1.3.13

alba


Negror total en les hores -potser només minuts?- sense rellotge que el cos és incapaç de mesurar.

Et rendeixes. Obres els ulls. A la paret, la claror tènue, reflex del núvols enrogits, que entra per la finestra. Siluetes conegudes dels objectes.

Tornes a la foscor. Marquen el temps els batecs dels polsos, que et semblen més intensos segons com mous el cos.

Pots distingir perfectament les línies incolores de la cortina de la finestra. Cap soroll, ni el de la teva pròpia respiració, només el ritme precipitat dels batecs del cor.

Retorn a l'interior del teu món estèril, sense pensaments, únicament conscient del lloc i d'un sol desig: que el temps desaparegui.

Vibració llunyana de l'ascensor. No saps si l'agafen o el deixen. Mires el sostre, gris, sense marques.

Foscor.

Ombres.

Penombra.

Et pesa la humitat d'aquesta nit que vas dividint en fragments irregulars d'un temps que ignores.

El matí que no arriba.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Ahir en posar-me al llit vaig pensar: aquesta nit serà llarga, plou sobre el teulat amb força i el llevant ho ho colpeja tot sense pietat. Vaig témer passar la nit amb l´ai al cor, però no, no vaig tenir ni esma d´agafar un llibre que ja tocava el despertador a les set i apa, torne-m´hi!
Em fan pànic les nits en blanc.
Però...pel que intueixo, el teu desvetllament es deriva de la febre, un altra forma de sentir-te petit i indefens.
Cuida´t molt Miquel, si és la grip tarda en marxar, es resisteix a quedar-se entre els llençols. A mi m´ha deixat destemperada i amb les busques del rellotge una mica perdudes.

miquel ha dit...

No hi ha res com el cansament (i la conciència neta:-) , A., per agafar un bon son. La veritat és que a vegades els elements fan por i m'imagino l'escena que dius.
Les nits en blanc, al llit, són inacabables. Sí, en el meu cas és la febre -tens raó en la indefensió, sobretot mental, que la física més o menys queda assumida.- que ara ja va baixant i ja veus que em permet escriure alguna cosa.
En fi, ens cuidarem i recuperarem ritmes; el meu més lent que el teu :-) Gràcies.

fra miquel ha dit...

Vinga! A fer bondat. De vegades les inclemències corporals ens obliguen a un descans. Cuida't i fes-te cuidar ;o)
Que milloris aviat
Abraçada

miquel ha dit...

Gairebé estic en forma, fra; bé en el meu cas estar en forma és un eufemisme :-)
Gràcies. Una abraçada.