el fracàs escolar de Josep Pla

No sé a través de quin mitjà escolto algú –desconec fins a quin punt qualificat- que diu aproximadament (corregiu-me la meva mala memòria) que si traslladéssim els alumnes del nostre país amb els seus pares al sistema educatiu finlandès els seu èxit o fracàs escolar seria aproximadament el mateix, en canvi, aquests mateixos alumnes –els del fracàs- amb pares finlandesos millorarien les seves notes.

No sé si ara toca parlar de fracàs escolar ni si és el moment de reiterar les meves opinions sobre el tema, però ho faré.

Llegeixo i escolto com tothom les estadístiques sobre el tema que es realitzen en àmbits geogràfics generals o més restringits i penso: molt bé? I ara què? El primer què sol ser un senyor que ha dirigit l’enquesta i que més o menys satisfet de mostrar el que tothom sap fa pomposes declaracions (de vegades de pompes fúnebres) que al meu entendre deixen l’estat de la qüestió exactament com estaven: amb les simples xifres. Després vénen els experts diversos: professors en actiu o no (al no, llegeixis sobretot sindicats) de la pública i la privada, de l’ensenyament obligatori o postobligatori, sociòlegs multiús, periodistes especialitzats o no, representants amb càrrec important o no de l’administració, pares associats o no... Em deixo algú? Ah, també, i rarament, alumnes associats o no.

Insisteixo que no diré res de nou si torno a afirmar que en tots els anys que porto en la professió gairebé mai he conegut cap alumnes que fracassés escolarment. Dic gairebé perquè potser hi deu haver algun cas que ara no acabo de recordar i no voldria ser excessivament taxatiu. Em sembla, però, que mai no he conegut cap alumnes de secundària que s’hagi proposat uns objectius acadèmics i després de posar tots els mitjans al seu abast per dur-los a terme no els hagi aconseguit. I no crec que ara sigui el moment de començar a especificar i percentualitzar els impediments o condicionants que s’ha trobat en el seu camí, començant per l’Administració (què malament ho fan!) i acabant pels professors i els pares.

Podria dir alguna cosa, podria intentar donar una mica de llum sobre el tema del fracàs escolar des de la meva pròpia experiència? Podria insinuar algun remei entre els molts possibles? Potser sí, però seria un il·lús si pensés que en un apunt com aquest solucionaria res perquè, en tot cas, jo només sóc un dels ingredients que porten al fracàs i em temo –sóc modest- que no dels més significatius en la majoria dels casos.

Per altra banda, quan penso en els meus propis fracassos, em consolo recordant que mestre Pla, a qui tant admiro i de qui sovint prenc exemple, tampoc no se’n va acabar de sortir en aquesta professió que un dia, per casualitats de la vida, va exercir en millors condicions que les que tenim actualment. Rellegint la seva experiència, em pregunto per què va fracassar, si és que ho va fer, és clar. Tinc alguna idea, però encara no m’atreveixo a concretar-la.

Se li ocorregué (al doctor Borralleras) -i aquesta pensada sempre ha estat per mi un misteri convertir-me en professor d'una nena filla natural de Màrius Aguilar, de dotze o tretze anys d'edat, que pedagògicament parlant acusava una certa fluixesa. I, com que aquell impressionant cul de cafè es convertia en un actiu home d'acció de seguida que es tractava de fer un favor a un amic, Borralleras posà fila l'agulla de seguida. Un dia ens reunírem a l'ateneu, Aguilar, Borralleras i l'infrascrit.
-Aquest xicot -digué Borralleras a Aguilar- podria donar lliçons a la vostra filla.
-Lliçons de què? -contestà Aguilar amb una rialla seca i la displicència d'un capità dels terços de Flandes.
La vostra filla estudia el batxillerat. No sé pas quines assignatures hi ha al començament. Hi du haver matemàtiques, suposo...
-Donar lliçons de matemàtiques al sexe femení em sembla absurd -digué Aguilar, sentenciós-. Les dones coneixen les matemàtiques elementals sense fer cap esforç, intuïtivament.
Aguilar era un home que, immediatament després d'exhalar una frase que ell considerava graciosa o aguda, s'amansia. Si feia oposició i en el seu curs se li manifestava l'agudesa, era gairebé segur que l'oposició cauria. Degué considerar que el que acabava de dir sobre les dones i les matemàtiques era molt important, perquè de la reunió en vaig sortir nomenat professor de la senyoreta, amb un sou de sis duros el mes i el tramvia.
[...]
Vaig pujar al pis. Em sortí a obrir una senyora en bata, petita i grassoneta, perfumada, que exhalava frescor i simpatia.
-Què se li ofereix? -em preguntà.
-Venia a donar una lliçó a una nena que viu en aquest pis.
-Entri. Passi. -Enfilarem un corredor. Entrarem en un salonet-. Segui.
Amb això, entrà una nena pàl·lida i també grassoneta.
-Aquesta és la nena... -digué la senyora de la bata.
-Molt bé. ¿I quina classe de lliçons vostè considerà que jo podria donar a aquesta nena?
-A mi em sembla que vostè podria donar lliçons una mica de tota mena, comprèn? El seu pare vol que sigui batxillera. Lliçons de llatí, matemàtiques història i geografia, religió... Potser de religió és del que coixeja més.
-Ja ho entenc. Li faré observar, però, que una hora passa molt de pressa i que si hem de parlar de tantes coses...
-No s'amoïni... No s'ha pas d'exagerar. Ja li he dit el que fa al cas. De religió és del que està més endarrerida. En aquesta assignatura, caldrà posar-hi una mica d'atenció.
La senyora se n'anà i vaig quedar sol amb la nena. Començarem les lliçons de seguida. Les continuàrem una pila de setmanes. No crec que en cap moment aquella persona s'interessés per res del que jo li vaig dir. Tenia salut, era molt viva, tenia curiositat, li interessaven moltíssimes coses, però de seguida que començàvem la lliçó -fos del que fos- li agafava una indiferència tan acusada, feia uns badalls tan desorbitats, em mirava d'una manera tan estranya, que jo quedava com esbalaït. No n'encertava cap i de vegades em semblà que ho feia exprés. Un dia em vaig revestir de valor i vaig dir a la mamà de la nena:
-Senyora, això no va ni amb rodes. No he aconseguit crear en la seva filla, la mínima curiositat per aquestes matèries. Em sembla que una cosa ha quedat clara: jo no tinc cap disposició per a la pedagogia. De manera que...
-Oh, no digui res... Jo ja sé que la nena és una mica, com li diré?, una mica burreta. Sí, una mica burreta. Crec, però, que anem molt bé... La nena progressa...
-No, no senyora! No progressa gens. I, com que tota la culpa és meva, val més deixar-ho córrer i buscar un altre mestre.
La senyora digué que no. Jo vaig dir que sí. A l'últim ho deixarem córrer definitivament.
Borralleras em digué, més tard, que la qüestió havia estat debatuda llargament per Aguilar i la seva amiga. La senyora subratllà allò de burreta. Aguilar afirmà, en canvi, que era molt intel·ligent. La seva idea fou que tots els fills naturals són molt intel·ligents, afirmació popularista, però d'una temeritat inqüestionable. El cert és que aquelles lliçons no contribuïren pas a augmentar l'afecte que es portaven l'Esperanceta i el cèlebre periodista. Més aviat n'accentuaren el refredament -cosa que em sabé molt de greu. En determinades ocasions, en el curs de la vida, hauria pogut donar lliçons a un o altre i guanyar algun diner. No ho he pogut fer mai perquè sempre que se'm produí l'avinentesa el record del que m'havia succeït amb aquella nena em tornava a la memòria i res no em podia fer superar la convicció que la meva capacitat pedagògica era d'una nul·litat absoluta i definitiva.

Josep Pla: “Màrius Aguilar, periodista”, dins Retrats de passaport.

Generalitzacions sobre les realitats i els informes (1?)

Sé que intentar dir alguna cosa definitiva sobre els aspectes que tracta l’informe L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 de la Fundació Jaume Bofill és agosarat per part meva i està abocat al fracàs, per dues raons bàsiques: la complexitat del tema i la meva experiència limitada. Tot i així, i tenint en compte sobretot algunes reaccions públiques, hi vull posar cullerada, encara que sigui només entrant en certs aspectes i de manera desordenada i sintètica, gairebé només enumerativa. Cal tenir en compte que únicament puc parlar amb un cert coneixement de causa de l’ensenyament secundari, poc des d'altres perpectives, i des d’un pràctica docent en instituts poc conflictius (no em pregunteu ara que vol dir conflictius).

1. Començo per dir que prefereixo el terme ensenyament al terme educació. Si parlem d’educació en el sentit que trobem al diccionari (educar: Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura) i que sembla que és el que ara toca, plego, perquè jo només em veig capaç de reeixir en algunes de les accepcions de la paraula, en alguns altres, penso que la família o altres estaments socials, públics i privats, hi tenen una tasca més important que la meva i la dels centres d’ensenyament. Que la duguin a terme o no, no em pertoca concretar-ho –gaire- a mi.

2. Que la inversió que és fa en ensenyament (els qui ho preferiu podeu llegir educació cada vegada que jo escric ensenyament) és excessivament escassa i que el president Maragall ens va enganyar quan ens va dir que era la prioritat del seu govern, és una obvietat. Més inversió, però, no significa solucionar els problemes, sinó que cal fer anar els diners allà on es necessiten. Un pot gastar molts diners en caviar, gambes i els aliments més cars que se’ns puguin acudir, però no menjarà millor que aquell que sap triar una dieta equilibrada i d’acord amb les seves necessitats. Compte a treballar de cara a la galeria, en no saber les necessitats reals dels estudiants i dels professors per dur a terme la seva tasca.

3. Què vol la societat i per què? Aplicada als estudiants o als joves aquesta és una pregunta encara per resoldre. Evidentment es tracta d’aconseguir una formació integral i competitiva, semblant a la d'altres estats, però, sobretot, que permeti que en acabar uns estudis (quan i quins?) tothom tingui una professió que li suposi no només viure dignament sinó, a ser possible, prosperar (ja no em poso en qüestions abstractes com la felicitat i conceptes semblants). Els estudis obligatoris han de permetre que el màxim nombre possible d’estudiants estigui capacitat per continuar els estudis postobligatoris o per inserir-se en el món laboral. En un i altre cas, la funció de les empreses és important. Les pròpies empreses han de dedicar part dels seus recursos a la capacitació dels seus treballadors, han d’invertir en plans educacionals o d’ensenyament, d’acord o no amb el govern. Aquesta tasca aquí és insignificant.

4. L’”Avui” del dijous plantejava una enquesta entre els seus lectors de la qual no he vist els resultats, ni m’interessen especialment, que deia així: Qui té més responsabilitat en el fracàs dels estudiants catalans: Generalitat, pares, professors? Home, les respostes possibles són insuficients perquè treuen tota responsabilitat a aquells que fracassen, els estudiants. Que els estudiants fracassen perquè no troben els al·licients per triomfar i que aquests al·licients els han de proporcionar en part els estaments esmentats? Sí, molt bé, però això seria afirmar que els alumnes no tenen cap interès a aconseguir els seus objectius, que han de ser reeixir en la tasca que es proposen. Que els estudiants no tenen cap objectiu? Malament, doncs. Què hem de fer: proporcionar uns objectius des de fora o aconseguir que se’l plantegin els estudiants?Evidentment, malament poden plantejar-se uns objectius aquells a qui s’obliga a fer una feina, i això fins als setze anys és així. Però no és així en l’ensenyament postobligatori de grau mitjà o superior. Què passa aquí?

5. Diu l’informe que a Catalunya hi ha molta repetició a la Secundària Obligatòria, sobretot a 4t curs. De cap manera discutiré les xifres, però sí que plantejaré una paradoxa. En molts centres repetir es considera un premi. Sí, sí, només es fa repetir aquells que es creu que poden aconseguir els objectius previstos, els altres, els qui es consideren impossibles, passen al curs següent o es fa tot el possible per concedir-los el Graduat. Analitzant a fons, seria possible trobar que alumnes que no figuren a les estadístiques aconsegueixen resultats pitjors que aquell que es comptabilitzen com a fracassats. Posteriorment, alguns repetidors cursaran el Batxillerat (deixem de banda el seu èxit) mentre que d’altres amb expedients “estadísticament més bons” no ho podran fer.

6. Els resultats, es diu, son millors a la privada que a la pública. Aquesta constatació no mereixeria cap consideració especial perquè tothom sap com van les coses. Quan la diversitat d’alumnat, més que els mitjans de què disposa la pública, sigui la meteixa, ja en parlarem. No són els professors ni els plans d’estudi qui en tenen la responsabilitat. És més, m’atreviria a dir que alguns –no vull exagerar- professors de la privada preferirien ensenyar a la pública. Els resultats acadèmics dels alumnes reflecteixen la diversitat que esmento. En el meu centre, per exemple, hi ha alumnes que no aconsegueixen arribar la batxillerat (ja buscarem culpables) i d’altres que aconsegueixen superar la prova de Selectivitat amb un 9,28 de mitjana (ja buscarem culpables). És veritat que el tractament de la diversitat és una qüestió per resoldre, però crec que hi té més a fer la Generalitat que cada centre, per molta autonomia que se li doni.

7. Es diu a l’informe que molta gent no arriba als estudis postobligatoris. Cert. Una de les causes és la uniformitat de l’ensenyament que fa que no es tinguin en compte les aptituds dels alumnes a la Secundaria; una altra és la manca d’interès dels pares a dotar els seus fills d’estudis de grau mitjà per raons diverses, sovint equivocades, i dels propis responsables d’Ensenyament, incapaços de promocionar i articular d’una vegada per totes aquests estudis que són els que cada vegada demanen més les empreses. Per altra banda, de què serveix fer dues carreres universitàries si el resultat és començar a treballar als 29 anys per primera vegada com a funcionari de l’Administració ocupant un lloc que té una relació remota amb allò que s’ha cursat? Que m’ho invento? Que són casos puntuals? En podríem parlar.

Vaja, ja he arribat a set punts i només he plantejat la punta de l’iceberg. M’ho pensava. Ni una paraula sobre els canvis continus de plans d’estudis (per què hem de confiar que el darrer sigui millor que l’anterior?), res sobre els plans de promoció del professorat (quin desastre!), cap desenvolupament de la importància de les TIC –o la seva manca d’importància- en els plans d’estudi; silenci total sobre aspectes concrets que cal fomentar en l’alumnat: ni una paraula sobre la importància de la lectura o l’exercitació de la memòria a l’hora d’aconseguir millors resultats; inhibició sobre el papers dels pares (no sóc expert en pares -ni en fills), tampoc cap mot sobre l'nforma Pisa, que arribarà dintre de poc... I si algú esperava que proposés alguna solució o que realment parlés de l’informe de la Bofill, ara em deu estar maleint; sempre que hagi arribat fins aquí, és clar. Aneu a saber, potser algun altre dia em decidiré a continuar i a concretar una mica més i d’una manera més ordenada, però si no ho fan els altres, per què ho he de fer jo?