30.9.09

el fracàs escolar de Josep Pla

No sé a través de quin mitjà escolto algú –desconec fins a quin punt qualificat- que diu aproximadament (corregiu-me la meva mala memòria) que si traslladéssim els alumnes del nostre país amb els seus pares al sistema educatiu finlandès els seu èxit o fracàs escolar seria aproximadament el mateix, en canvi, aquests mateixos alumnes –els del fracàs- amb pares finlandesos millorarien les seves notes.

No sé si ara toca parlar de fracàs escolar ni si és el moment de reiterar les meves opinions sobre el tema, però ho faré.

Llegeixo i escolto com tothom les estadístiques sobre el tema que es realitzen en àmbits geogràfics generals o més restringits i penso: molt bé? I ara què? El primer què sol ser un senyor que ha dirigit l’enquesta i que més o menys satisfet de mostrar el que tothom sap fa pomposes declaracions (de vegades de pompes fúnebres) que al meu entendre deixen l’estat de la qüestió exactament com estaven: amb les simples xifres. Després vénen els experts diversos: professors en actiu o no (al no, llegeixis sobretot sindicats) de la pública i la privada, de l’ensenyament obligatori o postobligatori, sociòlegs multiús, periodistes especialitzats o no, representants amb càrrec important o no de l’administració, pares associats o no... Em deixo algú? Ah, també, i rarament, alumnes associats o no.

Insisteixo que no diré res de nou si torno a afirmar que en tots els anys que porto en la professió gairebé mai he conegut cap alumnes que fracassés escolarment. Dic gairebé perquè potser hi deu haver algun cas que ara no acabo de recordar i no voldria ser excessivament taxatiu. Em sembla, però, que mai no he conegut cap alumnes de secundària que s’hagi proposat uns objectius acadèmics i després de posar tots els mitjans al seu abast per dur-los a terme no els hagi aconseguit. I no crec que ara sigui el moment de començar a especificar i percentualitzar els impediments o condicionants que s’ha trobat en el seu camí, començant per l’Administració (què malament ho fan!) i acabant pels professors i els pares.

Podria dir alguna cosa, podria intentar donar una mica de llum sobre el tema del fracàs escolar des de la meva pròpia experiència? Podria insinuar algun remei entre els molts possibles? Potser sí, però seria un il·lús si pensés que en un apunt com aquest solucionaria res perquè, en tot cas, jo només sóc un dels ingredients que porten al fracàs i em temo –sóc modest- que no dels més significatius en la majoria dels casos.

Per altra banda, quan penso en els meus propis fracassos, em consolo recordant que mestre Pla, a qui tant admiro i de qui sovint prenc exemple, tampoc no se’n va acabar de sortir en aquesta professió que un dia, per casualitats de la vida, va exercir en millors condicions que les que tenim actualment. Rellegint la seva experiència, em pregunto per què va fracassar, si és que ho va fer, és clar. Tinc alguna idea, però encara no m’atreveixo a concretar-la.

Se li ocorregué (al doctor Borralleras) -i aquesta pensada sempre ha estat per mi un misteri convertir-me en professor d'una nena filla natural de Màrius Aguilar, de dotze o tretze anys d'edat, que pedagògicament parlant acusava una certa fluixesa. I, com que aquell impressionant cul de cafè es convertia en un actiu home d'acció de seguida que es tractava de fer un favor a un amic, Borralleras posà fila l'agulla de seguida. Un dia ens reunírem a l'ateneu, Aguilar, Borralleras i l'infrascrit.
-Aquest xicot -digué Borralleras a Aguilar- podria donar lliçons a la vostra filla.
-Lliçons de què? -contestà Aguilar amb una rialla seca i la displicència d'un capità dels terços de Flandes.
La vostra filla estudia el batxillerat. No sé pas quines assignatures hi ha al començament. Hi du haver matemàtiques, suposo...
-Donar lliçons de matemàtiques al sexe femení em sembla absurd -digué Aguilar, sentenciós-. Les dones coneixen les matemàtiques elementals sense fer cap esforç, intuïtivament.
Aguilar era un home que, immediatament després d'exhalar una frase que ell considerava graciosa o aguda, s'amansia. Si feia oposició i en el seu curs se li manifestava l'agudesa, era gairebé segur que l'oposició cauria. Degué considerar que el que acabava de dir sobre les dones i les matemàtiques era molt important, perquè de la reunió en vaig sortir nomenat professor de la senyoreta, amb un sou de sis duros el mes i el tramvia.
[...]
Vaig pujar al pis. Em sortí a obrir una senyora en bata, petita i grassoneta, perfumada, que exhalava frescor i simpatia.
-Què se li ofereix? -em preguntà.
-Venia a donar una lliçó a una nena que viu en aquest pis.
-Entri. Passi. -Enfilarem un corredor. Entrarem en un salonet-. Segui.
Amb això, entrà una nena pàl·lida i també grassoneta.
-Aquesta és la nena... -digué la senyora de la bata.
-Molt bé. ¿I quina classe de lliçons vostè considerà que jo podria donar a aquesta nena?
-A mi em sembla que vostè podria donar lliçons una mica de tota mena, comprèn? El seu pare vol que sigui batxillera. Lliçons de llatí, matemàtiques història i geografia, religió... Potser de religió és del que coixeja més.
-Ja ho entenc. Li faré observar, però, que una hora passa molt de pressa i que si hem de parlar de tantes coses...
-No s'amoïni... No s'ha pas d'exagerar. Ja li he dit el que fa al cas. De religió és del que està més endarrerida. En aquesta assignatura, caldrà posar-hi una mica d'atenció.
La senyora se n'anà i vaig quedar sol amb la nena. Començarem les lliçons de seguida. Les continuàrem una pila de setmanes. No crec que en cap moment aquella persona s'interessés per res del que jo li vaig dir. Tenia salut, era molt viva, tenia curiositat, li interessaven moltíssimes coses, però de seguida que començàvem la lliçó -fos del que fos- li agafava una indiferència tan acusada, feia uns badalls tan desorbitats, em mirava d'una manera tan estranya, que jo quedava com esbalaït. No n'encertava cap i de vegades em semblà que ho feia exprés. Un dia em vaig revestir de valor i vaig dir a la mamà de la nena:
-Senyora, això no va ni amb rodes. No he aconseguit crear en la seva filla, la mínima curiositat per aquestes matèries. Em sembla que una cosa ha quedat clara: jo no tinc cap disposició per a la pedagogia. De manera que...
-Oh, no digui res... Jo ja sé que la nena és una mica, com li diré?, una mica burreta. Sí, una mica burreta. Crec, però, que anem molt bé... La nena progressa...
-No, no senyora! No progressa gens. I, com que tota la culpa és meva, val més deixar-ho córrer i buscar un altre mestre.
La senyora digué que no. Jo vaig dir que sí. A l'últim ho deixarem córrer definitivament.
Borralleras em digué, més tard, que la qüestió havia estat debatuda llargament per Aguilar i la seva amiga. La senyora subratllà allò de burreta. Aguilar afirmà, en canvi, que era molt intel·ligent. La seva idea fou que tots els fills naturals són molt intel·ligents, afirmació popularista, però d'una temeritat inqüestionable. El cert és que aquelles lliçons no contribuïren pas a augmentar l'afecte que es portaven l'Esperanceta i el cèlebre periodista. Més aviat n'accentuaren el refredament -cosa que em sabé molt de greu. En determinades ocasions, en el curs de la vida, hauria pogut donar lliçons a un o altre i guanyar algun diner. No ho he pogut fer mai perquè sempre que se'm produí l'avinentesa el record del que m'havia succeït amb aquella nena em tornava a la memòria i res no em podia fer superar la convicció que la meva capacitat pedagògica era d'una nul·litat absoluta i definitiva.


Josep Pla: “Màrius Aguilar, periodista”, dins Retrats de passaport.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Vaig escoltar aquesta bajanada sobre el fet que amb pares finlandesos els mateixos alumnes aniriem millor (cosa absolutament impossible, ningú no podria ser el mateix que és amb un pare i una mare finesos per qüestions de pura genètica i, encara més, si adopto un finès acabat de néixer i al porto al cole del barri quan li toqui segur que fa més o menys com tothom), i em vaig pensar que ho havia escoltat malament i que ningú podia haver dit una bajanada d'aquesta categoria mediàtica. Per cert, jo havia d'haver fet com en Pla així que el primer alumne no va aprendre, m'hauria dedicat a una altra cosa, àdhuc a la literatura intensiva i al periodisme plagiador...

Clidice ha dit...

bé per la teva defensa de l'alumne, que, al cap i a la fi no és més que la víctima de tants i tants professionals!

SU ha dit...

Uff, veig que això de la nul·litat pedagògica no és "només" exclusivitat meva...

Encara que no digui res et llegeixo,

SU

Lluís Bosch ha dit...

Molt interessant, sincerament. Jo també treballo a l'educació i em penso que hem de reflexionar més, i més sovint.
Intentaré escriure alguna cosa al nostre Bloc, i et citaré.
Salut!

Arare ha dit...

hehehe, Pere, aquí una fracassada, glups, a qui van dir un dia que mai no serviria per a res, snifff... aix, quins plors, aix quin riure...

d'això... a quant va el quilo d'informes que informen d'això que si fossim finlandesos...?

pere ha dit...

Que bé que em cofirmis que no va ser un miratge auditiu en un moment de guàrdia baixa de migdiada, Júlia.
Suposo que la qüestió, dita de manera senzilla i directa, deu ser que els ambients i les responsabilitats familiars dels finlandesos faciliten el triomf escolar; o, encara me´s directe, que visca els pares finlandesos i que n'aprenguin els d'aquí.
Bé, la possibilitat de fer-te rica amb la literatura (amb el periodisme no ho sé)encara la tens :-)

Gràcies, Clidice, però més que una defensa és una presentació resumida de la realitat que detecto i que penso que és força objectiva.
Ei, i alguns professionals també som víctimes :-)

Va, Su, vull proves sobre la teva nul·litat.
I jo també et llegeixo, i aprofito per recordar-te que escriusmolt poc, al menys públicament.

Gràcies, Lluís. Segur que hem de reflexionar més i potser fer, tot i que no sé si podem actuar tant com voldríem; a més, jo estic cansat.
Ens llegim
Salut!

A mi, Arare, alguns també em van dir el mateix que a tu i ja veus, en el meu cas tenien raó :-)
És tan difícil preveure futurs en l'adolescència!
Els informes finlandesos van baratos, pel que sembla tothom n'és un expert a casa nostra.