiat (diuen que és difícil que prosperin els rossinyols en captivitat). Una mica més tard, els xiscles i els vols de les orenetes omplien el pati i callava el rossinyol.


ROMANCET DEDICAT A MOS AMICS D. ANTONIO RUBIÓ I D. LLUÍS CARLES VIADA

Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua:
cantaves l’amor de Déu,
l’enyorament de la pàtria,
los misteris de nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta , que viu
de cançons i de becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol, refila i canta,
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata.
Diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintra la gàbia.

Jacint Verdaguer (9 de maig, 1897)

No en sé res dels rossinyols, no sé si n'he vist cap en algun momentde la meva vida. Crec que els he sentit moltes vegades, però els meus coneixements ornitològics són escassos i no sé si els he confós amb algun altre ocell. Tampoc no sé si ara -ho feien abans?- els enamorats parlen de rossinyols, però potser els poetes -els poetes són molt influenciables- encara en fan versos. No em ve a la memòria si entre els més nous que conec apareixen. En tot cas, ara que tants demanen el retorn a la natura, segur que tornaran a fer-se presents.

Mentre espero el moment de la seva reaparició, se m'acut que per si de cas enamorats o poetes -i qualsevol altre- en volen parlar i no s'atreveixen per por de confusions, potser els anirà bé aquest intent d'ajudar-los en la seva identificació.



En aquesta web anglesa, per si queden dubtes, es poden consultar moltes altres modalitats de cant, algunes dels aiguamolls de de l'Empordà o d'Agramunt.

I ja posats, no em puc resistir a deixar el cant d'un altre rossinyol que deu estar molt oblidat, però que alguns coneixíem prou bé fa força anys.

blanc sobre blanc no sempre és blanc

Sempre m’ha semblat que cal buscar l’equilibri –fer-ho amb intensitat o trobar-lo ja és demanar molt-, així que avui li toca al blanc, entremig, tots els altres colors, que són els que m’agraden.

El blanc em supera; mentre que el negre és humà, té intensitat, el blanc el trobo massa eteri, excessivament d’un altre món. El blanc s’ha de respectar, el blanc és intocable, el blanc és massa ideal. Són tan lletges les taques en els blancs... Sí, podria parlar dels blancs que m’agraden, com els del naixement del dia –els veig ben poc- que serveixen per donar colors als negres de la nit i et tornen a la realitat (?), o els blancs de les parets de les cases blanques que a migdia, amb el daurat del sol, perden la puresa, i al capvespre, quan el sol ja s’ha post i la paret ha perdut la vermellor, adopta, només per un moment el blau i el gris del cel i de la mar...

El blanc, però sempre és efímer - com aquest blanc sobre blanc només d’avui- i fals, tendint a canviar. No em parlem més. Tres poemes avui en el blanc sobre blanc. I en tots tres, espurnes de dol. De l’alba, dol de la separació dels amants, em quedo el verd de l’herba; del dia blanc, els violeta que el poeta no diu; del poema de la triplement blanca, el vermell de la sang del mosquit.

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

Alba anònima.


Dia blanc

Un núvol trist, d’una blancor infinita,
Jeu sobre els camp dels ametllers florits
Que tot just a reviure aconduïts,
Tenen enyor i encara no sospita.
Avui és més immòbil la muntanya
I per a l’herba no hi ha gens de bres;
Són dòcils les rengleres d’ametllers
I pesa arreu la quietud estranya.
Oh pur comerç, transida il·lusió!
Què us demana en el món i què us conforta?
Val la pena del vent i de la por?
¿A quin lloc, prop d’ací, hi haurà la morta,
dormida en pau, dormida en flor, que porta
el vestit blanc de la comunió?

Josep Carner


SET

Vaig arribar a dir-te
que era un abisme el que ens separava.
Però si només fos això, rai!
El que ens separa
és un mosquit aletejant per un crepuscle
fent-se gran dins d’un cor esbatanat
davant del llac
el que s’escola pels confins del paradís
ple d’aranyons i vols de garbes
ple de castells i tots enrunats
ple de passats i tots fets present
i amb un cisterna que calma la set
la set d’univers...
El que ens separa és el mosquit.
A mi em pica. I a tu no.
Blanca
3 de setembre de 2007

Blanca Llum Vidal

I deixo el blanc sobre el blanc. No reincidiré.